Malgrat la literatura que ha generat al llarg de la història, d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer a Mercè Rodoreda, Terenci Moix o Montserrat Roig, Barcelona és una ciutat on la presència dels escriptors en l’imaginari popular urbà és escassa, per no dir nul·la: al nomenclàtor i poc més.
Plantat davant l’estàtua de Fernando Pessoa assegut en una taula que hi ha a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a Lisboa, un rodamon insistia en què m’havia de seure a fer conversa amb l’autor del llibre de Desassossec: “traz sorte aos jovens poetas” (dona sort als joves poetes). Aquell dia em vaig enamorar de la ciutat del Tajo, i sempre m’hi he sentit proper, a casa.
Després d’anys de voltar per París, del centre monumental a la perifèria de Saint-Ouen, Montreuil, Ivry o Aubervilliers, m’adono que París era una festa, que va il·luminar la meva primera visita, és la millor guia de la ciutat que mai no he tingut.
Ara el llibre de Hemingway te seqüeles. Són uns petits volums d’Éditions Alexandrines titulats Le Paris des écrivains (de Balzac a Modiano i de Baudelaire a Colette), redactats per crítics i estudiosos. Els textos projecten la peripècia vital i creativa de cada escriptor amb la ciutat, i aporten al lector una perspectiva diferent que ajuda a entendre-la.
Però, malgrat obres tan reeixides com la Geografia literària del professor Llorenç Soldevila (Pòrtic), Barcelona és una ciutat mancada de la llum que aporta la mirada d’aquells qui l’han descrit i escrit. Barcelona és una ciutat incapaç de ser associada als seus escriptors, i molt menys de tenir-ne un d’icònic com Trieste te amb Magris o Dublín amb Joyce.
Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel o Xavier Benguerel podrien haver estat bons detentors del títol ‘escriptor de Barcelona’, però mai ningú (ni el món acadèmic, mediàtic, editorial o institucional) no els ha postulat amb decisió.
Potser, amb el permís de Joan Marsé, qui s’acosta més a aquest títol honorífic sigui Eduardo Mendoza, de fet puntualment algun mitjà de comunicació pròxim a l’autor li ha atorgat el ceptre, però costa d’explicar al món la representació literària de la capital de la llengua catalana sense un autor que escrigui en català. I no pretenc treure mèrits a l’autor de La ciudad de los prodigios, ni bandejar-lo sectàriament per mor d’escriure en castellà. És una qüestió de simbolisme. A no ser que, salomònicament, es vulgui optar per una representació dual bilingüe.
Evidentment, el problema principal és la falta d’un consens col·lectiu, que les institucions puguin fer seu posteriorment i després projectar-lo ordenadament i continuada (fer-ho al revés, com a vegades es fan les coses és posar els bous davant del carro). I no estic proposant fer un concurs.
Vol dir això que Barcelona no s’estima els escriptors? No, però la convulsa història de la ciutat i del país no ha facilitat la comunió col·lectiva amb un autor i la seva obra. Per uns la Guerra Civil va suposar un tall tan brutal del seu timeline creatiu i vital, que a dures penes les seves obres han pogut ser rehabilitades posteriorment per a la historiografia o el món editorial. Per a d’altres, el necessari compromís polític que van haver de prendre els va inhabilitar per una part de la societat que, simplement, no combreguen amb les seves idees. I encara per un tercer grup, el fet d’assumir responsabilitats polítiques o administratives en recuperar l’autogovern, els ha apartat del registre comú. En algun cas, aquesta dedicació extemporània ha arribat a desdibuixar del tot la seva obra.
Sigui pel que sigui, el que és innegable és que Barcelona atorga molt poca visibilitat als escriptors. La presència dels literats i llur obra és molt minsa en la vida ciutadana. Un pregó, algun llibre encarregat per l’ajuntament i poc difós, o la glòria efímera d’alguns dels premis que atorga el municipi: Jocs Florals o Ciutat de Barcelona. La resta es redueix al nomenclàtor o al nom de centres escolars o biblioteques. Es podria fer una enquesta a peu de porta: Quants usuaris de la biblioteca Jaume Fuster, la més gran de la ciutat, saben amb un mínim de fonament qui era l’escriptor que li dona nom? El resultat probablement seria demolidor.
És d’esperar que la futura Casa de les Lletres (però de moment no-nata un cop trencat l’acord de govern entre Barcelona en Comú i PSC), treballi per reduir aquesta deficiència cultural històrica. Ara bé, pel que se’n sap fins ara d’aquest projecte, sembla que estigui més orientat al sector editorial (indústria cultural), que no pas a la literatura. Són dues coses totalment diferents, fins i tot oposades. Com fer-les casar sota un mateix sostre institucional? Feina tindrà aquella o aquell qui en sigui triat com a director. Ara mateix, per molt que maldi per ser ciutat de la literatura, Barcelona és una ciutat sense escriptors. I és que una ciutat pot ser literària sense editors, però mai ho arriba a ser sense escriptors; que ningú no es confongui. Voler fer-la així seria una pantomima, un escarni.

*

Rafael Vallbona és periodista i escriptor.