Barcelona ha crescut en els quasi 150 anys darrers a cop de gran esdeveniment. El més rellevant ha estat sens dubte el 1992. Els Jocs Olímpics d’aquell any, considerats els millors de tota la història, a més de la seva transcendència esportiva, van dur associada una transformació urbanística i social sense precedents. Encara avui, l’experiència olímpica de Barcelona ha servit de model a les ciutats que amb posterioritat han organitzat uns Jocs. Cap ciutat ha tret tants beneficis d’unes Olimpíades com la capital catalana.

Però hi ha hagut altres esdeveniments abans dels Jocs del 92 dels que Barcelona n’ha tret profit. El primer gran aparador internacional va ser l’Exposició Universal de 1888. Es desenvolupà en el parc de la Ciutadella, que ocupava l’espai on s’havia erigit la fortalesa borbònica construïda després de 1714. L’Arc de Triomf, el passeig de Colom i el monument al navegant, les Golondrines, el Moll de la Fusta, la cascada del parc i el Castell dels Tres Dragons, entre d’altres, són alguns dels elements que han quedat com a llegat.

Va ser un èxit, tant pel que fa al nombre de visitants com des del punt de vista econòmic. Fou l’inici de l’europeització de Barcelona. Gràcies a l’Exposició, els fluxos comercials catalans, fins aleshores limitats a Espanya, es van ampliar cap a l’estranger. Una de les claus de l’èxit va ser l’aliança entre la burgesia catalana i la monarquia, restaurada feia pocs anys.

Anys més tard, van venir altres esdeveniments internacional, amb un èxit molt per sota de l’Exposició de 1888 i els Jocs, però que han tingut també el seu paper. Per exemple, el Congrés Eucarístic de 1952, que va impulsar tot un barri nou d’habitatges, o el més recent Fòrum Universal de les Cultures 2004, que, malgrat una certa impopularitat i indiferència ciutadana, va empènyer una dignificació de la zona del Besòs, un dels forats negres de l’àrea metropolitana.

Entre el 1888 i el 1992, va tenir lloc l’Exposició Internacional de 1929, que no ha tingut el reconeixement que es mereix per la gran transformació urbanística que va dur associada per a tota la ciutat, que, salvant les distàncies, va tenir una magnitud equiparable a la dels Jocs.

L’Exposició de 1929 es va començar a planejar en 1905 en un intent de perllongar l’èxit de 1888. Però la Primera Guerra Mundial va trastocar els plans i es va haver de suspendre els preparatius a l’espera de temps millors. Acabada la comtessa, es van reprendre els treballs, però la instauració de la dictadura de Primo de Ribera el 1923 va obligar a aplaçar de nou l’esdeveniment. A més, el nou Govern va imposar un procés d’espanyolització de l’Exposició, variant substancialment l’esperit catalanista inspirat per Josep Puig i Cadafalch, un dels seus promotors.

Inicialment, la fira havia de girar al voltant de l’electricitat, però el 1929 la novetat de la nova tecnologia ja no ho era tant. Aleshores, es va decidir que tingués tres eixos temàtics: indústria, art i esport. El 1913, ja s’havia decidit canviar la ubicació. Al principi s’havia pensat en el Besòs, on quasi un segle després es va desenvolupar el Fòrum de les Cultures. La nova ubicació va ser la muntanya de Montjuïc, amb l’objectiu de convertir-la en el gran eix de cultura, esport i lleure de Barcelona.

El primer número del Diario oficial de la Exposición Internacional Barcelona 1929 anunciava que l’esdeveniment havia de ser “una manifestació esplèndida de la pujança industrial d’Espanya i, particularment, de totes les forces productores de Catalunya”. Malgrat els esforços dels organitzadors, l’Exposició de 1929 va ser un fracàs econòmic. El seu desplegament en un recinte de 118 hectàrees va tenir un cost de 130 milions de pessetes de l’època i va tancar amb un dèficit de 180 milions. A més, a l’octubre d’aquell any es va produir el crac de la Borsa de Nova York, el que es va traduir en una reducció dels participants.

L’Exposició va generar un deute que no es va poder liquidar fins els anys 90 del segle XX i va posar fins i tot en crisi l’organització dels Jocs del 92. Quan als anys 80 l’equip que inicià els preparatius olímpics es va adonar que encara s’estava pagant el deute del 29, va haver un inicial atac de pànic per les conseqüències econòmiques que podia generar a la ciutat.

La mostra internacional va ser, en canvi, un èxit de visitants, en especial per part dels barcelonins, que van omplir els pavellons i les atraccions, com els funiculars i les escales mecàniques per accedir al Palau Nacional. Encara es poden apreciar les restes d’aquestes infraestructures entre la vegetació. També van causar gran expectació els jocs d’aigua. El més impactant va ser la Font Màgica de Carles Buïgas, un dels llegats que va deixar l’Exposició. El protagonisme que va adquirir l’aigua va ser aprofitat per la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB) per desplegar una gran campanya de marketing. Va donar gratuïtament l’aigua per fer funcionar la Font Màgica i els sortidors de l’avinguda Maria Cristina. A canvi, va poder consolidar el seu paper quasi de monopoli com a companyia subministradora de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Finalment, el llegat del 29 és impressionant. A més de la urbanització de Montjuïc, es va construir la plaça Espanya, planejada per Ildefons Cerdà com a gran centre distribuïdor de les comunicacions entre Barcelona i el Baix Llobregat. Seria també el centre de l’Exposició espanyolitzada imposada per Primo de Ribera. La font central es va convertir, així, en una al·legoria poètica d’Espanya representant els rius que desemboquen als tres mars que envolten la península Ibèrica.

La primera víctima del nou règim havia estat l’enderroc de les quatre columnes jòniques ja construïdes per Puig i Cadafalch entre la Font Màgica i el Palau Nacional que simbolitzaven les quatre barres de la senyera. El Poble Espanyol va ser un altre element imposat per la dictadura.

Tot i que molts dels pavellons van tenir una vida efímera i van ser enderrocats un cop tancada l’Exposició, molts van sobreviure, com ara els que formen avui part de la Fira de Barcelona al llarg de l’avinguda Maria Cristina. També han perdurat el Palau Nacional, avui seu del MNAC, i el que fou de La Caixa i que actualment alberga l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Aquest edifici va viure una fita en la història mundial de la medicina, quan durant la guerra civil va ser destinat a banc de sang sota la direcció de l’hematòleg Frederic Duran.

Aquest metge barceloní va inventar un mètode de conservació de la sang que va revolucionar les transfusions. A partir de l’invent de Duran, la sang es va poder amagatzemar y dur directament al front, salvant milers de vides durant el conflicte espanyol i més tard a la Segona Guerra Mundial. L’hematòleg, que al final de la guerra va poder fugir a Manchester amb l’ajuda de la Creu Roja, i el seu descobriment van ser un dels grans ignorats en els anys del franquisme malgrat la seva gran transcendència històrica.

Més enllà dels pavellons supervivents, el llegat urbanístic es va repartir per tota la ciutat. Vinculats als anys de l’Exposició, es va obrir la Via Laietana y es va construir el primer metro. També es va acabar d’urbanitzar i monumentalitzar la plaça Catalunya. També es acabar l’edifici de Correus i l’Estació de França i prolongar la Gran Via i la Diagonal. També han quedat com a llegat el Palau de Pedralbes, el Teatre Grec i l’Estadi Olímpic, que més tard va ser l’epicentre de les Olimpíades del 92. Altres grans millores es van registrar en l’aeroport d’El Prat i en la xarxa ferroviària. Es van eliminar bona part dels passos a nivell dins la ciutat i es va soterrar el tren de Sarrià al carrer Balmes.

A més del desenvolupament urbanístic desplegat, l’Exposició també va ser un banc de proves arquitectònic que va consolidar el noucentisme com a nou estil que prenia el relleu dels modernisme. També va introduir les noves corrents vanguardistes a Espanya. En aquest sentit, cal destacar el pavelló alemany de Mies van del Rohe, enderrocat després de l’esdeveniment però recuperat a finals del segle XX.

D’aquí poc es commemorarà el centenari de l’Exposició del 29 i ha de ser un bon moment per què la ciutat li reti l’homenatge que mai ha tingut a causa del fracàs econòmic que va suposar. Però ningú pot negar la gran transformació que va impulsar. Recentment, la comissió institucional que prepara el centenari ha aprovar una inversió de 290 milions per millorar els pavellons de la Fira de Montjuïc. Per tot això, cal reivindicar el 29.