“Veritable viver de microbis” i “tumor que rosega el cos” de Barcelona. Així es referia l’arquitecte Josep Lluís Sert al barri del Raval en una entrevista amb la periodista Irene Polo publicada el març de 1933 al setmanari L’Opinió. I és que pel fundador del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), sobre l’aleshores anomenat Districte V o Barri Xinés, deia que calia “suprimir” aquella “crosta virulenta” i reconstruir-lo segons els canons de l’urbanisme racionalista que defensava. Aquest era un dels punts centrals del Pla Macià, un projecte funcional que havia de reescriure Barcelona amb un nou ordre geomètric.

Sert, conjuntament amb els seus companys del GATCPAC i el seu mestre Le Corbusier , arquitecte i urbanisme suïs nacionalitzat francès, van formular a la dècada de 1930 aquest projecte de reordenació urbana de la capital catalana. Ha passat a la història com a Pla Macià, després que li presentessin al primer president de la Generalitat republicana i que aquest els hi donés tot el suport.

El pla va ser presentat el juny de 1934 en una exposició al subsol de la plaça Catalunya. Entre les novetats, destacava per primer cop la introducció del concepte de zoning. Consistia en dividir Barcelona en diverses àrees especialitzades: residència, activitat financera i industrial, cívica i de serveis, i una de lúdica, formada per diversos parcs i el front marítim, que desplaçava el port comercial cap a la Zona Franca.

El projecte respectava la trama de l’Eixample de Cerdà, però amb un redibuix de les mançanes. Els arquitectes creaven unes superilles equivalents a nou de les del model Eixample on s’edificarien habitatges i altres construccions cíviques. Sert i Le Corbusier ho justificaven en la necessitat de deixar espai al cotxe, que ja s’apuntava com a mitjà de transport dominant a les ciutats.

El Pla Macià tenia també vocació metropolitana., en potenciar els eixos, ja previstos per Cerdà, de la Diagonal, la Meridiana i el Paral·lel com a vies de comunicació amb el Vallès i el Baix Llobregat, enfortint així la influència de la capital catalana fora del seu terme municipal. A través de l’eix de la Gran Via, la nova ordenació de la ciutat s’estenia cap al Besòs i el delta del Llobregat. Un dels elements més singulars era la denominada Ciutat de Repòs i Vacances, un vast complex destinat a l’oci que se situava a les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels.

La inestabilitat política d’aquells anys i l’inici de la guerra civil van deixar el pla sense executar. Els únics elements relacionats que van prosperar foren la Casa Bloc de Sant Andreu, al passeig Torras i Bages. Dissenyada per Sert, conjuntament amb els també arquitectes del GATCPAC Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, va ser concebuda com un edifici d’habitatges per a la classe obrera en forma d’essa que pretenia ser model per a tota la ciutat. Després de la guerra, va ser modificat i destinat a residència per policies, militars i orfes i vídues de guerra.

El segon element va ser el Dispensari Antituberculós erigit a la zona nord del Raval, que actualment acull serveis ambulatoris i que quedarà vuit quan aquests es traslladin properament a l’antiga capella de la Misericòrdia. Una proposta demana que es dediqui a difondre l’obra de Sert i a l’estudi de l’urbanisme a les ciutats en general.

Una de les parts centrals del Pla Macià s’ocupava del Raval. Un any abans de la publicació de l’entrevista amb Irene Polo a L’Opinió, la revista del GATCPAC AC. Documentos de Actividad Contemporánea, desenvolupava el seu projecte pel Districte V. L’article començava així de contundent: “Por imperativo de la profilaxis más elemental, debemos evidenciar hoy el cáncer barcelonés del llamado Barrio Chino como caso clínico existente en casi todas las grandes ciudades”.

Els arquitectes sostenien que les grans urbs havien comés el greu “error” de conservar la quasi totalitat de la vella ciutat, l’estretor dels seus carrers i les condicions absolutament antihigièniques dels seus habitatges, que qualificaven d’”antihumanes”. En el cas de Barcelona, apunten al Raval. Per això, afirmen: “Las viviendas de la vieja ciudad, que debían de haberse destruido, pasan a ser la habitación de las clases humildes, la de las gentes que acudían del campo y de tierras interiores, atraídos por la luz cegadora del progreso industrial y que pasaban a llenar los nuevos talleres”. “Todas estas gentes ––afegeixen–– han sido poco a poco minadas en su salud por el medio ambiente”.

Segons dades exposades pel propi GATCPAC, el Districte V o Barri Xinés tenia una densitat mitja d’entre 1023 i 1604 habitants per hectàrea, i situava com a grans punts crítics els carrers Amàlia, Arc del Teatre, Berenguer, Cadena, Carretes, Cera, Cid i Conde del Asalto ––avui Nou de la Rambla––, on s’acumulava el 20% de la mortalitat anual. Derruir i refer el Raval era, doncs, una qüestió higienista.

“Hoy ––assenyalaven Sert, Le Corbusier i els arquitectes del GATCPAC––, con un buen plan de construcción de habitaciones económicas, podría iniciarse la destrucción de las calles atacadas de mayor mortalidad”. Sert considerava, davant d’aquestes dades, que no eren els arquitectes els que finalment havien de dictaminar sobre la qüestió del Barri Xinés, sinó els metges i els demògrafs amb les estadístiques a la mà.

Així és com, ara fa quasi un segle, el Raval va estar a punt de desaparèixer i com la guerra civil ho va aturar. L’antic Districte V va haver d’esperar els anys 80 i 90 del segle XX per poder tirar endavant mesures d’esponjament urbanístic. El pla conegut com del Liceu al Seminari va fer possible, ja en democràcia, obrir espais cívics i equipaments culturals al voltant de l’antiga Casa de la Caritat i el Convent dels Àngels. Més tard es va produir l’obertura de la Rambla del Raval.