* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
Perdoneu-me que em remunti fins a una data com la del 13 de desembre de 1979 quan el poeta i acadèmic Pere Gimferrer va escriure, en el seu Dietari, un dels articles més punyents i contundents d’aquesta obra: De la necessitat dels mandarins. A les primeres línies se’ns diu: “El perill més gran de la cultura catalana no és, de moment, la inexistència, sinó la provincianització que podria ser-ne el pròleg”.
Tot i la gran quantitat d’anys transcorreguts, l’article mostra una gran clarividència en exposar aquest “gran perill”. Malgrat l’evidència de què el sistema cultural de Barcelona ja no és el de 1979 amb la lògica i necessària creació d’un munt d’infraestructures i equipaments inexistents en aquells moments, no és menys cert que, a través d’una mirada objectiva i comparada amb el que és la realitat cultural d’altres ciutats europees (París, Berlín, Londres o Madrid), el diagnòstic gimferrerià sembla encertat. Ens agradi o no, estem en una provincianització evident de la cultura a Barcelona i a Catalunya.
Aquesta provincianització s’ha assentat, però, acríticament, en l’imaginari col·lectiu on, tanmateix, els debats culturals ja només són polèmiques mediàtiques, la cultura en majúscules es va substituint per productes d’entreteniment i oci, les tècniques de mercadotècnica acaben per construir els continguts culturals de museus, teatres i auditoris i, el més preocupant de tot: l’absència i reconeixement evident de prescriptors. Vaja, dels mandarins que apuntava Gimferrer.
Emportats per un concepte totalment erroni de democràcia hem confós, per complet, la diferència entre “opinió” i “veritat”. I, així, a menys que tornem a recuperar els debats culturals d’una manera profunda, la ja enyorada cultura en majúscules i el sentit i la necessitat de la dificultat, Barcelona seguirà immersa en aquella lògica de la “cooltura” definida magníficament pel professor i crític d’art Joan M. Minguet.
Ens calen, més que mai, espais veritables de reflexió com el que ara sembla que vol ser aquest Hänsel* i Gretel*. Tan de bo hi contribueixi i ajudi a tergiversar aquest procés preocupant de provincianització.
*
Oriol Pérez i Treviño és musicòleg i assagista. Impulsor de l’Orquestra del Montsalvat
Gimferrer, Pere: Dietari Complet, 1 (1979-1980), pàg. 128. Edicions 62, Barcelona 1995
