*  Del cicle : PERIODISME CULTURAL i ALTRES PISTES

La crítica d’art ja no és el que era. Pateix una agonia prolongada i crec que hi ha una certa unanimitat en què avui en dia no pinta gairebé res, ja que al mercat, que a la fi és qui mana, no el preocupa la qualitat o el significat de l’obra artística més enllà de rendibilitzar-la com a producte comercial. Dit d’una altra manera, l’èxit o el fracàs es mesuren per la taquilla o el preu de les subhastes.

La crítica doncs sembla un residu nostàlgic, de vegades tòxic, d’un món antic amb l’únic interès de documentar la història per futurs analistes. I és paradoxal que això passi quan més necessari sembla defensar la figura del crític, a qui se li suposa una acreditació intel·lectual en la matèria.

Tot i que al nostre país la crítica no ha estat mai tan influent com a altres comunitats culturals, hi va haver un temps en el qual l’opinió dels crítics tenia al mateix temps el respecte dels artistes, que acreditaven així el seu valor davant de les polítiques culturals de les institucions, i una certa influència en l’esdevenir artístic.

La crisi de la crítica va lligada tant a la davallada del model clàssic de comunicació de diaris i revistes especialitzades, un món de naixements i defuncions prematures, i a l’empobriment cultural de la societat, com a l’eclosió dels mitjans audiovisuals, que poc o res han fet per l’anàlisi artística, i tot seguit del món digital i la conseqüent “democratització” de l’opinió. El que compta és el que diuen els tuïts.

La pervivència de la crítica en l’actualitat, entesa com l’anàlisi contextualitzat en el temps i si cal en la història de l’art, està lligada a alguns diaris (Ara i La Vanguardia) i alguna revista marginal, mentre els webs culturals intenten redreçar la qüestió a través però d’un voluntarisme que exclou i limita el perfil dels col·laboradors. Tant aquestes com una part dels diaris, sota la pressió del màrqueting de propaganda, han assumit un procés de descomposició de les fronteres entre gèneres periodístics i ha donat a llum una mena d’híbrid que mal que bé vol suplir sense riscos el paper rigorós de la crítica.

*

Santi Fondevila és periodista. Cap de secció d’Espectacles a La Vanguardia de 1982 a 2009. Crític a La Vanguardia (2000/2010). Columnista a La Vanguardia amb la secció La corbata. Col·laborador de revistes com El Público (1986/1992). Codirector de la revista teatral Hamlet (2009/2011). Crític i columnista cultural del Diari Ara amb El traspunt. Crític de la revista Time Out Barcelona des de 2009.