El món de la cultura és un d’aquells àmbits de l’activitat personal i social pel qual pràcticament cap Institució té competències. Ras i curt, tret d’algunes consideracions molt generals al voltant del patrimoni, cada Administració pot fer el que millor consideri tot i que de manera genèrica els textos constitucionals (cartes magnes i estatuts) es fan ressò de l’obligació de l’Estat i de l’Autonomia, de vetllar, promoure i facilitar l’accés dels ciutadans a la cultura. Són declaracions un pèl retòriques en la mesura que formalitzar-les a nivell programàtic i econòmic poden ser susceptibles a tantes interpretacions com es vulgui.

Per això les polítiques culturals han tingut un comportament pressupostari tan erràtic limitant-se, sovint, a gestionar els equipaments de propietat pública i deixant l’atenció als agents socials i privats de la cultura sota mínims. Si apliquem una terminologia administrativista la cultura és terreny de “serveis impropis”, és a dir realitzats per voluntat política, per suplència o per l’imperatiu d’unes dinàmiques que el temps ha convertit en tradició i són, per tant, objecte d’una exigència social fortament arrelada i d’una obligatorietat jurídica feble.
Malgrat tot, hi ha un servei cultural que roman obligat i és el deure dels Ajuntaments de més de 5.000 habitants de tenir una biblioteca pública. Això es el que diu l’article 26 de la Llei Bàsica de Regim local de 1986 i és en funció d’aquest mandat que les biblioteques són l’únic equipament cultural que ha construït xarxa i ha generat una comunitat de professionals autènticament corporativa.

Si la gestió pública de la cultura peca de fragilitat, l’aprovació de la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local, l’any 2013, encara ho complica més en la mesura que limita explícitament l’acció municipal en el terreny de la cultura a les tasques de foment i en qualsevol cas a la gestió, per delegació, d’equipaments d’organismes autònoms o estatals. Que els pugui tenir de propis és opcional. La cultura és, doncs, un immens espai de serveis impropis.

L’absència de grans equipaments culturals de l’Estat a Barcelona és notable, tema polèmic d’altra banda perquè abraona les relacions entre els Governs de l’Estat i de la Generalitat. En aquest context tan esquerp, els compromisos polítics són un bri d’herba on agafar-se per no ser engolit per les aigües tèrboles d’un sorramoll. I d’entre tots els compromisos polítics incomplerts en matèria cultural a Barcelona, la joia és sens dubte la Biblioteca Provincial de Barcelona.

La Biblioteca Provincial es va plantejar l’any 1997 i va arribar a estar en fase executiva l’any 2002 a l’antic Mercat del Born. Les runes de l’antiga ciutat medieval i moderna van aturar-ho i la nova destinació prevista a un solar confrontant amb Estació de França resta a l’espera de pressupost.

L’any 1997 la xarxa de biblioteques era a mig fer i el Consorci Bibliotecari de Barcelona a les beceroles. El sector editorial funcionava com un tro (tret dels problemes endèmics de lectura del nostre país), sense conflicte digital, ni distribuïdores multinacionals que posessin en perill el lideratge cultural de les llibreries. Les Biblioteques batien records d’assistència any rere any i els autors tenien poca recança de ser llegits gratuïtament perquè la venda funcionava. El món del llibre no era perfecte, però l’engranatge de les seves peces rutllava analògicament engreixat.

La biblioteca és l’equipament cultural més prestigiat, probablement el més usat i ha estat el pal de paller del consens social sobre el llibre i el coneixement. Això era evident l’any 1997, i també l’any 2002, però ara caldria dedicar-li una mica més d’atenció. Barcelona no és únicament una gran ciutat on té sentit una gran biblioteca central; també és la capital editorial d’Espanya i Llatinoamèrica i una biblioteca central, a més de tenir una funció social i educadora, representa un gran pacte cultural al voltant del llibre i el coneixement.

La Biblioteca provincial hauria de ser objecte d’un debat sectorial, perquè més enllà de les seves funcions com a cap de xarxa del sistema bibliotecari haurà d’encapçalar un debat sobre el futur del llibre, l’economia de la lectura i els drets dels autors. Hauria de donar sortida als fons patrimonials que, en forma de llegat, eduquen la memòria i hauria de generar un diàleg proactiu, fins i tot liderant-la, amb la recerca tecnològica que transforma dia a dia el mon de l’edició i la distribució de llibres físics o digitals.

Construir la Biblioteca Provincial és una prioritat cultural, però no n’hi prou en assenyalar que a Estocolm o a Hèlsinki n’hi ha de molt grans i molt modernes i que adaptar-la, ben entrats, al segle XXI és de sentit comú. Cal un projecte que obligui a tots els implicats més enllà del que resulta obvi. Al segle passat, per als editors, la biblioteca era un comprador de llibres o un educador de lectors, ara també ha de ser un espai de poder cultural.

*

Xavier Marcé és economista i gestor cultural