– Què penses, Julio, estimat?
– En el futur.
– En el futur dels nens?
– Ells? Aquí no en tindran. Són fills nostres i a nosaltres ens ha posat el passat.

Javier Pérez Andújar. Catalanes todos.

Avui se‘n parla molt, de la burgesia barcelonina. Dels seus negocis, de les seves fallides, de la seva actitud, de la seva absència en determinades conjuntures, del seu desistiment, de la seva deserció política, de la seva implicació en segons quines aventures, de les seves decisions, dels seus reptes, dels seus errors, dels seus silencis, de la seva pusil·lanimitat o dels desafiaments als quals no s’enfronta.

(Entre parèntesis. Pròpiament parlant, aquesta burgesia –breument: una classe social posseïdora de mitjans de producció i un referent hegemònic moral, polític i cultural– no existeix. O, millor, ja no existeix. No és gens difícil constatar-ho: només cal fer una llista de les grans empreses, així com un resum del pensament, o ideologia, o manera pròpia d’entendre el món de la nostra soi–dissant burgesia barcelonina, per adonar-se –acceptin la paradoxa– de la seva inexistència).

 

Què se n’ha fet de la burgesia barcelonina?

Què ha passat aquí? Cap dels models interpretatius tradicionals serveixen per explicar la desaparició del món burgès barceloní. Grosso modo: la burgesia barcelonina no ha estat vençuda o superada per una ideologia o concepció del món més competitiva que la seva en el món liberal-capitalista en què vivim (Edward Gibbon), ni ha viscut la “pseudo-morfosis” o mescla de cultures (Oswald Spengler), ni el proletariat li ha guanyat la batalla de la lluita de classes (Karl Marx), ni s’ha suïcidat tot i que és cert que no ha sabut o volgut fer front als desafiaments que se li han plantejat (Arnold Toynbee).

De nou, què ha passat aquí? Un cop d’ull a la psicologia i psicosociologia pot oferir-nos una mica de llum. Potser convindria deturar-se en el treball d’Erik Erikson i el seu concepte de “moratòria psicosocial” que designa aquell comportament adolescent que es caracteritza per la conducta del desistiment o renúncia de l’objectiu que li correspondria assolir o mantenir. Val a dir que el psicoanalista nord-americà d’origen alemany contempla la possibilitat –no sembla el cas– de què la moratòria psicosocial sigui transitòria (Ego identity and the psychosocial moratorium, 1956. Informació obtinguda del llibre Teoría de la personalidad de Nicholas S. DiCaprio, 1976). Ítem més: cal prestar atenció a una reflexió del catedràtic de Psiquiatria i Psicologia mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona Adolf Tobeña (extreta del llibre de Cristian Segura Gent d’ordre. La desfeta d’una elit, 2021): “les elits, en totes les societats, fan bàndols i estableixen fronteres entre elles, a veure quina s’imposa”. Reprendrem la qüestió al final.

En definitiva, què se n’ha fet de la burgesia barcelonina? Tot continuant amb el remarcable treball de Cristian Segura –membre de l’anomenat “Upper Diagonal”: un espai més sociològic que geogràfic que abasta el perímetre Reial Club de Polo, Sant Gervasi, Gal·la Placídia i el Tibidabo amb les seves colònies al Maresme, el Vallès i el Pirineu–, aquest món “s’està extingint”. El nostre autor és contundent: “malgrat que els seus habitants poden ser gent superba, avui sobretot fan llàstima, com els indígenes que venen penjolls als turistes. Aquest món és avui una mena de reducte i paròdia del passat que ni tan sols es revolta per sobreviure”.

Passa, però, que amb aquest món –que Cristian Segura retrata i radiografia in extenso, amb tota mena de detalls i sense complexos, amb noms i cognoms sense excloure les figures del burgès que actua com a pal de paller, el pijoloco i el pijoprogre, sense oblidar la droite divine i la gauche divine– s’enfonsen o desapareixen també d’altres coses. Sobretot, el món de l’ordre. Així, tout court. Un món que crea riquesa i treball, on les xafarderies es produeixen a porta tancada, elegant i un pèl malgirbat, que no té problemes de consciència a l’hora de conduir un Jaguar, amb porters discrets i uniformats, que freqüenten una perruqueria del carrer Tuset, amb tribuna al Camp Nou, amb unes maneres socials que es practiquen a l’estadi del Barça o a la llotja del Liceu t‘agradi o no el futbol o el bel canto, que assisteixen a l’Open Godó de tenis –sobretot al village– que és un dels pocs reductes on la gent d’ordre s’hi pot sentir triomfadora, que no rebutgen la connexió amb el que resta de l’aristocràcia, que han estat educats al parvulari Pedralbes i als jesuïtes i solen passar l’estiu a Suïssa estudiant francès.

El mandarinat català
Tot comptat i debatut una identitat de grup que s’està perdent a marxes forçades. La desfeta d’una hegemonia i d’una mentalitat. Què passa aquí? Cares diferents i maneres de fer diferents de l’Upper Diagonal tradicional.

D’una banda, unes noves elits formades per famílies adinerades –ni turistes ni expatriats– procedents de la Xina, Rússia o Llatinoamèrica que reprodueixen costums com ara tenir assistentes filipines –uniformades de blanc i blau cel o de blaus i grisos foscos si els senyors es consideren d’una categoria superior– i dur els nens a les escoles de Tres Torrers o Pedralbes. També es troba un “mandarinat català” que no ha fet caixa, com succeïa amb el burgès tradicional, amb “el seu negoci privat i que construïen el país trinco-trinco amb els seus calés i d’esquena al poder polític”. Un mandarinat català –uns pocs milers d’individus: les noves elits d’Adolf Tobeña de les quals parlàvem abans– que forma part de l’administració catalana. Unes noves elits que, a diferència de la burgesia local, no desconfia de “la política i l’administració pública”. Potser, per què en viu?

D’una altra banda, una CUP que –assenyala l’autor– capta joves amb temps lliure i d’altres persones benestants que se suposa que haurien de ser partidaris de l’estabilitat del sistema i també del negoci. Frase pintada en una paret del passatge Canet: “Sarrià és de qui el viu, no de qui el paga”. A tot plegat cal afegir qui “és independentista des de fa dos dies, com qui diu, perquè ell també va tenir una sobtada revelació divina segons la qual Espanya és una tirania que ens espolia” i “perquè el sistema necessita una sacsejada”. Aquestes són –conclou l’autor- “les noves i fragmentades elits barcelonines”.

Quina diferència entre la burgesia clàssica i el mandarinat català? Cristian Segura respon amb una claredat meridiana: “el resultat és que Barcelona ha tingut un president de la Cambra de Comerç que el febrer passat, el mateix dia que unes protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasél desembocaven en la vandalització de mig passeig de Gràcia, amb dues setmanes d’aldarulls, en comptes de defensar els comerços afectats, escrivia que l’actitud de la policia era una vergonya. En un món on imperés la lògica, el president de la Cambra de Comerç lamentaria els desperfectes i donaria suport als empresaris afectats. A la Catalunya del segle XXI, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona assumeix el discurs de la CUP”.

Efectivament, existeixen resistents que són partidaris del món de l’ordre. Però, ho tenen difícil. No hi ha fars, perquè “hi ha més a perdre si un es mulla que no pas si un no es llança a l’aigua”. I és que “exposar-se públicament és avui especialment arriscat: qualsevol opinió o decisió pot ser motiu de linxament digital, polític i mediàtic”. A veure, qui explica als fonamentalistes que el món de l’ordre no s’ha distingit per un discurs nacionalista espanyol?

Hipòtesis i realitats
Tornem a Erik Erikson: molt probablement, la burgesia catalana és un bon exemple –és a dir, un mal exemple– de la moratòria psicosocial d’una burgesia barcelonina que renuncia, voluntàriament o no, als objectius que li són propis. Tornem a Adolf Tobeña: molt probablement, el mandarinat català sobiranista de nou encuny s’ha imposat, per la força dels fets polítics i la pressió social i mediàtica, a la burgesia barcelonina. Molt probablement, la renúncia o abdicació de la burgesia catalana s’explica en funció de les hipòtesis d’Erik Erikson i Adolf Tobeña.

Una renúncia o abdicació, producte de l’espiral del silenci imposada pel nacionalisme català, que ha fet que la burgesia barcelonina es descapitalitzi moralment, per acció o omissió, i perdi el seu lideratge i la seva capacitat de crítica implícita o explícita. Cosa que fa que la burgesia barcelonina ja no es comprometi amb la societat en què viu en desvincular-se del debat públic. Si se’m permet el neologisme, el fet que la burgesia barcelonina no hagi superat la prova de foc del “procés” ha significat la seva “desil·lustració”.

En qualsevol cas, el món de l’ordre, amb tot el que comporta, s’està –com diu Cristian Segura– “extingint” i “l’univers no trontollarà quan deixi d’existir”.

The End
No hi haurà flors per la burgesia barcelonina que ha dimitit.