El Govern federal nord-americà va incloure el passat mes de desembre els projectes d’art a l’asfalt com a part dels dissenys autoritzats als carrers de les ciutats del país. En altres paraules, ha oficialitzat el denominat urbanisme tàctic com a part de la via pública. Aquests projectes acostumen a ser propostes puntuals per a determinats punts de la ciutat acordats pels governs municipals, les comunitats de veïns i els artistes locals, i per lo general tenen com a objectiu —inicialment temporal— guanyar espai pels vianants i les bicicletes. Un cop testat i acceptat que es tracta d’una iniciativa d’èxit, es pot consolidar de manera de definitiva.

El concepte d’urbanisme tàctic apareix per primer cop el 2010 en una entrada en un blog relacionada amb la peatonalització de Times Square, a Nova York. Tot i que no es pot afirmar que aquest projecte fos l’inici de l’urbanisme tàctic, sí que es va popularitzar a partir d’ell. Abans que Times Square, el 2002, París va posar en marxa un projecte molt emblemàtic d’urbanisme tàctic —malgrat en aquell moment no es coneixia així— que va suposar un gran èxit ciutadà que perdura encara avui. Va ser l’ocupació a l’estiu de les vores d’obra del riu Sena amb sorra, para-sols i palmeres i convertir-les en les platges temporals de la capital francesa. Aquest estiu, París obrirà la temporada de platja el proper 8 de juliol, fins el 3 de setembre.

La intervenció a Times Square va consistir en recuperar espai pels vianants alhora que alleugerar el tràfic de cotxes en l’encreuament de Broadway amb la 7a avinguda, en l’àrea compresa entre els carrers 42 i 47. S’hi van destinar 55 milions de dòlars i la direcció del projecte es va encarregar a la companyia noruega Snohetta. L’actuació temporal va ser un èxit i es va fer permanent. A l’emblemàtic espai de Manhattan es van reduir els accidents, va millorar la qualitat de l’aire i va deixar de ser patrimoni dels turistes. A partir de l’acció a Times Square, l’urbanista Mike Lydon va adoptar el concepte de l’urbanisme tàctic i s’ha dedicat a donar-lo a conèixer i a recopilar experiències.

Des d’aleshores, són vàries les corrents que conflueixen en l’urbanisme tàctic amb unes característiques comunes, que són el baix cost, una senzilla implementació i, sobretot, que és una actuació reversible en cas que l’experiència no resulti satisfactòria. A més, en el centre del projecte està la comunitat de veïns i pot tenir el recolzament de l’administració. Normalment s’utilitza aquest mètode per donar, per exemple, un us temporal a un solar que se sap estarà temps sense desenvolupar. Pot tractar-se d’un espai de propietat privada que, d’acord i per iniciativa dels veïns, es pot utilitzar a l’espera del seu destí final com a camp de jocs, horts urbans o altre fi.

Els experts consideren l’urbanisme tàctic com un laboratori d’experimentació. Són, en definitiva, accions a curt termini que generen canvis a llarg termini, segons definició dels urbanistes. A les ciutats nord-americanes de Richmond i Long Beach s’han desenvolupat recentment iniciatives d’urbanisme tàctic o d’art d’asfalt. Les dues tenen com escenari l’encreuament de dos carrers.

A Richmond es centra en la recuperació de l’espai central de la cruïlla de Marshall amb Brook, mitjançant la pintura creativa d’estil africà d’una au obra d’un artista local. El projecte ha rebut la col·laboració de la Bloomberg Philanthropies, la associació filantròpica del milionari i ex alcalde de Nova York Michael Bloomberg. A Long Beach, a la cruïlla del carrer 15 amb l’avinguda Chestnut, es tracta d’incrementar la zona per a vianants a cadascuna de les quatre cantonades. En aquest cas, les pintures ocupen part de la calçada en una amplada d’un carril. Per seguretat, els carrils de circulació que són la prolongació de les noves cantonades peatonalitzades es reserven per a aparcament. Així, cap cotxe envaeix la zona de vianants.

Una de les característiques que ha de guiar l’urbanisme tàctic és que els elements —pintures, mobiliari urbà— que l’ocupen siguin prou clars i entenedors de forma contundent per als conductores, que sàpiguen que han de frenar. També als Estats Units, el 2013, va haver un intent de fer un manual sobre models per l’aplicació de colors al paviment que va ser un fracàs. En paraules de les urbanistes novaiorqueses Janette Sadik-Khan i Kate D. Levin, en un recent article a The Washington Post, els dibuixos proposats convertien els carrers en “tests de Rorschach”.

A Barcelona, durant el passat mandat, es van executar un paquet d’actuacions en nom de l’urbanisme tàctic. Va ser, a més, durant la pandèmia. Un bon nombre de carrers van ser pintats de colors diversos, marcant futures peatonalitzacions i nous usos. També es va fer urbanisme tàctic en part de la superilla de Sant Antoni, en concret, la cruïlla de Borrell amb Manso. En els casos anteriors, els dibuixos a les calçades no eren com tests de Rorschach, més aviat chiquiparks. Hi ha urbanistes que qüestionen que aquestes iniciatives impulsades pel passat govern municipal siguin realment urbanisme tàctic, per què es va tractar d’una actuació estesa per bona part de la ciutat i no accions puntuals localitzades sorgides sempre de les comunitats de veïns.

Diuen els crítics amb el que s’ha fet a Barcelona que l’urbanisme tàctic no és sortir al carrer amb brotxes i esprais. Han de ser accions amb objectius clars i avaluables, per si s’han de revertir. L’actuació a Borrell amb Manso, basada en colors al paviment i elements de mobiliari urbà efímers, no ha estat satisfactòria, doncs en poc temps s’ha convertit en un espai degradat. L’actual govern de la ciutat ha decidit iniciar els treballs per acabar amb la temporalitat de l’espai i consolidar-lo definitivament com a zona per a vianants.

L’urbanisme tàctic és una eina que pot ser molt útil en el desenvolupament urbà de les ciutats, especialment aquelles amb barris amb mancances en la qualitat de l’espai públic. Però per què sigui eficaç s’ha d’executar amb la participació de les comunitats veïnals, amb un objectiu clar i amb un procés posterior d’avaluació rigorosa per prendre decisions sobre el seu futur.