L’Eixample d’Ildefons Cerdà no va agradar gens als urbanistes catalans. Bàsicament per la manera com es va imposar el seu pla des del ministeri, menyspreant les propostes que havien fet arquitectes catalans com Antoni Rovira i Trias, que havia guanyat el concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona amb un disseny radial a partir de la Barcelona emmurallada. Tampoc agradava la trama en quadrícula. Josep Puig i Cadafalch va ser un dels més bel·ligerants, relacionant el traçat rectilini dels carrers amb “el funcionament de les metralladores”.

Puig i Cadafalch va publicar tres articles duríssims contra el Pla Cerdà per l’Eixample el 29 de desembre de 1900 i el 7 i 21 de gener de 1901 a La Veu de Catalunya. Van ser tres entregues d’una sèrie que titulà Barcelona d’anys a venir. En ells, sostenia que “aquesta ciutat nova feta tant a la moderna” no és més que “un dels horrors més grossos del món”, “una ciutat sense cap ni peus”. Deia que la quadrícula de Cerdà és la que millor reflecteix “les idees del segle XIX” que van ser imposades a Barcelona.

Qui més tard seria el segon president de la Mancomunitat de Catalunya sostenia que la quadrícula en escac es va defensar el 1860 “en nom de la uniformitat” i, el més dur, pensant en les metralladores”. Segons l’arquitecte, els carrers rectes i perpendiculars de l’Eixample tenien només com a propòsit “el bon funcionament de l’artilleria” contra els habitants de Barcelona.

En els moments que Puig i Cadafalch va escriure aquests articles, l’Eixample en quadrícula s’havia consolidat i quedava discutir un aspecte que Cerdà havia passat per alt, que era com enllaçava la trama de l’Eixample amb els traçats urbans dels pobles que el 1897 s’havien annexionat a Barcelona: Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí, més Horta i Sarrià. Per això, s’estava discutint com enllaçar l’Eixample amb les poblacions agregades. Puig i Cadafalch parlava de fer-ho amb “un esperit ample a la moderna”. S’ha d’estudiar ––deia–– com “trencar la uniformitat aclaparadora d’aqueixos quadrats de falansteri comunista o de quartel d’esclaus”.

Les crítiques de Puig i Cadafalch eren compartides per part de tot el noucentisme, un moviment cultural i polític que es desenvolupà durant el primer terç del segle XX a Catalunya i que va mantenir en bona part la seva influència durant la Segona República. Es pot dir que va ser la culminació del procés de presa de consciència nacional que es va produir a Catalunya en els dos darrers terços del segle XIX amb la Renaixença. Aquest darrer va ser, però, un procés només cultural i literari, no polític. En canvi, el noucentisme va ser el fruit d’una col·laboració fins aleshores inèdita entre intel·lectuals i polítics.

S’atribueix a Eugeni d’Ors ser un dels pares del moviment, fins i tot de posar-li nom. Així, els noucentistes eren identificats amb el nou segle XX, els anys nou-cents, que havien de passar pàgina del modernisme dominant fins aleshores. El noucentisme, liderat per membres de la burgesia, es basava en la promoció de dos conceptes principals: modernitat i catalanisme. Els noucentistes volien renovar la societat catalana des de l’art, la cultura, la ciència i la política. Per això, la ciutat adquiria un paper central en la seva concepció de la nació catalana. Tot Catalunya, deien, ha de ser ciutat, des de la capital, Barcelona, al que s’anomenaven segones ciutats. Totes, les grans i petites, des de la seva independència, havien de promoure la modernitat. La ciutat és la nova nació noucentista, i aparegué el concepte ideal de la Catalunya-ciutat.

Contra el que pugui semblar, aquest és un concepte que no té res a veure amb la realitat metropolitana tal i com l’entenem avui, governada o coordinada des d’un ens supramunicipal. No es tracta d’articular una gran metròpoli, sinó de construir una nació de ciutats en xarxa. Aquest és el projecte de construcció nacional noucentista, heretat dècades després per Convergència i avui per Junts.

La idea és que cada ciutat es desenvolupi en un hàbitat propi en el que no han de mancar infraestructures essencials com escoles, biblioteques, museus i monuments. Era el camí cap a la integració de les Catalunyes rural i urbana. I això serà patent en les polítiques de la Mancomunitat, que, sota el govern d’Enric Prat de la Riba, primer, i Puig i Cadafalch després, va ser el braç polític del noucentisme.

En el marc urbà noucentista, cobrà especial rellevància el concepte de bellesa pública. La ciutat havia de lluir un espai públic enriquit per obres d’art, monuments i jardins. En aquest sentit, és il·lustratiu l’article de maig de 1906 d’Eugeni d’Ors titulat De la urbanitat. En ell, reivindica “una gran ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora”. I afegeix: “En la gran plaça pública els grans edificis públics ––columnates i escalinates–– drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carícia de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en ròtols i anuncis. Aquí, desembocant-hi una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. D’aquí i d’allí i pel mig, i arreu ––divergents, oposades, contraposades, sempre harmòniques–– les grans onades de multitud, vivents braços cívics”.

Per això, adquireix gran importància també el jardí, concebut com a gran expressió de la bellesa urbana pública. El jardí, defensaven els noucentistes, és l’expressió més pura de l’acció intel·ligent de l’home sobre la natura. Aquest ideal es manifestà a l’Exposició Internacional de 1929, en la urbanització de la muntanya de Montjuïc, convertida en el gran monument del noucentisme.

El moviment va recolzar que l’urbanista francès Leon Jaussely guanyés el pla d’enllaços de l’Eixample amb els pobles annexionats. L’Ajuntament de Barcelona havia convocat el 9 de juliol de 1903 un concurs internacional d’avantprojectes. Es van presentar cinc i el jurat va destacar el de Jaussely, que es caracteritzava per un model policèntric que, a més trencava amb la linealitat de Cerdà, i això era un bon al·licient pels contraris a l’enginyer de Centelles. Els noucentistes Francesc Cambó i Puig i Cadafalch formaven part del jurat, i les seves preferències per Jaussely es van fer notar.

Seguint sempre el model de París, Jaussely plantejava una sèrie de traçats viaris que configuraven els enllaços amb l’Eixample de Cerdà amb edificacions monumentals i parcs tant del gust noucentista. L’autor del pla d’enllaços va fer que Eugeni D’Ors i Joan Maragall coincidissin en lloar-lo enmig de la gran polèmica que van protagonitzar sobre la seva diferent concepció del que entenien per ciutat. Pel noucentista, la ciutat era un ideal d’ordre, planificació i control del seu desenvolupament. Pel poeta renaixentista i romàntic, la ciutat s’havia de poder desenvolupar d’una manera més espontània, sobre els seus propis errors i contradiccions ètiques i morals.

En l’article La ciudad del ensueño, publicat l’abril de 1908, Maragall escriu el següent sobre Jaussely i el seu pla: “Hoy puedo decir que he sido ciudadano del ensueño, porque a mi ciudad la he visto entre su pasado y su porvenir. Y tanto he hundido en ellos mis ojos que, al volverlos al presente, estaban tan bañados de ensueño, que el presente mismo lo he visto como ensueño, como lo verán los ojos de los futuros ciudadanos y como lo verían los de los pasados; y ya no ha habido presente, ni pasado, ni futuro, sino que todo se me ha hecho presente en una niebla de eternidad que me ha envuelto y desvanecido. Por esto puedo decir que hoy he sido ciudadano del ensueño”.

I D’Ors no va dubtar en qualificar Jaussely de noucentista en una dels seus articles a La Veu de Catalunya. D’ell va dir en un article del 14 de desembre del 1907: “Jaussely va esguardar un dia el conjunt de Barcelona; i se’n va enamorar i volgué donar a l’obra de Barcelona futura son propi esforç… Fem, entre tots, barcelonins, que aquesta primera visió no hagi de modificar-se davant la percepció dels detalls… I, per a lograr-ho, corresponguem amb amor a la mirada dels ulls encesos de Lleó Jaussely, noucentista, arquitecte de ciutats…”