“Resulta sorprenent comprovar com, després d’un segle d’urbanització accelerada i em mig d’una societat llur tret distintiu és, abans que res i sobretot, el caràcter urbà, encara no hagin estat plantejats i resolts de manera adequada els problemes de configuració de les àrees metropolitanes”. Això deia el 1979 Elías Cruz Atienza (1923-2015). Parlava de Madrid, però la seva reflexió era extensiva en aquells moments a tot l’estat. Cruz Atienza era aleshores delegat del govern de l’estat per l’àrea metropolitana de Madrid i cercava vies per institucionalitzar la regió urbana de la capital d’Espanya i els seus voltants. Va reunir les seves reflexions i propostes al llibre En el Madrid metropolitano, i moltes d’elles són encara avui vigents en molts aspectes.
Cruz Atienza reivindicava una “expressió organitzativa” pel Gran Madrid i una dotació de mitjans d’acord amb les seves necessitats, a través d’un “esforç transcendent” que permetés superar “el profund desfasament entre les estructures locals existents i la societat metropolitana”.
Segons aquest expert, l’àrea metropolitana de Madrid tenia en aquells moments tres fronts que li impedien trobar una manera eficaç d’organitzar el seu propi govern. D’una banda, la pretensió dels urbanistes de resoldre-ho tot mitjançant un pla que guiaria de manera estricta totes les iniciatives de les administracions actuants en el territori, des dels ajuntaments, a la diputació, les autonomies que en aquell s’estaven debatent i el govern de l’estat. També hi havia els municipis, que defensaven per sobre de tot la seva autonomia i ignoraven l’existència d’unitats supramunicipals. I en tercer lloc, l’administració de l’estat, per qui els criteris eren centralitzadors.
Per a Cruz Atienza, supeditar-ho tot a un pla urbanístic era oblidar que el conjunt metropolità necessitava prendre decisions quotidianes, contingents i essencials. Afegia que, deixar-ho tot en mans dels ajuntaments era un “somni impossible”. Considerava que calia fugir d’un “municipalisme romàntic que tanca els ulls a la realitat metropolitana” i que impedeix el seu reconeixement i regulació adequada. Deia que el citat municipalisme romàntic es va detenir “en un món anterior al de la urbanització accelerada” i que, per tant, s’obstinava en no reconèixer el fenomen de l’assentament intensiu en certs nuclis urbans que han “desbordat, un a un, desenes de termes municipals”, convertint a tots ells en “fronteres purament artificials”.
Cruz Atienza deia que les autonomies municipals acabarien per formar una xarxa que, si se li donava excessiva consistència, “ofegaria” la convivència metropolitana. No es podia cedir, insistia, a la imatge “idíl·lica” dels municipis rurals i provincials de mitjans del segle XIX. En el llibre En el Madrid metropolitano, l’autor recalca que l’àmbit territorial de cada poder local és conseqüència de “causes ja molt llunyanes en el temps llur eficàcia fa molt que va deixar d’existir”. Afegeix que la divisió municipal espanyola és fruit d’un passat històric en el que la sociedad quedava assentada sobre el territori d’una manera molt diferent a l’actual. D’altra banda, pel que fa a l’estat, argumentava que pot ajudar, però no subrogar-se les tasques que han de correspondre a les institucions representatives del territori.
Qui fou delegat de l’àrea de Madrid va defensar des del principi que la província es convertís en comunitat autònoma i que fou aquesta qui agafés les regnes de la regió metropolitana. En aquells moments, es debatia que Madrid s’integrés a la Comunitat de Castella-La Manxa. Els defensors d’aquesta opció argumentaven que això facilitaria sinergies amb altres concentracions urbanes properes però fora de la província madrilenya, com Toledo i Guadalajara. Per a Cruz Atienza, l’àrea castellano-manxega era, des d’un punt de vista socioeconòmic, “diametralment diferent” del territori metropolità de la capital. A finals dels 70, la renda per càpita a la província de Madrid superava àmpliament la mitja nacional, mentre que les províncies de Castella-La Manxa estaven molt per sota.
Cruz Atienza va arribar a la ferma conclusió, doncs, que l’àrea metropolitana de Madrid havia de ser governada per una comunitat autònoma uniprovincial. “M’atreviria a dir que, si cada regió tindrà un govern autònom a l’estil de Catalunya, Canàries, etcètera, no hi ha motiu per privar a Madrid d’una organització similar”, va escriure en un article a El País el maig de 1978. I així va ser finalment. La Comunitat de Madrid va assumir, entre d’altres, les funcion del Coplaco (Comisión de Planeamiento y Coordinación del Área Metropolitana de Madrid). Es tractava d’un organisme autònom de caràcter urbanístic de l’administració de l’estat creat per llei el 1963. El seu objectiu era promoure, acordar, orientar, coordinar i fiscalitzar l’ordenació urbanística en un àmbit que comprenia 23 termes municipals, el de la capital i els dels seus voltants. Era el més semblant a una administració metropolitana que hi havia, malgrat no ho era, per la seva dependència directa d’un ministeri i la manca de competències executives.
Amb la seva creació es tractava de frenar el caòtic creixement en un territori supramunicipal amb dèficit de serveis i cada cop més desigualtats econòmiques i socials. Només a la ciutat de Madrid, s’havia passat de 1.326.000 habitants el 1940, a 2.259.000 el 1960. El 60% dels habitatges havien estat construïts després de la guerra civil. El fort creixement demogràfic i d’edificació va donar lloc a l’intercanvi desordenat de població de la capital als municipis veïns.
Coplaco no va poder gestionar amb eficàcia tot aquest fenomen, principalment perquè no tenia competències directes executives i inversores, el que li va conferir des d’un inici una gran debilitat institucional. Davant això, els ajuntaments van concedir massivament llicències d’edificació en contra de les previsions del propi Coplaco i els organismes inversors van anar actuant pel seu compte.
Les eleccions locals de 1979 van desfermar una exaltació municipalista que van fer políticament insostenible la tutela del Coplaco, que seguia sent un organisme estatal, sobre els ajuntaments, que, mitjançant un decret de 1980, van recuperar totes el competències cedides sobre el paper el 1963, inclosa la redacció dels seus propis plans urbanístics. Això va posar fi a la idea d’un pla metropolità unitari i comú. El 1983, les funcions del Coplaco van ser transferides a la Comunitat de Madrid.
Avui, la regió metropolitana de Madrid és la segona de la Unió Europea, amb 6,9 milions d’habitants, segons dades de l’Eurostat, l’oficina estadística de la Comissió Europea. Només la supera París, amb 12,4 milions d’habitants. En tercer lloc hi ha la de Barcelona, amb 5,8 milions d’habitants. Completen el club de les concentracions metropolitans de més de 5 milions de ciutadans Berlín (5,5 milions) i la també l’alemanya de Ruhrgerbiet (5,1 milions).
L’àrea metropolitana de Madrid ha trobat, doncs, en la seva comunitat autònoma, la institució que la governa, tal i com proposava a finals dels 70 Cruz Atienza. I és que el continu urbà de la regió d’influència de la capital d’Espanya abasta pràcticament tota la província. La de Barcelona és a només un milió d’habitants de la de Madrid, però la seva regió metropolitana de 164 municipis és encara lluny de definir el seu govern.
Be First to Comment