Ara fa cent anys que l’Original Dixieland Jazz Band va gravar el primer tema conegut amb el nom de jazz, i també es commemora el centenari del naixement d’Ella Fitzgerald. A penes tres anys després, el nou estil musical va arribar als teatres de varietats i cafès-concert del Paral·lel. La relació de Barcelona amb el jazz és gairebé tan antiga com el mateix gènere.
Per l’Exposició Universal de 1929 les orquestres de ball ja havien canviat els instruments de corda per trompetes i saxos, i per portar el ritme havien incorporat la bateria, un instrument que llavors es coneixia amb el nom de jazz band. La gent embogia amb aquells ritmes frenètics, lliures i excitants. Barcelona es va enamorar per sempre d’aquella música moderna i mestissa que transmetia llibertat, pau i igualtat de races, gèneres i cultures. Quan, el gener de 1966, la Núria Feliu lliurava un ram de flors al peu de l’escala de l’avió que la portava a Barcelona a Ella Fitzgerald, la passió pel jazz ja havia envaït la ciutat feia dècades i malgrat la dictadura. Avui, vuit escoles i una desena de clubs amb sessió diària avalen l’antiga i potent relació de Barcelona amb aquesta música.
L’any 2012 la UNESCO va crear el Dia Internacional del Jazz, establint-lo el 30 d’abril. Les raons són tant potents com evidents: és una música que trenca barreres i crear oportunitats de comprensió i tolerància, és una forma de llibertat d’expressió, és símbol de pau i unitat, fomenta la igualtat de gènere, redueix les tensions entre individus i comunitats, reforça el paper del jovent en el canvi social, promou la innovació artística a través de la improvisació i estimula el diàleg intercultural. La jornada té cada any una ciutat seu: 2013 Istanbul, 2014 Osaka, 2015 Paris, 2016 Washington i aquest 2017 Cuba.
Coincidint amb la diada, per algun club l’any passat va començar a córrer la brama de què Barcelona hauria de postular-se com a ciutat seu d’un dia internacional del jazz. Hi va haver alguna entusiasta proclama i no poques prevencions: “ui, tal escola no en voldrà saber res”, “a aquest promotor no crec que lo interessi”. Ara, a les envistes d’un nou Dia Internacional del Jazz, molt consolidat per l’enorme projecció que va tenir l’any passat a Washington en implicar-s’hi el president Obama, al programa oficial de celebracions d’arreu del món, només hi consta un acte a Barcelona: un vermut musical amb Lorenzo Soriano Quartet al RAI art. Potser si que tenien raó els malastrucs.
Barcelona hauria de treballar institucionalment i privada per ser candidata a ciutat seu del Dia Internacional del jazz, no tan sols per història i tradició, sinó per reforçar la idea dels valors humanístics, socials i culturals que la ciutat vol que s’associïn al seu nom. No hi ha gènere musical menys elitista i més social que el jazz. Els centenars de joves estudiants de música són el millor exemple de la capacitat sociabilitzadora i intercultural del jazz; una realitat que facilita, a més, la integració de joves marginats.
El jazz és un estil que travessa transversalment tots els gèneres de la música popular, del flamenc al rock passant per la rumba i fins i tot la música tradicional, com demostra el projecte Rufaca Folk Jazz Orquestra que impulsa en Sergi Vergés.
Tots els sectors implicats farien be de tenir aquest projecte a les seves agendes immediates. Aquesta mena d’esdeveniments globals són un tren que no sempre s’està en condicions d’agafar. Ser seu del Dia Internacional del Jazz és un acte d’amor ciutadà per la música, i un gest polític i social per la convivència des de la diferència. Una mostra de la capacitat transformadora de la cultura popular.
*
Rafael Vallbona
