[:ca]“Si un vol ballar a la corda fluixa, abans ha de tibar-la.”
Siegfried Ebeling

Des que el maragallisme exposés la seva doctrina de Barcelona com a ciutat cabdal de l’arquitectura, el disseny, l’esport i la cultura cap a la meitat dels anys vuitanta, Barcelona es troba avui en un procés de culminació, aprofundiment i evolució d’aquest model. El projecte de Maragall era traçar un nou reticle sobre la ciutat, com ho fes Cerdà en el seu projecte d’eixample, però aquesta vegada no només conformant un reticle físic sinó també mental, d’idees, en el qual els actors culturals de la ciutat havien de mostrar la seva vitalitat intel•lectual i creativa.

Recordem una trobada al restaurant La Balsa de Barcelona, a la qual assistí Narcís Serra, Pasqual Maragall, Lluís Clotet, Ignasi Paricio, Juli Capella, Oriol Bohigas o Beth Galí, entre uns altres, per parlar de tot però, sobretot, de Barcelona i la manera en què havia de desplegar la seva energia per situar-se al món. Era un temps on el maragallisme projectava la seva estratègia d’aliances per convertir-se en ciutat capaç de ser co-capital a Espanya, el Mediterrani i Europa. Pasqual Maragall ho exposava amb aquestes paraules extretes de Barcelona: la ciutat retrobada: “L’aspiració de Barcelona, el reconeixement públic d’una certa bicapitalitat d’Espanya, és un element substancial d’una concepció d’Espanya com a estructura dinàmica, oberta i que ens enriqueix”. La qüestió era fer el salt per aconseguir fer visibles totes les potencialitats que la ciutat estava generant. La resposta va ser la posada en marxa de la candidatura pels Jocs Olímpics del 92, que es va aconseguir amb el suport de Juan Antonio Samaranch, llavors president del COI (Comitè Olímpic Internacional).

Aquests anys de preparació van servir per fer que la ciutat pensada s’assemblés a la real. Es van unificar complicitats, es van establir prioritats, entre elles, la més determinant: l’obertura o recuperació del mar per a la ciutat de Barcelona. Fins llavors, el mar s’havia deixat a la Barceloneta, un barri de pescadors dins de la ciutat industrial i de comerç. La torxa olímpica va arribar a Barcelona i va donar a conèixer al món la ciutat dels arquitectes, Clotet i Paricio, Oscar Tusquets, Piñón i Viaplana, Pep Llinás, Enric Miralles, Federico Correa, Carlos Ferrater, Carme Pinós, Dani Freixa, Ricardo Bofill, Esteve Bonell, Oriol Bohigas entre molts altres, al costat d’internacionals com Norman Foster, Alvaro Siza, Arata Isozaki, Frank O. Gehry o Richard Meier. És la Barcelona que traça el MACBA el 1985, que va recuperar el Pavelló de la República de Josep Lluís Sert i Lluís Lacasa el 1992 i el 1986 el Pavelló de Mies Van der Rohe. És la Barcelona del disseny de Vinçon, dels objectes de Javier Mariscal, d’André Ricard, de l’espectacle de la Fura dels Baus, del fotògraf Leopoldo Pomés. Una Barcelona que converteix els Jocs Olímpics en la palanca perquè la ciutat es converteixi en un fenomen internacional, en una marca connectada a la innovació, al turisme, a la gastronomia i a la cultura. Aquesta Barcelona obrirà la ciutat al mar. Li conferirà una nova dinàmica social amb la recuperació del barri del Raval; i noves crisis socials, com la que va esdevenir i segueix vigent al barri de la Barceloneta. La ciutat burgesa convertida en ciutat cosmopolita és el llegat del projecte de ciutat de Pasqual Maragall.

L’impuls dels Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures, amb tots els seus errors de definició i objectius, van convertir Barcelona en una destinació imprescindible per al turisme i el mar en un dels seus més celebrats reclams. Fins al punt que l’skyline anterior als Jocs Olímpics, dominat per la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, es va desplaçar cap a l’Hotel Arts i la Torre Mapfre amb el peix d’acer de Frank O. Gehry i més tard a la torre Agbar de Jean Nouvel i a l’Hotel Vela de Ricardo Bofill. I el mar, cada vegada més a prop, més dominador de l’espai físic i mental de Barcelona. La seva força és tan gran que ha plasmat una idea de Barcelona allunyada d’una ciutat industriosa a l’estil de Milà o Torí, que era la imatge que dominava l’imaginari dels visitants de la ciutat durant els anys 70. La ciutat de les sastreries, com Groc, Bel, Santa Eulalia o Aramis, ha estat substituïda per la cuitat de Desigual i Custo Barcelona. Una evolució empresarial però, sobretot, simbòlica, evocant i plasmant una visió de ciutat lúdic-festiva. El que havia de convertir-se en una conquesta del mar per part dels barcelonins s’ha convertit en la conquesta d’aquest de bona part de la ciutat.

El seu domini és tan fort que, fa cinc anys, el mar arribava fins al carrer Aragó i avui ja el podem albirar i notar des de l’avinguda Diagonal. La conquesta del mar implica la conquesta del turisme. El turisme domina totes les funcions i les necessitats de la ciutat; transforma la seva fisonomia estètica i anímica i fórmula la ciutat com una gran àrea de serveis. El factor que determina el model de ciutat no està basat en l’estratègia de govern. Els factors determinants són el clima, l’alta qualitat dels serveis i l’oferta turística. Una situació que per a molts comença a ser insostenible, al no aplicar cap fórmula per matisar el creixement exponencial de més de 8 milions de turistes l’any allotjats en hotels. I per a uns altres, implica haver aconseguit un model d’èxit per superar la crisi econòmica més ràpidament. La qüestió que queda oberta és poder adaptar aquest model, establir correctors per evitar portar-nos al fet que siguin només el mar i el sol els qui governin la ciutat.

Una de les possibilitats que es comença a dibuixar és obrir Barcelona també als rius, el Besós i el Llobregat i recuperar la Barcelona industriosa. Aquests dos eixos connecten una sèrie de municipis que estan jugant la carta de la creativitat, la cultura, la indústria i la innovació, com és Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma, El Prat de Llobregat i, principalment, la ciutat de L’Hospitalet. Això implica connectar la Barcelona ociosa, la cigala, amb la treballadora, la formiga. Implica donar continuïtat a una trama de ciutat que ha d’entendre’s com a àrea metropolitana.

Hauria d’implicar a tots els actors econòmics, socials culturals i polítics a repensar l’escala de la ciutat moderna com a resultat de l’agregació de límits per, així, superar les seves limitacions. Barcelona ofereix la seva projecció internacional i la seva centralitat i ciutats com L’Hospitalet estan generant noves dinàmiques de ciutat connectades a l’educació, la creativitat i la innovació, oferint a Barcelona nous arguments de creixement. En un moment on el poder de les ciutats cada vegada resulta més determinant per corregir la falta de model dels estats/nació en una afeblida Europa, la suma de ciutats a la recerca d’un model comú sembla ser una opció de futur. Una aliança que podria reparar la falta de consciència que té Barcelona dels seus voltants, que forjaria un nou paradigma de diàleg constructor i emancipador entre institucions nacionals i autonòmiques. Permetrà tornar a situar Barcelona davant el repte d’adaptar un model industrial, el motor del qual seria el sector de les empreses culturals i creatives.

No obstant això, aquesta necessitat de corregir un èxit, la Barcelona turística, abans que sigui percebuda com a fracàs, de fer compatible aquest model amb la posada en marxa d’un programa d’acció que permeti créixer a est i oest, fins al riu Llobregat, que permeti establir sòlides aliances per donar forma a una àrea metropolitana com a ideal de la nova ciutat, no hauria de fer-nos oblidar algunes qüestions centrals: conciliar la ciutat èxit amb la ciutat que busca reparar les adverses condicions socials dels seus ciutadans; reparar la profunda fractura entre política i estètica; com seguir defensant una idea del límit en una ciutat que només podrà subsistir superant-los; determinar com ha d’actuar una ciutat que s’expressa a través dels moviments urbans i un fort teixit de la societat civil; definir, avui, la identitat d’una ciutat i el paper que volem que jugui la cultura per aconseguir un nou model de ciutat. Qüestions que no tracten de tenir una sola resposta sinó que pretenen assenyalar adreces; no es tracta d’oferir solucions sinó de mostrar valors.

Així doncs, davant els canvis polítics que s’estan donant a Europa i a l’Estat Espanyol, és necessari tornar a pensar la ciutat perquè sigui la que orienti el seu propi model. Hänsel* i Gretel* busca obrir un debat que ja s’ha engegat i que precisa noves mirades per convertir una discussió tècnica en una discussió de ciutat.

Llucià Homs i Fèlix Riera[:es]“Si un vol ballar a la corda fluixa, abans ha de tibar-la.”
Siegfried Ebeling

Des que el maragallisme exposés la seva doctrina de Barcelona com a ciutat cabdal de l’arquitectura, el disseny, l’esport i la cultura cap a la meitat dels anys vuitanta, Barcelona es troba avui en un procés de culminació, aprofundiment i evolució d’aquest model. El projecte de Maragall era traçar un nou reticle sobre la ciutat, com ho fes Cerdà en el seu projecte d’eixample, però aquesta vegada no només conformant un reticle físic sinó també mental, d’idees, en el qual els actors culturals de la ciutat havien de mostrar la seva vitalitat intel•lectual i creativa.

Recordem una trobada al restaurant La Balsa de Barcelona, a la qual assistí Narcís Serra, Pasqual Maragall, Lluís Clotet, Ignasi Paricio, Juli Capella, Oriol Bohigas o Beth Galí, entre uns altres, per parlar de tot però, sobretot, de Barcelona i la manera en què havia de desplegar la seva energia per situar-se al món. Era un temps on el maragallisme projectava la seva estratègia d’aliances per convertir-se en ciutat capaç de ser co-capital a Espanya, el Mediterrani i Europa. Pasqual Maragall ho exposava amb aquestes paraules extretes de Barcelona: la ciutat retrobada: “L’aspiració de Barcelona, el reconeixement públic d’una certa bicapitalitat d’Espanya, és un element substancial d’una concepció d’Espanya com a estructura dinàmica, oberta i que ens enriqueix”. La qüestió era fer el salt per aconseguir fer visibles totes les potencialitats que la ciutat estava generant. La resposta va ser la posada en marxa de la candidatura pels Jocs Olímpics del 92, que es va aconseguir amb el suport de Juan Antonio Samaranch, llavors president del COI (Comitè Olímpic Internacional).

Aquests anys de preparació van servir per fer que la ciutat pensada s’assemblés a la real. Es van unificar complicitats, es van establir prioritats, entre elles, la més determinant: l’obertura o recuperació del mar per a la ciutat de Barcelona. Fins llavors, el mar s’havia deixat a la Barceloneta, un barri de pescadors dins de la ciutat industrial i de comerç. La torxa olímpica va arribar a Barcelona i va donar a conèixer al món la ciutat dels arquitectes, Clotet i Paricio, Oscar Tusquets, Piñón i Viaplana, Pep Llinás, Enric Miralles, Federico Correa, Carlos Ferrater, Carme Pinós, Dani Freixa, Ricardo Bofill, Esteve Bonell, Oriol Bohigas entre molts altres, al costat d’internacionals com Norman Foster, Alvaro Siza, Arata Isozaki, Frank O. Gehry o Richard Meier. És la Barcelona que traça el MACBA el 1985, que va recuperar el Pavelló de la República de Josep Lluís Sert i Lluís Lacasa el 1992 i el 1986 el Pavelló de Mies Van der Rohe. És la Barcelona del disseny de Vinçon, dels objectes de Javier Mariscal, d’André Ricard, de l’espectacle de la Fura dels Baus, del fotògraf Leopoldo Pomés. Una Barcelona que converteix els Jocs Olímpics en la palanca perquè la ciutat es converteixi en un fenomen internacional, en una marca connectada a la innovació, al turisme, a la gastronomia i a la cultura. Aquesta Barcelona obrirà la ciutat al mar. Li conferirà una nova dinàmica social amb la recuperació del barri del Raval; i noves crisis socials, com la que va esdevenir i segueix vigent al barri de la Barceloneta. La ciutat burgesa convertida en ciutat cosmopolita és el llegat del projecte de ciutat de Pasqual Maragall.

L’impuls dels Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures, amb tots els seus errors de definició i objectius, van convertir Barcelona en una destinació imprescindible per al turisme i el mar en un dels seus més celebrats reclams. Fins al punt que l’skyline anterior als Jocs Olímpics, dominat per la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, es va desplaçar cap a l’Hotel Arts i la Torre Mapfre amb el peix d’acer de Frank O. Gehry i més tard a la torre Agbar de Jean Nouvel i a l’Hotel Vela de Ricardo Bofill. I el mar, cada vegada més a prop, més dominador de l’espai físic i mental de Barcelona. La seva força és tan gran que ha plasmat una idea de Barcelona allunyada d’una ciutat industriosa a l’estil de Milà o Torí, que era la imatge que dominava l’imaginari dels visitants de la ciutat durant els anys 70. La ciutat de les sastreries, com Groc, Bel, Santa Eulalia o Aramis, ha estat substituïda per la cuitat de Desigual i Custo Barcelona. Una evolució empresarial però, sobretot, simbòlica, evocant i plasmant una visió de ciutat lúdic-festiva. El que havia de convertir-se en una conquesta del mar per part dels barcelonins s’ha convertit en la conquesta d’aquest de bona part de la ciutat.

El seu domini és tan fort que, fa cinc anys, el mar arribava fins al carrer Aragó i avui ja el podem albirar i notar des de l’avinguda Diagonal. La conquesta del mar implica la conquesta del turisme. El turisme domina totes les funcions i les necessitats de la ciutat; transforma la seva fisonomia estètica i anímica i fórmula la ciutat com una gran àrea de serveis. El factor que determina el model de ciutat no està basat en l’estratègia de govern. Els factors determinants són el clima, l’alta qualitat dels serveis i l’oferta turística. Una situació que per a molts comença a ser insostenible, al no aplicar cap fórmula per matisar el creixement exponencial de més de 8 milions de turistes l’any allotjats en hotels. I per a uns altres, implica haver aconseguit un model d’èxit per superar la crisi econòmica més ràpidament. La qüestió que queda oberta és poder adaptar aquest model, establir correctors per evitar portar-nos al fet que siguin només el mar i el sol els qui governin la ciutat.

Una de les possibilitats que es comença a dibuixar és obrir Barcelona també als rius, el Besós i el Llobregat i recuperar la Barcelona industriosa. Aquests dos eixos connecten una sèrie de municipis que estan jugant la carta de la creativitat, la cultura, la indústria i la innovació, com és Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma, El Prat de Llobregat i, principalment, la ciutat de L’Hospitalet. Això implica connectar la Barcelona ociosa, la cigala, amb la treballadora, la formiga. Implica donar continuïtat a una trama de ciutat que ha d’entendre’s com a àrea metropolitana.

Hauria d’implicar a tots els actors econòmics, socials culturals i polítics a repensar l’escala de la ciutat moderna com a resultat de l’agregació de límits per, així, superar les seves limitacions. Barcelona ofereix la seva projecció internacional i la seva centralitat i ciutats com L’Hospitalet estan generant noves dinàmiques de ciutat connectades a l’educació, la creativitat i la innovació, oferint a Barcelona nous arguments de creixement. En un moment on el poder de les ciutats cada vegada resulta més determinant per corregir la falta de model dels estats/nació en una afeblida Europa, la suma de ciutats a la recerca d’un model comú sembla ser una opció de futur. Una aliança que podria reparar la falta de consciència que té Barcelona dels seus voltants, que forjaria un nou paradigma de diàleg constructor i emancipador entre institucions nacionals i autonòmiques. Permetrà tornar a situar Barcelona davant el repte d’adaptar un model industrial, el motor del qual seria el sector de les empreses culturals i creatives.

No obstant això, aquesta necessitat de corregir un èxit, la Barcelona turística, abans que sigui percebuda com a fracàs, de fer compatible aquest model amb la posada en marxa d’un programa d’acció que permeti créixer a est i oest, fins al riu Llobregat, que permeti establir sòlides aliances per donar forma a una àrea metropolitana com a ideal de la nova ciutat, no hauria de fer-nos oblidar algunes qüestions centrals: conciliar la ciutat èxit amb la ciutat que busca reparar les adverses condicions socials dels seus ciutadans; reparar la profunda fractura entre política i estètica; com seguir defensant una idea del límit en una ciutat que només podrà subsistir superant-los; determinar com ha d’actuar una ciutat que s’expressa a través dels moviments urbans i un fort teixit de la societat civil; definir, avui, la identitat d’una ciutat i el paper que volem que jugui la cultura per aconseguir un nou model de ciutat. Qüestions que no tracten de tenir una sola resposta sinó que pretenen assenyalar adreces; no es tracta d’oferir solucions sinó de mostrar valors.

Així doncs, davant els canvis polítics que s’estan donant a Europa i a l’Estat Espanyol, és necessari tornar a pensar la ciutat perquè sigui la que orienti el seu propi model. Hänsel* i Gretel* busca obrir un debat que ja s’ha engegat i que precisa noves mirades per convertir una discussió tècnica en una discussió de ciutat.

Llucià Homs i Fèlix Riera[:en]“Si un vol ballar a la corda fluixa, abans ha de tibar-la.”
Siegfried Ebeling

Des que el maragallisme exposés la seva doctrina de Barcelona com a ciutat cabdal de l’arquitectura, el disseny, l’esport i la cultura cap a la meitat dels anys vuitanta, Barcelona es troba avui en un procés de culminació, aprofundiment i evolució d’aquest model. El projecte de Maragall era traçar un nou reticle sobre la ciutat, com ho fes Cerdà en el seu projecte d’eixample, però aquesta vegada no només conformant un reticle físic sinó també mental, d’idees, en el qual els actors culturals de la ciutat havien de mostrar la seva vitalitat intel•lectual i creativa.

Recordem una trobada al restaurant La Balsa de Barcelona, a la qual assistí Narcís Serra, Pasqual Maragall, Lluís Clotet, Ignasi Paricio, Juli Capella, Oriol Bohigas o Beth Galí, entre uns altres, per parlar de tot però, sobretot, de Barcelona i la manera en què havia de desplegar la seva energia per situar-se al món. Era un temps on el maragallisme projectava la seva estratègia d’aliances per convertir-se en ciutat capaç de ser co-capital a Espanya, el Mediterrani i Europa. Pasqual Maragall ho exposava amb aquestes paraules extretes de Barcelona: la ciutat retrobada: “L’aspiració de Barcelona, el reconeixement públic d’una certa bicapitalitat d’Espanya, és un element substancial d’una concepció d’Espanya com a estructura dinàmica, oberta i que ens enriqueix”. La qüestió era fer el salt per aconseguir fer visibles totes les potencialitats que la ciutat estava generant. La resposta va ser la posada en marxa de la candidatura pels Jocs Olímpics del 92, que es va aconseguir amb el suport de Juan Antonio Samaranch, llavors president del COI (Comitè Olímpic Internacional).

Aquests anys de preparació van servir per fer que la ciutat pensada s’assemblés a la real. Es van unificar complicitats, es van establir prioritats, entre elles, la més determinant: l’obertura o recuperació del mar per a la ciutat de Barcelona. Fins llavors, el mar s’havia deixat a la Barceloneta, un barri de pescadors dins de la ciutat industrial i de comerç. La torxa olímpica va arribar a Barcelona i va donar a conèixer al món la ciutat dels arquitectes, Clotet i Paricio, Oscar Tusquets, Piñón i Viaplana, Pep Llinás, Enric Miralles, Federico Correa, Carlos Ferrater, Carme Pinós, Dani Freixa, Ricardo Bofill, Esteve Bonell, Oriol Bohigas entre molts altres, al costat d’internacionals com Norman Foster, Alvaro Siza, Arata Isozaki, Frank O. Gehry o Richard Meier. És la Barcelona que traça el MACBA el 1985, que va recuperar el Pavelló de la República de Josep Lluís Sert i Lluís Lacasa el 1992 i el 1986 el Pavelló de Mies Van der Rohe. És la Barcelona del disseny de Vinçon, dels objectes de Javier Mariscal, d’André Ricard, de l’espectacle de la Fura dels Baus, del fotògraf Leopoldo Pomés. Una Barcelona que converteix els Jocs Olímpics en la palanca perquè la ciutat es converteixi en un fenomen internacional, en una marca connectada a la innovació, al turisme, a la gastronomia i a la cultura. Aquesta Barcelona obrirà la ciutat al mar. Li conferirà una nova dinàmica social amb la recuperació del barri del Raval; i noves crisis socials, com la que va esdevenir i segueix vigent al barri de la Barceloneta. La ciutat burgesa convertida en ciutat cosmopolita és el llegat del projecte de ciutat de Pasqual Maragall.

L’impuls dels Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures, amb tots els seus errors de definició i objectius, van convertir Barcelona en una destinació imprescindible per al turisme i el mar en un dels seus més celebrats reclams. Fins al punt que l’skyline anterior als Jocs Olímpics, dominat per la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, es va desplaçar cap a l’Hotel Arts i la Torre Mapfre amb el peix d’acer de Frank O. Gehry i més tard a la torre Agbar de Jean Nouvel i a l’Hotel Vela de Ricardo Bofill. I el mar, cada vegada més a prop, més dominador de l’espai físic i mental de Barcelona. La seva força és tan gran que ha plasmat una idea de Barcelona allunyada d’una ciutat industriosa a l’estil de Milà o Torí, que era la imatge que dominava l’imaginari dels visitants de la ciutat durant els anys 70. La ciutat de les sastreries, com Groc, Bel, Santa Eulalia o Aramis, ha estat substituïda per la cuitat de Desigual i Custo Barcelona. Una evolució empresarial però, sobretot, simbòlica, evocant i plasmant una visió de ciutat lúdic-festiva. El que havia de convertir-se en una conquesta del mar per part dels barcelonins s’ha convertit en la conquesta d’aquest de bona part de la ciutat.

El seu domini és tan fort que, fa cinc anys, el mar arribava fins al carrer Aragó i avui ja el podem albirar i notar des de l’avinguda Diagonal. La conquesta del mar implica la conquesta del turisme. El turisme domina totes les funcions i les necessitats de la ciutat; transforma la seva fisonomia estètica i anímica i fórmula la ciutat com una gran àrea de serveis. El factor que determina el model de ciutat no està basat en l’estratègia de govern. Els factors determinants són el clima, l’alta qualitat dels serveis i l’oferta turística. Una situació que per a molts comença a ser insostenible, al no aplicar cap fórmula per matisar el creixement exponencial de més de 8 milions de turistes l’any allotjats en hotels. I per a uns altres, implica haver aconseguit un model d’èxit per superar la crisi econòmica més ràpidament. La qüestió que queda oberta és poder adaptar aquest model, establir correctors per evitar portar-nos al fet que siguin només el mar i el sol els qui governin la ciutat.

Una de les possibilitats que es comença a dibuixar és obrir Barcelona també als rius, el Besós i el Llobregat i recuperar la Barcelona industriosa. Aquests dos eixos connecten una sèrie de municipis que estan jugant la carta de la creativitat, la cultura, la indústria i la innovació, com és Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma, El Prat de Llobregat i, principalment, la ciutat de L’Hospitalet. Això implica connectar la Barcelona ociosa, la cigala, amb la treballadora, la formiga. Implica donar continuïtat a una trama de ciutat que ha d’entendre’s com a àrea metropolitana.

Hauria d’implicar a tots els actors econòmics, socials culturals i polítics a repensar l’escala de la ciutat moderna com a resultat de l’agregació de límits per, així, superar les seves limitacions. Barcelona ofereix la seva projecció internacional i la seva centralitat i ciutats com L’Hospitalet estan generant noves dinàmiques de ciutat connectades a l’educació, la creativitat i la innovació, oferint a Barcelona nous arguments de creixement. En un moment on el poder de les ciutats cada vegada resulta més determinant per corregir la falta de model dels estats/nació en una afeblida Europa, la suma de ciutats a la recerca d’un model comú sembla ser una opció de futur. Una aliança que podria reparar la falta de consciència que té Barcelona dels seus voltants, que forjaria un nou paradigma de diàleg constructor i emancipador entre institucions nacionals i autonòmiques. Permetrà tornar a situar Barcelona davant el repte d’adaptar un model industrial, el motor del qual seria el sector de les empreses culturals i creatives.

No obstant això, aquesta necessitat de corregir un èxit, la Barcelona turística, abans que sigui percebuda com a fracàs, de fer compatible aquest model amb la posada en marxa d’un programa d’acció que permeti créixer a est i oest, fins al riu Llobregat, que permeti establir sòlides aliances per donar forma a una àrea metropolitana com a ideal de la nova ciutat, no hauria de fer-nos oblidar algunes qüestions centrals: conciliar la ciutat èxit amb la ciutat que busca reparar les adverses condicions socials dels seus ciutadans; reparar la profunda fractura entre política i estètica; com seguir defensant una idea del límit en una ciutat que només podrà subsistir superant-los; determinar com ha d’actuar una ciutat que s’expressa a través dels moviments urbans i un fort teixit de la societat civil; definir, avui, la identitat d’una ciutat i el paper que volem que jugui la cultura per aconseguir un nou model de ciutat. Qüestions que no tracten de tenir una sola resposta sinó que pretenen assenyalar adreces; no es tracta d’oferir solucions sinó de mostrar valors.

Així doncs, davant els canvis polítics que s’estan donant a Europa i a l’Estat Espanyol, és necessari tornar a pensar la ciutat perquè sigui la que orienti el seu propi model. Hänsel* i Gretel* busca obrir un debat que ja s’ha engegat i que precisa noves mirades per convertir una discussió tècnica en una discussió de ciutat.

Llucià Homs i Fèlix Riera[:]