Skip to content

IN i OFF, oportunitats i amenaces de la projecció cultural

*  Del cicle : COSMPOLITISME O RETORN AL BOSC

Per a una cultura com la catalana -demogràficament mitjana tirant a petita, dotada d’un autogovern en crisi de creixement des de fa uns quants anys, molt castrat quant a recursos econòmics i capacitat legislativa, i, per més inri, amb un pressupost de cultura gairebé risible perquè així ho hem decidit, tot sigui dit de passada-, l’actual context de globalització genera percepcions molt ambivalents, tot i que no sempre compartides per aquells de qui més depèn el desplegament de les polítiques culturals, ja siguin d’àmbit municipal o nacional. Si parlem de projecció cultural internacional, no hi ha dubte que la globalització és el context de les grans oportunitats, fins i tot de les més grans, per poc bé que es facin les coses, com crec que és el cas de l’Institut Ramon Llull des dels seus inicis. Tot i el pressupost clarament insuficient que ha gestionat aquests darrers anys, això no li ha impedit negociar invitacions específiques de gran envergadura com a país, cultura o ciutat convidats en algunes de les principals cites internacionals -Saló del Llibre de París, Biennal d’Art de Venècia, Biennal d’Arquitectura de Venècia, Festival de Teatre d’Avinyó, Beijing Design Week, Biennal d’Arquitectura de Buenos Aires, Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, Festival Internacional de Cinema de Guadalajara o Hong Kong Design Week-, situar els principals actors de cada sector en les cites sectorials internacionals de més relleu -festivals de música, teatre, dansa, cinema i literatura, fires d’art, fotografia i del llibre, salons del còmic o setmanes del disseny-, així com afavorir la màxima circulació de tots ells a nivell espanyol i internacional mitjançant unes convocatòries d’ajuts per a desplaçament insuficientment dotades.

Ara bé, tan cert com que és el context de les grans oportunitats, el de la globalització també ho és de les grans amenaces, les més grans, per poc que es badi i es desatenguin alguns dels principals reptes i prioritats de tota cultura que encara està maldant per consolidar-se com a mercat. I és aquí on podria produir-se el fet paradoxal que, mentre despleguem una acció eficaç i brillant a nivell internacional, a nivell intern tinguem un mercat cada cop més dèbil, esfilagarsat i poc compromès amb la pròpia cultura i els seus creadors. A parer meu, si no se’n té plena consciència i no es reacciona amb mesures pragmàtiques a curt i a mig termini, aquest mercat s’anirà afeblint fins a ser subsidiari d’un altre de més gran o embarrancar en la pròpia insuficiència. Tenir un mercat intern dinàmic, receptiu i cohesionat és bàsic perquè tot creador no sols s’hi pugui foguejar sinó que hi pugui créixer i desenvolupar-se gràcies a un ampli ventall d’oportunitats al llarg de la seva trajectòria.

Ara que tant a les Illes com al País Valencià hi ha governs que no qüestionen la unitat de la llengua ni, per tant, el seu mercat i espai comunicacional potencials, per què no s’engega una acció conjunta per tal de fer coincidir el perímetre de la pròpia cultura amb el de la seva geografia, tot incentivant la màxima circulació d’artistes i creadors catalans, balears, valencians i andorrans per tot Catalunya, les Illes, el País Valencià i Andorra? L’instrument ja el tenim de fa temps, però inoperatiu (llevat dels premis internacionals que cada any atorga): la Fundació Ramon Llull, amb seu a Ordino, presidida pel cap d’estat andorrà, on s’hi apleguen representants de gairebé totes les administracions de territoris de parla catalana. Ara només cal que les parts implicades comparteixin aquest diagnòstic i actuïn en conseqüència, bo i creant unes convocatòries d’ajuts per a desplaçaments i allotjament d’artistes, grups i companyies (de tots els sectors, s’entén) a fi de facilitar que puguin actuar en tota mena de festivals i programacions regulars, amb la complicitat d’unes administracions locals i programadors que no poden sinó agrair una mesura que afavoreix tothom: creadors, mercat i públics.

Una mesura tan simple com aquesta, prèvia dotació pressupostària proporcional per part de cada administració implicada, seria sens dubte un bon revulsiu i donaria vida a molts actors -de diversos sectors- que altrament corren el risc de morir per inanició. Fóra el súmmum de l’absurd que, mentre continuem assolint fites del tot remarcables en matèria de projecció internacional, el mercat interior s’anés fent cada cop més esquifit fins al punt d’expulsar molts dels seus millors creadors o de deixar-los a la intempèrie. A la llarga, doncs, i amb totes les excepcions que vulgueu, aquesta descompensació -o asimetria- entre projecció internacional i projecció nacional podria tenir conseqüències molt negatives i acabar afeblint la cultura catalana fins a convertir-la en un trist miratge de si mateixa.

*
Àlex Susanna (Barcelona, 1957) és escriptor i poeta.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons