*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Quin paper juguen, avui, els grans equipaments de capitalitat cultural edificats a Barcelona? Ben pocs ocupen l’espai que se’ls havia assignat en el disseny original. Amb poques excepcions, la falta de pressupost es combina amb el conformisme en la gestió i l’absència de risc. Tot seguit, una proposta de gradació, de més a menys proximitat amb les expectatives.

Al capdamunt del rànquing, el Teatre Lliure. A certa distància el Liceu. Després, el Palau de la Música i tot seguit el Teatre Nacional. A un nivell similar, L’Auditori. En els llocs de la cua, el MNAC i el MACBA. Més avall encara, del tot perdut als llimbs de la fantasmagoria, el Museu del Disseny, hub del no-res. Del CCCB, amarrat al moll fins a nou projecte, més val no parlar-ne.

Si ho mirem des de la perspectiva que proposa Hänsel* i Gretel*, l’únic que es planteja la construcció de nous imaginaris, amb el component irrenunciable de risc i gosadia, i amb el resultat d’aconseguir els propòsits, és el Lliure. A l’altra cara, és a dir la creu, l’ICUB, la potent factoria municipal de producció d’esdeveniments. Havent esgotat la sang, l’ICUB que es dedica a vegetar sense saba. La seriació ha anat engolint la imaginació. Refundar l’ICUB exigeix, abans de res, sacsejar els fonaments del protagonisme públic de l’acció cultural. Un repte tan colossal com inassumible des de qualsevol administració.

Els pailebots a la deriva pateixen tres tipus de patologies. La més fàcil de detectar és la manca de combustible. Si bé el Liceu ha superat amb nota les restriccions, demanar al MNAC un resultat similar és follia, ja que el primer equipament cultural de Catalunya és el més discriminat, i de molt, en la insuficiència dels pressupostos. La segona patologia es troba en la insuficiència estratègica o els errors de rumb. És el cas de L’Auditori i del MACBA, que haurien d’esdevenir molt més socials, oberts i experimentals. La tercera patologia, comuna a tots o gairebé, són els dèficits de comunicació. En conclusió, impera la somnolència, voluntària o forçada per la impotència.
La medicina, en tots els casos, es diu ambició. Perdó, es diu AMBICIÓ! Individual, col·lectiva, pública, social… i sobretot política.

Ganes de menjar-se la ciutat, el país, el Mediterrani. I per postres, mig Europa.

*

Xavier Bru de Sala és escriptor i periodista