La crisi de l’habitatge fa que totes les ciutats europees mirin a Viena, convertida en el gran model gràcies a les seves polítiques sostingudes des de fa més d’un segle. El govern de la capital austríaca és el major propietari del parc d’habitatges. A la ciutat hi ha 223.000 pisos municipals i altres 200.000 construïts per cooperatives subvencionades. En total, en aquests pisos hi viuen més de mig milió de persones, el que representa el 62% de la població. En aquests moments, hi ha altres 4.000 pisos en construcció. Per a Barcelona i la resta de ciutats a Europa i el món, on el preu de l’habitatge és quelcom impossible per a la majoria dels seus habitants, Viena és una gran utopia residencial feta realitat.

Tothom mira a l’antiga capital imperial i tothom voldria arribar als seus nivells d’habitatge públic, però la realitat és molt diferent, entre altres coses, perquè la situació de Viena es fruit d’un fet únic, una història que va començar el 1919, quan el Partit Obrer Socialdemòcrata va arrasar a les primeres eleccions municipals després de la Primera Guerra Mundial, donant inici al període conegut com la Viena roja.

La ciutat havia deixat el 1918, en finalitzar la guerra, se ser la capital de l’imperi dels Habsburg, després de l’abdicació de Carles I. Així, d’un imperi de 50 milions d’habitants es va passar a una república, la d’Àustria, de sis milions, dels que dos milions vivien a Viena. Una població que, a més, es va incrementar notablement amb l’arribada de milers de refugiats.

Les condicions de vida, especialment de la classe obrera, eren pèssimes. La major part vivien en barraques o en una mena d’habitacles sense gairebé llum ni ventilació. Tampoc bany. Els infrahabitatges eren la norma a la ciutat. En altres paraules, l’habitatge era el problema més gran de la Viena de la postguerra, agreujada per una epidèmia de grip entre 1918 i 1920.

El govern d’esquerres va decidir entomar el problema pel dret. Va ser cabdal la sobirania financera que li atorgà la nova Constitució republicana. Això va permetre-li a l’executiu municipal establir nous impostos a les rendes més altes i que tenien a veure, sobretot, amb el consum de luxes com el xampany, els cotxes, i les carreres de cavalls. D’aquesta manera, va ser com el govern d’esquerres va posar en marxa el 1923 el seu primer programa d’habitatge públic amb la construcció de 25.000 pisos en només cinc anys.

El programa socialdemòcrata no es limitava només a posar una gran quantitat d’habitatge al mercat, sinó que també s’acompanyava de serveis per millorar la qualitat de vida de la classe treballadora. Així, les promocions estaven dotades de calefacció central, bugaderia, jardins, guarderies i fins i tot piscines. El primer edifici d’habitatges públics es va acabar el 1925, amb 244 pisos. Es tracta del conegut com a Metzlainstalerhof. Entre els serveis, hi havia una biblioteca. En poc temps, es van erigir altres promocions emblemàtiques d’aquella Viena roja, com l’Amalienbad, que disposava fins i tot de sauna i piscina coberta, i una de les gran icones de la capital austríaca, el Karl Marx Hof, que forma part de les atraccions turístiques de la ciutat.

Fins el 1933, es van construir 65.000 pisos, el que va augmentar el parc públic en un 10%. Ja en aquells primers anys, 200.000 vienesos vivien en habitatges municipals, pagant uns lloguers del voltant del 3,5% del seu sou. El desplegaments de totes aquelles polítiques es van veure aturades el 1934, amb el sorgiment del nazisme, primer, i després la Segona Guerra Mundial, que, a més, va destruir 87.000 habitatges.

Després de la guerra, es va produir un fet gens habitual a la política, una mena de miracle. I és que les polítiques pro habitatge públic de la Viena roja van continuar en les dècades següents, al marge del color polític del govern municipal. L’envejable parc públic d’habitatge a la capital austríaca ha servir també durant tots aquests anys, per contenir i regular el preu dels pisos de promoció privada. Avui, el cost mitjà del lloguer és de 767 euros mensuals.

Un segle després, la política d’habitatge públic a Viena continua sent la mateixa del període socialdemòcrata d’inicis del segle XX. Tot i que un 62% dels vienesos es beneficien de viure en un habitatge municipal, el parc actual permetria cobrir fins el 80% de la població de la ciutat. Un cop una família es beneficia d’un contracte de lloguer públic, aquest no expira, encara que els inquilins augmentin el seu patrimoni.

A més de preservar l’stock històric de pisos públics, es manté igualment un fons destinat a adquirir sol per a ús públic. Els promotors privats també tenen l’obligació de reservar dos terços a habitatge social si el seu projecte supera els 5.000 metres quadrats. També els lloguers estan controlats per la llei, de manera que els preus només poden incrementar-se segons la inflació i sempre que no superi el 5%. En aquests moments, el govern municipal de Viena és el major propietari d’habitatge públic d’Europa, amb més de tres milions de metres quadrats de sol.

Sens dubte, l’exemple inèdit vienès és l’aspiració de totes les ciutats que, com Barcelona, estan patint el problema global de l’habitatge. D’aquesta crisi se’n surt la capital austríaca i també la ciutat-estat de Singapur, que, amb un altre model, manté un parc de pisos públics que abasta el 80% del seu territori, tot i que el model de lloguer es substitueix en aquest cas per un règim controlat de propietat. El 90% de les famílies singapureses són propietàries del seu habitatge.

Barcelona i els governs autonòmic i estatal sembla que han començat a posar-se les piles per aturar la bombolla que no es desinfla del preu de l’habitatge amb un seguit de mesures que mai aconseguiran l’eficàcia del model vienès. I, en el cas que fos així, trigaríem almenys un segle per neutralitzar el problema.