L’esperit metropolità de Barcelona no és cosa de fa només unes dècades, sinó que podríem dir que es remunta al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor va crear el Consell de Cent, una assemblea de cent jurats escollits entre els prohoms de la ciutat que es va convertir en un govern que no es limitava només a dirigir la ciutat emmurallada. La seva jurisdicció anava molt més enllà, doncs incloïa tot el pla barceloní i superava  els rius Llobregat i Besòs, des de Montgat a Castelldefels, uns 450 kilòmetres quadrats. Aquest territori era similar al de l’actual àrea metropolitana.

El llegendari monarca és qui comença a donar forma al govern municipal de Barcelona l’any 1265 amb la creació de l’esmentat Consell de Cent. Aquest està encapçalat per quatre consellers ––el seu nombre anirà variant–– anomenats pel comte o rei. Aquests, d’acord amb el veguer i el batlle, escolliran els membres del Consell entre els prohoms de la ciutat. Es tracte de persones influents i amb ascendència entre la ciutadania que han adquirit importància a partir del segle X com a conseqüència del creixement econòmic de Barcelona. Inicialment, la seva funció era aconsellar, però amb el temps assumiran més funcions en detriment del veguer i el batlle. Un terç dels consellers formaran el Trentenari, una versió reduïda del Consell de Cent que actuarà de forma més executiva.

Fins aleshores, les persones claus en el govern de la ciutat eren els ja citats veguer i batlle. Tots dos eren representants o delegats del comte o rei. El veguer era l’autoritat d’un territori anomenat vegueria del que formaven part vàries ciutats. El seu paper era principalment el d’impartir justícia. El batlle era l’encarregat d’administrar els bens del comte o rei. Ben aviat sorgiren disputes entre ambdós, doncs moltes de les seves competències s’acabaren trepitjant.

És aleshores quan entren en escena els anomenats prohoms. Són el que més tard coneixerem com a burgesos, una classe social que va adquirint cada cop més protagonisme a mesura que la ciutat va creixent en importància econòmica al Mediterrani. Els prohoms són persones que no tenen autoritat institucional, però sí moral. Fins i tot acaben, pel seu ascendent i respecte entre els ciutadans, actuant com a àrbitres i fins i tot administren justícia davant d’algunes disputes. No com dèiem pel seu poder institucional, sinó moral, tothom respecta les seves decisions.

Els prohoms són una de les conseqüències del creixement de Barcelona. Al voltant del segle X, neixen a Europa les primeres aglomeracions urbanes a partir dels antics nuclis romans. En els darrers segles, les ciutats han canviat molt i adquireixen un protagonisme creixent en l’economia, gràcies a l’intercanvi de productes entre elles. És en aquest context, en el que els prohoms reivindiquen cada cop més participar en el govern local.

Les ciutats s’han transformat econòmicament i urbanísticament, i requereixen un nou plantejament en la seva governança. I d’altra banda, cal donar resposta a les aspiracions del prohoms com a principals agents econòmics de la ciutat. I és en tot aquest important canvi socio-econòmic que Jaume I intervé posant les bases d’un nou sistema de govern municipal, més participatiu i amb competències per resoldre els nous reptes.

La seva primera decisió és nomenar l’abril del 1249 quatre paers ––una denominació de ve de pau––, que són la primera organització municipal estructurada de Barcelona. Són quatre prohoms que poden escollir els seus respectius consellers, formant una mena de sotogovern. Els paers son l’autoritat superior del govern municipal i han de treballar en col·laboració amb el veguer i el batlle, però amb una notable autonomia que anirà creixent amb el temps a partir de la figura del conseller en cap.

El 1258, s’introdueixen uns retocs en aquest govern. Els quatre paers són substituïts per vull consellers. D’acord amb el veguer, anomenaran dos-cents prohoms. Aquests es reduiran a cent el 1265, que juraran ––d’aquí lo dels cent jurats–– ajudar al veguer, al batlle i als consellers. És aleshores quan el govern de la ciutat serà conegut com a Consell de Cent.

Hem dit a l’inici de l’article que es tracta del primer govern metropolità perquè tenia amplies competències en qüestions que anaven més enllà de la pròpia ciutat de Barcelona. Aquesta havia crescut molt tant des del punt de vista urbanístic com social. Per això, calia, entre d’altres qüestions, assegurar el subministrament a la població d’aliments i aigua. Per això era important que el Consell de Cent anés més allà de la Barcelona dins les muralles.

Garantir el subministrament, tant en quantitat com a qualitat, va ser una de les primeres grans prioritats del Consell de Cent. En aquest sentit, cal destacar actuacions per portar aigua de Montjuïc i de Collserola. I així, es van executar diverses canalitzacions i una xarxa de fonts públiques per tota la ciutat. A diferència de l’època dels romans, l’aigua potable ja no venia del Besòs. Seguia arribant a través del Rec Comtal, però es feia servir només per regar els cultius i per activitats industrials.

A partir del segle XIV, el Consell assumeix també competències que tenen a veure amb l’urbanisme. Ja havia participat a partir de la segona meitat del segle XIII en la construcció de la nova muralla medieval. Així, per exemple, a principis de la dècada del 1300, el Consell va construir un porxo al barri de la Ribera per dipositar el gra que arribava a la ciutat. Una dècada més tard, es va considerar necessari ampliar la plaça del Blat, situada on és avui la plaça de l’Àngel. També, va promoure obres en el recinte del Call, el barri on vivia la comunitat jueva, i es va obrir l’aleshores carrer Bonanat Sabater, avui de Flassaders. Els ponts que creuaven el Rec Comtal abans arribar al mar foren igualment millorats per iniciativa del Consell de Cent. I es van adquirir els terrenys per a construir l’edifici de la Llotja, a l’actual plaça Palau. Totes aquestes actuacions són enumerades per Albert Cubeles i Bonet en el seu estudi L’evolució de les actuacions del Consell de Cent en matèria d’urbanisme al segle XIV.

Aquest primer gran govern metropolità de Barcelona es va mantenir gairebé durant vuit segles, fins la victòria borbònica a la Guerra de Succesió i la caiguda de Barcelona el 1714. Dos anys després, Felip V abolí el Consell de Cent i, a través del decret de Nova Planta, es trossejà el territori i es configuraren els nous municipis, cadascú amb l’autoritat pròpia del seu ajuntament.

No va ser fins 258 anys després, en els darrers anys del franquisme, que l’ex alcalde José Maria de Porcioles va posar en marxa la Corporació Metropolitana de Barcelona, que d’alguna manera recuperava la jurisdicció territorial de l’antic Consell de Cent. Eren anys d’un gran creixement en el continu urbà sota un gran caos urbanístic i una manca de coordinació que incidia directament en la manca de serveis al nous barris que s’anaven creant per acollir als immigrants que arribaven a Barcelona.

Amb el nous ajuntaments democràtics després de les eleccions municipals de 1979, els socialistes, i especialment l’alcalde Pasqual Maragall, van trobar en la  Corporació Metropolitana de Porcioles un instrument per coordinar i treure del caos l’expansió de l’àrea i els seus ajuntaments. La Corporació va ser vista com un perill pel Govern de la Generalitat de CiU, un contrapoder a l’administració autonòmica que el president Jordi Pujol no pensava permetre. Les notícies sobre una bandera pròpia metropolitana foren les gotes que van fer vessar el got i la Corporació va ser dissolta en el marc de la Llei d’Ordenació Territorial, i substituïda per tres comarques i dues entitats especialitzades, una per la gestió de l’aigua i els residus, i una altra pel transport públic.

Podríem resumir dient que la història metropolitana de Barcelona ha tingut cinc actors principals. Jaume I, Porcioles i Maragall com a grans promotors, i Felip V i Pujol com els seus liquidadors. Encara que tots ells amb motius molt diferents.