[:ca]
Diàlegs a Barcelona
Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall
Edita Ajuntament de Barcelona
Vet aquí un libre que és també una proposta. Ha nascut d’un pro¬jecte, d’una conversa i, sobretot, d’unes idees que existeixen i que, de sobte, es concreten en una decisió. Feia temps que em rondava una idea, amb aquella remor de borinot que solen fer les idees in¬sistents: un llibre amb magnetòfon, amb gent que parla. Una nova dimensió del llenguatge que la lletra impresa ens havia fet oblidar, que la lletra impresa havia reduït a una normativa i, ¿per qué no?, a una retórica plena de bones intencions. Així ens adonem ara que el llenguatge oral ens ofereix una riquesa que el llenguatge escrit ens escamotejava.
Vivim i convivim entre pedres i olors, entre sorolls: veus, frenades violentes i lladrucs, vivim en una ciutat que ens forma i conforma, i som segons el barri on naixem, on aprenem a sortir al carrer i a tombar les cantonades que limiten el nostre univers infantil. Caminem junts per la ciutat i dialoguem.
Potser en altres ciutats, amb menys història dramàtica i apassio¬nant que la nostra, ho han experimentat tot imprès, detalladament, excessivament imprès i acurat, i meditat, i dirigit, i controlat. En canvi a la nostra memòria col·lectiva sorgeix amb facilitat: ¿Recor¬des què va dir aquell dia en Joan Oliver? ¿Recordes què li va contestar en Paco Candel al ministre aquell dia al passeig de Gràcia?
Jo ja penso en els diàlegs que vindran després d’aquest que teniu a les mans. Memória colilectiva que es convertirá en lletra impresa, útil per als que vindran, tot continuant aquests Diàlegs a Barcelona.
Maria Aurèlia Capmany[:es]
Diàlegs a Barcelona
Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall
Edita Ajuntament de Barcelona
Vet aquí un libre que és també una proposta. Ha nascut d’un pro¬jecte, d’una conversa i, sobretot, d’unes idees que existeixen i que, de sobte, es concreten en una decisió. Feia temps que em rondava una idea, amb aquella remor de borinot que solen fer les idees in¬sistents: un llibre amb magnetòfon, amb gent que parla. Una nova dimensió del llenguatge que la lletra impresa ens havia fet oblidar, que la lletra impresa havia reduït a una normativa i, ¿per qué no?, a una retórica plena de bones intencions. Així ens adonem ara que el llenguatge oral ens ofereix una riquesa que el llenguatge escrit ens escamotejava.
Vivim i convivim entre pedres i olors, entre sorolls: veus, frenades violentes i lladrucs, vivim en una ciutat que ens forma i conforma, i som segons el barri on naixem, on aprenem a sortir al carrer i a tombar les cantonades que limiten el nostre univers infantil. Caminem junts per la ciutat i dialoguem.
Potser en altres ciutats, amb menys història dramàtica i apassio¬nant que la nostra, ho han experimentat tot imprès, detalladament, excessivament imprès i acurat, i meditat, i dirigit, i controlat. En canvi a la nostra memòria col·lectiva sorgeix amb facilitat: ¿Recor¬des què va dir aquell dia en Joan Oliver? ¿Recordes què li va contestar en Paco Candel al ministre aquell dia al passeig de Gràcia?
Jo ja penso en els diàlegs que vindran després d’aquest que teniu a les mans. Memória colilectiva que es convertirá en lletra impresa, útil per als que vindran, tot continuant aquests Diàlegs a Barcelona.
Maria Aurèlia Capmany[:en]
Diàlegs a Barcelona
Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall
Edita Ajuntament de Barcelona
Vet aquí un libre que és també una proposta. Ha nascut d’un pro¬jecte, d’una conversa i, sobretot, d’unes idees que existeixen i que, de sobte, es concreten en una decisió. Feia temps que em rondava una idea, amb aquella remor de borinot que solen fer les idees in¬sistents: un llibre amb magnetòfon, amb gent que parla. Una nova dimensió del llenguatge que la lletra impresa ens havia fet oblidar, que la lletra impresa havia reduït a una normativa i, ¿per qué no?, a una retórica plena de bones intencions. Així ens adonem ara que el llenguatge oral ens ofereix una riquesa que el llenguatge escrit ens escamotejava.
Vivim i convivim entre pedres i olors, entre sorolls: veus, frenades violentes i lladrucs, vivim en una ciutat que ens forma i conforma, i som segons el barri on naixem, on aprenem a sortir al carrer i a tombar les cantonades que limiten el nostre univers infantil. Caminem junts per la ciutat i dialoguem.
Potser en altres ciutats, amb menys història dramàtica i apassio¬nant que la nostra, ho han experimentat tot imprès, detalladament, excessivament imprès i acurat, i meditat, i dirigit, i controlat. En canvi a la nostra memòria col·lectiva sorgeix amb facilitat: ¿Recor¬des què va dir aquell dia en Joan Oliver? ¿Recordes què li va contestar en Paco Candel al ministre aquell dia al passeig de Gràcia?
Jo ja penso en els diàlegs que vindran després d’aquest que teniu a les mans. Memória colilectiva que es convertirá en lletra impresa, útil per als que vindran, tot continuant aquests Diàlegs a Barcelona.
Maria Aurèlia Capmany
[:]
