Per aquells lectors que no són socis de l’SGAE, convé informar de la represa d’un servei als socis d’aquesta institució que ha funcionat molt bé, les bestretes. Estan destinades a tots els socis i funcionen de la següent manera: només cal omplir un formulari de petició, amb indicació de la quantitat sol·licitada que ha d’estar relacionada amb els drets percebuts en els últims temps i amb les expectatives de feina si vol ser aprovada pels organismes corresponents, de manera especial la Direcció económico-financera, que avalua els riscos. Un cop aprovada la petició, l’autor rep els diners com si es tractés d’uns drets que ja li corresponen, encara que no sigui així. L’interès és zero. L’entitat descompta la bestreta dels drets a percebre en el futur, sense límit de temps. En el fons i a la pràctica és un crèdit sense cost i sense cap mena de quota ni de termini. poden passar anys, però això és excepcional. La garantia, els drets que es generin des de la concessió endavant. Fins al retorn total de la bestreta, l’autor no cobrarà res de res. Ni un cèntim. Però ja els ha cobrat, els ha cobrat quan ell ha entès que els necessitava.

La iniciativa es pot generalitzar. Potser no en tots els sectors però sí en la gran majoria. Només cal que les associacions professionals s’hi posin, ho estudiïn, ho plantegin a les administracions i les animin a crear un fons i un organisme tècnic capaç d’administrar-lo. Un guionista de cinema o d’audiovisual, posem per cas, podria demanar un acompte a aquest fons, i cobrar-lo, deixant de banda la misèrrima quantitat que algun dia li correspondrà per uns drets que es divideixen entre mil creadors de manera infinitesimal. Només en funció  dels ingressos dels anys anteriors i dels encàrrecs que tingui confirmats o en perspectiva. De la mateixa manera, un autor de llibres, un dissenyador, un músic que concentra els ingressos en la temporada de concerts, hivernal o estival, un actor, un figurinista, etc. Hi ha mil oficis relacionats amb la cultura que es caracteritzen per la escassa o nul·la continuïtat en els ingressos.

Les bestretes són, i serien, un importantíssim pal·liatiu dels alts i baixos dels professionals de la cultura, un bàlsam pels moments baixos a retornar en els àlgids. Per ajustar les quantitats i minimitzar les pèrdues en el fons, només caldria assessorar-se prop dels que tenen una molt dilatada i fructífera experiència en el tema, és a dir els tècnics de l’SGAE. No cal fer invents, el sistema està provat i demostrat. En qualsevol cas, les pèrdues no haurien de ser considerables i a les administracions, la que vulgui, en solitari, o diverses que es posin d’acord, els resultaria molt econòmica la contribució al benestar i a l’estabilitat dels professionals de la cultura. La participació de l’ICF seria més que desitjable o benvinguda, però tampoc és imprescindible. Només cal posar-s’hi. Tot el que cal és un cinquanta per cent mica de voluntat política i un altre cinquanta d’imaginació per superar els maleïts obstacles que les mil normatives i els cent alts funcionaris encarregats de servir-se’n els posaran. Tot sigui per poder complir amb més delit i amb menys feina la seva altíssima missió d’impossibilitar els canvis i els avenços en les administracions a les quals diuen que serveixen. Ho diuen ells, ho ratifica la nòmina, però ho desmenteix l’evidència.