A qui desitgi saber com pot ser la ciutat del futur, se li recomana de visitar –virtualment: text i imatge– el projecte elaborat per l’arquitecte danès Bjarke Ingels –autor de la seu de Google a Mountain View i Londres i de la Lego House a Dinamarca- per encàrrec de Toyota.

Segons que assenyala Toyota, a Woven City –Ciutat Entrellaçada-, als peus del majestuós –tot un senyal– Mont Fuji, «es posarà a prova, en un entorn real… a petita escala i controlat» de 70 hectàrees, diverses qüestions de la ciutat del futur com ara són la viabilitat de l’energia solar i la pila d’hidrogen per aconseguir la sostenibilitat total així com la convivència entre la cura del medi ambient, les tecnologies relacionades amb l’autonomia personal, la robòtica, la intel·ligència artificial i la mobilitat personal. Val a dir que els subjectes agents i pacients d’aquest experiment –dues mil persones: treballadors amb família, jubilats, comerciants i científics visitants–  són els seus residents i els investigadors encarregats de dur a terme l’experiment .

* * *

Objectiu: desenvolupar les tecnologies del futur gràcies a la connexió entre les persones, els edificis i les llars (fusta, plaques fotovoltaiques, transport via drons, connectivitat, robòtica i sensors que monitoren el temps, les ocupacions, l’oci i la nostra salut), els vehicles (autònoms i lliures d’emissions), les vies de circulació (tres categories: vehicle ràpid, vehicle menys ràpid i bicicletes, patinets i vianants), i la sostenibilitat com un pilar clau. Convé remarcar la importància d’un parc de grans dimensions i una plaça central com a llocs d’interacció ciutadana.

* * *      

A Woven City es perceben quatre aspectes. En primer lloc, la consideració de la ciutat del futur com un objecte d’estudi i d’investigació científica. En segon lloc, l’intent d’anul·lar la destradicionalització de la que ha estat objecte, subjecte i víctima la ciutat contemporània. En tercer lloc, la voluntat de recuperar la condició humana. En quart lloc, l’afany d’adaptar la ciutat al futur que ens espera en dues o tres dècades. El risc de tot plegat: la maledicció de la perfecció.

* * *    

A la manera de la ciència, Woven City és un laboratori on els científics dissenyen programes d’investigació, formulen hipòtesis plausibles de treball que poden corregir-se mitjançant hipòtesis ad hoc, recullen dades, i intenten –per dir-ho a la manera de Karl Popper- de refutar la teoria que els guia. És així com es va a la recerca i captura de l’eterna promesa de l’hidrogen com a combustible alternatiu, o del cotxe autònom, o de l’amplada i la distribució de les diferents vies de circulació pròpies d’una ciutat del futur. Woven City és un laboratori que avança allò que vindrà. Una recerca científica i tecnològica en què tothom que vulgui està convidat a participar..   

* * *   

Tot traient a col·lació a Karl Marx, a Woven City, la infraestructura tecnològica determina en última instància la fesomia i manera de funcionar –fins i tot, de ser i d’estar– de la ciutat i els ciutadans. ¿La tecnologia com una infraestructura que determina l’existència del ésser humà?

* * *

Woven City, en ser una ciutat sostenible de nou encuny que no necessita purificar el seu passat, no es veu atrapada per la retòrica de l’smart city sobrevinguda –Barcelona o Buenos Aires, per exemple– que usa i abusa del Blockchain Cities ann the Smart Cities Wheel de Boyd Cohen. Una roda de les ciutats dites intel·ligents que recorda la Roda del Dharma budista –la Roda de la Llei en la Terra Pura de la Llum Serena– i les seves lliçons d’economia intel·ligent, govern intel·ligent, persones intel·ligents, hàbitat intel·ligent, mobilitat intel·ligent i medi ambient intel·ligent. Woven City rebutja les creences pseudoreligioses en benefici de la ciència. Exemple: a Woven City no hi cap l’ecologisme mil·lenarista que es nodreix de la revelació i l’absolutització. Woven City és una ciutat ecològica i no pas ecologista. Una ciutat que promou i mou la ciència i no la ideologia.

* * *

La ciutat –tota ciutat– és el resultat de la tradició que sorgeix de la interacció dialèctica entre l’home i el medi ambient que l’envolta. Al llarg del temps, la ciutat, amb totes les seves vicissituds i els seus canvis, ens ha modelat i ens ha fet tal com som. Ja deia Aristòtil, a la Política, que «una ciutat és la comunitat de famílies i llogarets per una vida perfecta i autosuficient, aquesta és la vida feliç i bona». Cosa que corrobora Lewis Mumford quan assenyala que «compartir el mateix lloc és potser el més primitiu i elemental dels vincles socials, com la forma més simple d’associació és estar cada veí a la vista de l’altre” (Lewis Mumford, Perspectivas urbanas, 1965).

Amb el temps –molt especialment amb la consolidació de la globalització i el sorgiment del mitjans de comunicació instantanis–, la ciutat ha esdevingut «una màquina de destradicionalitzar» (José Luis González Quirós, De la ciudad històrica a la ciudad digital, 2003). La ciutat s’ha transformat en un monument efímer que varia constantment de forma tot esborrant molt ràpidament el seu passat i tot evolucionant també molt ràpidament vers una entitat sovint inexpressiva. Woven City pretén ser el contrari.

* * *

Woven City –cal reiterar-ho– vol anul·lar la destradicionalització que ha patit la ciutat contemporània. Woven City –tot citant altra volta a Aristòtil– està pensada per aconseguir que la ciutat humanitzi a l’home tot harmonitzant la relació entre els individus i el medi ambient que l’envolta. No a l’aglomeració humana, no a l’extraradi i l’habitatge degradats, no a les vies de comunicació saturades, no a la contaminació, no a la inseguretat, no a l’exclusió. Sí al confort mínim exigible i sí la relació entre els individus que parlen. D’aquí, el disseny d’un parc i una plaça central que ens remet a l’àgora grega on es congregaven els ciutadans per interactuar. Un dels lemes de Woven City: «sostenibilitat, tecnologia i un futur… cada cop més proper».

* * *

Woven City neix amb la voluntat de recuperar la condició humana. Aquella humaine condition del Montaigne dels Essais (1580) que defineix individualment a cadascun dels éssers humans. La singularitat i igualtat en el si d’una varietat de cultures, llengües, costums i maneres de ser i pensar. La desaparició de la jerarquia natural entre els éssers humans que fa que no es pugui dir «no sé qui són aquests bàrbars». Més: aquella condició humana que defineix la vita activa de l’home que treballa, obra i actua sense menystenir la vita contemplativa del pensament, la voluntat i el judici (Hannah Arendt, La condició humana, 1958).

* * *

El risc de Woven City: la maledicció de la perfecció. Woven City no té vocació d’utopia. Però, sí de perfecció. Aristòtil a la Metafísica: «perfecte, es diu d’antuvi d’allò que ho conté tot en si, i fora del qual no hi ha res, ni una sola part”. ¿I si Woven City ens conduís a una concepció mítica de l’esdevenir històric en què l’absolut ultraterrenal fos substituït o secularitzat per la fe en una societat harmònica a la Terra? El perill de la perfecció, en paraules d´Isaiah Berlin: convertir “l’univers en una presó” malgrat que les «seves cadenes estiguin cobertes de flors» (Libertad y necesidad en la historia, 1974).

* * *

El 23 de febrer de 2021, Akio Toyoda, president de Toyota, va pronunciar el discurs que donava sortida –per cert, després del fracàs de Sidewalk Labs de Google a Toronto– a la construcció de Woven City. Va qualificar el projecte com un «laboratori viu» que està «en constant evolució» i «centrat en el ésser humà» amb l’objectiu «d’assolir el desafiament de crear un futur on les persones de diversos orígens podran viure en harmonia i felicitat».

¿L´enèsima utopia de la ciutat intel·ligent que fa fallida o la primera eutopía (“bon lloc”, traduït del grec) que podria fer-se realitat? Cosa que demostraria –manllevo la idea de José Luis González Quirós- que si és possible una societat posthistòrica, no és possible una societat posthumana.

*

Miquel Porta Perales, escriptor.