La suspensió del Doctor Music Festival és un símbol de l’ocàs de l’època dels festivals com a paradigma de la cultura jove. La transformació d’una actitud revolucionària en forma de festa participativa dels seixanta i els setanta en un simple negoci s’acosta al col·lapse. L’agonia i mort de la vaca n’és un senyal.

El fonament dels festivals de música era el de reivindicar de forma festiva, i res no unia i impulsava més a la protesta al jovent de meitats del segle XX que la música. Entre 1968 i 1970, Woodstock, Newport (veterà festival de jazz que es va obrir al rock uns anys) o l’illa de Wight van ser l’altaveu de reivindicacions que van portar algunes de les transformacions culturals més importants de les societats occidentals. I els Jethro Tull, Doors, Jimi Hendrix, Bob Dylan o The Who en van esdevenir portaveus autoritzats en nom de milers de joves que no tenien cap altra forma de fer-se sentir.

En aquells festivals guanyar diners era un objectiu utòpic (volgut, però impossible); i el cartell solia ser impressionant, perquè els grups no tenien tantes ocasions d’actuar davant de grans auditoris. Però per damunt de tot, inclòs un so defectuós i unes condicions de desplaçament i habitabilitat molt precàries, hi havia el sentit de pertinença a una gran nació jove i lliure que es feia realitat, fins i tot territorialment, en aquells dos o tres dies de festival.

Els promotors explotaven altres fórmules per fer diners i les cerveseres no havien descobert el filó comercial. Quan, força anys després, uns van veure que el format festival era una de les poques maneres de mantenir el negoci, i els altres que era la publicitat més rendible, el concepte va créixer com l’espuma de la beguda, però el got comença a vessar i, ja se sap, deixa la taula llardosa. I hi ha tercers a qui els poden quedar els dits enganxosos. Per desgràcia en Neo Sala ha estat un d’ells.

 

El desengany de la Mònica

La primera vegada que la Mònica (Barcelona 1974) va anar a un festival va ser a la primera edició del Doctor Music, el 1996. Allò de veure actuacions tirada per terra era un concepte llunyà, una cosa de generacions anteriors, però el pla era tan temptador que no se’n va poder estar: tres dies de càmping amb els amics en un prat del Pallars escoltant una bona colla de grups i artistes de primera fila, rient, bevent, fumant… i el que vingués. Amb 22 anys, després d’un duríssim curs a la uni, aquella proposta era un llindar de llibertat que no es podia deixar escapar.

En els 23 anys següents la Mònica ha treballat molt per acabar els estudis i situar-se com a professional, i amb 44 anys gairebé havia oblidat la idea de tornar-se a rebolcar pels prats d’Escalarre. Però quan va veure l’anunci del retorn de la vaca, va sucumbir a la nostàlgia juvenil. Hi tornaria, i tant que sí. Va reclutar els antics amics que encara no havien oblidat que van ser joves (el neoliberalisme digital provoca greus afectacions a la memòria), va agafar-se els uns dies de juliol de festa, ara que ja està situada a la feina i s’ho pot permetre, va anar a Decathlon a comprar un matalàs d’acampada, (tenim una edat i dormir a terra, sola o acompanyada, no és recomanable per a les lumbars), va adquirir l’abonament, i a esperar amb tanta il·lusió com el 96.

Quan, a través d’una alerta al mòbil, va saber que el festival definitivament no es faria al Pallars per un tema de d’inundacions difícil de justificar, el grup de WhatsApp treia foc. De la colla de deu amics que havien sucumbit a la nostàlgia, vuit van deixar clar que, si no era a Escalarre, la recuperació de la memòria històrica generacional no tenia sentit. Van demanar als organitzadors que els tornessin els calers i es van donar de baixa del grup. Només van quedar ella i una altra col·lega; una que no era precisament de les més amigues, 23 anys enrere. Estava clar que l’indòmit paddock de Montmeló no té res a veure amb un prat pallarès; però, en fi, ara ja ho tenia tot planificat, les vacances concedides i unes samarretes per estrenar que causarien sensació. Va pensar que la vida té aquests cops, ves, i va tirar endavant. Fins que, una nova alerta al telèfon anunciant la suspensió definitiva del festival, li va fer entendre que els temps seguien canviant, efectivament, però no per a bé com prometia Dylan i ella havia somiat una nit d’estiu allà al Pirineu. El somni generacional de recuperar el que potser havia estat l’últim festival amb un cert to de festa participativa i reivindicativa d’unes maneres de viure més lliures (potser perquè va néixer abans dels smartphones), havia sucumbit a la trista realitat del mercat. I quan s’esvaeix el somni, les il·lusions d’una generació naufraguen, i mor.

 

El col·lapse i el sentit

El sistema de festivals com a model de negoci musical llinda el col·lapse. La capacitat de contractació i de venda d’entrades és al límit. L’aferrissada competència ha forçat encara més la situació enguany. El Sonar es fa el juliol de forma excepcional, i el canvi de dates desestabilitza el calendari. El Primavera Sound s’ha fet a les dates habituals, del 30 de maig a 1 de juny. Però la setmana del 3, 4, 5, 6 i 7 de juliol hi ha el Cruïlla al Fòrum, el Vida a Vilanova i la Geltrú, el Rock Fest a Santa Coloma de Gramenet i el Vijazz a Vilafranca del Penedès. El Doctor Music s’havia de fer del 12 al 14, i el cap de setmana següent (18,19 i 20) es fa el Sonar, les mateixes dates del tumultuós FIB de Benicàssim.

La fórmula està malalta per sobredosi. El model no dona per a més. La majoria de patrocinadors (privats o públics) no cobreixen del tot l’enorme risc, les programacions se’n ressenten, per contra els preus dels tiquets pugen; i l’auditori arrufa el nas, i s’ho pensa dues vegades. Sense un projecte clar més enllà del simple negoci, amb un  línia difosa en la majoria dels cartells (hip-hop, reggaeton, indie, rock, electrònica comercial; sembla que ja val tot), sense un model generacional de vida a reclamar, defensar o celebrar, a banda de xumar unes birres, quin sentit té anar a un festival?

 

*

Rafael Vallbona és periodista i escriptor.