* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
Soló, un dels set savis de la Grècia antiga i pare de la democràcia d’Atenes, es va proposar la transformació de la seva polis des d’un punt de vista programàtic: la tasca legislativa havia de ser un procés projectable damunt del temps i involucrar necessàriament tots els ciutadans (recordem que va concedir veu, vot i ciutadania als estrangers i també a les classes humils) amb l’objectiu de resoldre les principals problemàtiques socials. Una de les conseqüències majors va ser el desenvolupament i l’exportació de les arts i la cultura gregues arreu de la Mediterrània.
Pensar avui aquesta vella història des de la ciutat de Barcelona en el context de canvi polític que viu en sí mateixa i com a capital d’una Catalunya immersa en un profund procés de renovació ens hauria d’empènyer vers la necessitat de fer convergir tots els agents possibles en un veritable projecte de socialització de la programació del nostre futur: només si a una visió del món hi correspon un projecte obert aquest es podrà activar com a sistema de repartiment i distribució.
Però en tant que no es pot distribuir cap mena de bé fins que no existeix de fet, és a dir, com a producció positiva observable, quantificable i ordenable després del recorregut d’un complex projecte cultural, el principi que ha de regir tota programació haurà de ser necessàriament transversal culturalment, plenament democràtic i supra-històric (sense cultura no hi ha memòria ni identitats ni, per tant, la riquesa de les diferències; no hi pot haver una economia de construcció social ni política).
Per a que un projecte de programació es dinamitzi envers un horitzó d’aquest tipus caldrà arrelar-lo en l’espai dels bens culturals, perquè aquests, veritablement, s’auto-distribueixen sense fi a causa de la seva essència dinàmica i dinamitzadora, en tant que són en sí mateixos, i per definició, re-programadors socials.
Així doncs, penso en una Barcelona i en un país re-programats des de l’acció cultural amb l’objectiu de governar-nos pensant en un futur que ben segur serà dels nostres fills. De fet, Soló, va legislar també perquè aquells fills que no rebien en herència una justa condició de treball i futur, quedessin dispensats de cap obligació envers els seus pares.
*
Pep Agut (Terrassa, 1961). Artista plàstic, curador i doctorand de la UB. Llicenciat en BB. AA. (’84), XLV Biennale di Venezia (’93), Prospekt (’95), XIth Biennale of Sydney (’98). El MACBA li dedicà una retrospectiva el 2000. Del 2007-14 ha curat el projecte de la galeria Àngels Barcelona.
