Per a una associació sense afany de lucre que es dedica a promoure la cultura popular, demanar, rebre i justificar una subvenció de 1500 euros es un autèntic turment. No es una exageració. El marc normatiu que l’afecta és el mateix que el d’una empresa que rep ajuts cent vegades superiors per a produir un contingut que posteriorment serà objecte de comercialització.

Aquesta empresa que pot rebre un ajut per una determinada activitat no haurà de tornar res si és un èxit aclaparador i té uns beneficis elevats. En canvi si no aconsegueix trobar el finançament necessari per justificar la proposta de despesa inicial se li demanarà que torni una part o tota la subvenció.

Un bar que vol fer un concert puntual, sense que suposi alterar el seu funcionament ni el seu model de negoci habitual, pot rebre la visita inoportuna de l’autoritat i ser multat. A un músic de carrer, sense amplificació i sense prèvia denuncia de cap veí li poden requisar l’instrument. Una estàtua humana que estira els braços fora del perímetre exacte que té autoritzat pot ser expulsada del seu fràgil escenari.

A ningú de la cultura se li exigeix que reinverteixi en properes produccions els beneficis derivats d’una activitat subvencionada. La paperassa que cal fer per justificar una subvenció exigeix gairebé la dedicació d’una persona, que si cobrés, costaria més que la pròpia subvenció.  

Hi ha empreses de producció audiovisual que tenen més personal destinat a gestionar els ajuts públics que no pas a pensar, desenvolupar i millorar els continguts. I de ben segur preferirien que fos a l’inrevés.

Pràcticament cap Administració ofereix la possibilitat de signar convenis plurianuals i si ho fan és un simulacre sotmès a l’existència de futurs pressupostos disponibles. Donar un crèdit participatiu a un projecte empresarial, a una startup de qualsevol ram és molt habitual, fer-ho a una empresa cultural una raresa.    

Fer servir els actius intangibles acumulats per una empresa: màsters, continguts objecte de drets de comunicació pública, idees registrades, com un aval per obtenir finançament bancari  es molt difícil, malgrat ens omplim la boca a l’hora de parlar de transformació digital i nova economia.

La llei de mecenatge no s’aprova. Potser perquè caldria canviar les lleis de fundacions i associacions que són utilitzades en molts casos com a punts d’evasió fiscal. Algú creu, i no és del tot desencertat, que ara per ara amb una llei de mecenatge plouria sobre mullat.

A la major part de les Comunitats Autònomes, Ajuntaments, fins i tot al Ministeri, una mateixa normativa serveix per donar suport a una associació i una empresa, a una proposta comercial i a una alternativa. Els mateixos requeriments, les mateixes justificacions, la mateixa burocràcia.    

Tot plegat són alguns exemples entre molts altres possibles per intentar posar el dit a la llaga del problema més important de la vida cultural espanyola: l’existència d’un marc normatiu hostil, que lluny de fer-li confiança la tracta com un sector de pidolaires a la recerca d’un finançament fàcil.

En moments previs a l’aprovació de l’estatut de l’artista, en ple procés de transformació de la política cultural (preocupada sobre tot per gestionar els corporativismes dels grans equipaments i les unitats públiques de producció artística), en moments d’efervescència de les desgravacions fiscals per a produir cinema comercial i arraconant la producció de major risc a subvencions molt reduïdes, cal que ens preguntem  quin paper juga la cultura a la nostra societat, i sobre tot quina es la responsabilitat pública per a promoure-la.

Si el món evoluciona en clau urbana, la creació i la producció cultural també ho fa en la mateixa direcció, per això ciutats com Barcelona han de plantejar-se el seu futur en clau cultural. Però serà impossible resoldre aquest repte sense dotar la cultura d’un estatut especial autènticament fundacional, d’una Carta Cultural que la protegeixi dels embats estereotipats que converteixen les grans ciutats del món en franquícies d’una mateixa producció cultural. Els francesos van plantar cara als americans a inicis dels anys 90 creant un concepte tan atrevit com disruptiu: l’excepció cultural. Cal cercar la versió municipal d’aquets mateix atreviment.

Només en aquest context la ciutat podrà afrontar tres pactes imprescindibles per esdevenir un espai de progrés autènticament referencial: un pacte educatiu, un pacte per la creació i un pacte per a la producció, exhibició i distribució global de continguts autènticament innovadors.

*
Xavier Marcé és economista i gestor cultural