Es veia venir, però era inimaginable, que la intocable Barcelona monumentalment turística patís pels esternuts d’un virus i, amb el sagrat turisme, baixessin el taló els grandiosos, subvencionadíssims i esponsoritzadíssims espectacles de la ciutat. Hem quedat nus. El silenci del confinament per epidèmia física i mental només el trenca el cant heroic i solidari de la sanitat pública i col·laboradors: la cultura d’ètica civil en la seva dimensió més ciutadana.

I després? No tornarà a ser igual. I no em dol. Ens veurem obligats a repensar el generós turisme i ens cal no continuar confonent, per interessos econòmics, els espectacles divins amb la cultura que és sempre artesana i en proximitat ciutadana. Els que portem anys proposant-ho hem estat sutilment marginats. Ho agraeixo: l’auto exili al Monestir de Sant Llorenç a Guardiola de Berguedà per la cultura que impulsa creativitat solidària m’esperona la vida compatida amb cada dia més ciutadans confiats. El romànic respira memòria carregada de foc pel futur.

Enclaustrat a un onzè pis de l’Eixample barcelonesa, prop de l’imprescindible Hospital Clínic, tinc temps per tornar a pensar en el futur d’aquesta ciutat que tant vaig estimar i tant em va regalar. Sintetitzo un pilot de suggeriments en un parell de propostes nuclears per enfocar present i futur diferent.

Cal reinventar la marca Barcelona perquè esdevingui capital de les cultures mediterrànies contemporànies. Barcelona s’ha de guanyar, col·laborativament, la referència cultural, econòmica, política o social de la xarxa de les ciutats de l’entorn del Mediterrani. Maragall ja ho hauria fet. El futur altre que necessitarem no el construiran els estats: l’empentarem xarxes de ciutats amb ciutadans precaritzats i estudiants, emocionalment mobilitzats i culturalment insubmisos, per una vida i món menys grollers, impedint trumpismes de violència i humiliació, des del civisme autònom. El futur està en l’activisme cultural dels ciutadans. Tenim les condicions, però ens sobren mandra i excuses, la impotència que paralitza la ciutat des del malèfic Fòrum de les Cultures. Anem escassos en projectes agosarats. La ciutat ha de tornar a ser vanguàrdia pública. El govern i la majoria d’institucions tenen asma. Les de la cultura van sobrades d’artisticitat caducada. I la ciutadania arrossega una passivitat malaltissa. Malgrat aquest panorama, hem de reinventar el futur de la ciutat des de la cultura amb viagra cívic cada vuit hores!

Cal, també, que la Barcelona-cultura estableixi un pacte d’ajuda mútua amb els pobles i les petites i mitjanes ciutats de les comarques del país, d’una precarietat en espais i programacions culturals esfereïdora. Quan això passa, els miracles tornen. Un exemple: el 2019 el monestir hem organitzat la primera Biennal Romànic Berguedà amb els ulls de Picasso, que va visitar la comarca, amb un gran esforç, imaginació i tendra audàcia. Van col·laborar, exemplarment, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Picasso. La biennal va deixar a l’equip esterreja’t i als ciutadans sorpresos, entusiastes. L’oficina de turisme del Berguedà va presentar l’experiència als premis de cultura i sostenibilitat de la Fira Internacional de Turisme de Berlín del 2020. De la selecció de cent projectes mundials, la biennal, perduda pop del Pirineu, va guanyar el tercer premi! Esperem que aquest fet marqui camí d’una interrelació continuada entre cultura de capitalitat i cultura en les comarques. Hem de mirar-nos als ulls.

La ciutat i el món que volem tan diferent l’hem de redissenyar ara, en el post coronavirus i amb els ciutadans agosarats. Decidits i envelats. Malauradament tornaran els llops neoliberals i els polítics ensopits. Posem pals a les seves rodes des la cultura que vessa civilitat de plenitud ètica, amb subratllat des Barcelona.

*

Toni Puig és especialista en màrqueting i gestió cultural i va formar part de l’equip fundador de la revista Ajoblanco. Impulsor de l’activitat cultural i artística del monestir de Sant Llorenç de Guardiola del Berguedà.
www.civitascultura.org