No hi ha reflexió, proposta o programa que no parli de la ciutat intel·ligent. És a dir, que no demani de construir una ciutat intel·ligent. Tan és així, que l’expressió anglesa smart city està substituint a marxes forçades al seu equivalent català o espanyol “ciutat intel·ligent”. De fet, l’smart city ja ha esdevingut un neologisme incorporat en el vocabulari de qualsevol llengua.    

* * *

L’Ajuntament de Barcelona vol convertir la ciutat en “una ciutat intel·ligent de referència”. Per tot plegat, l’Ajuntament planteja, entre d’altres, “la redacció i execució del projecte del Smart City Campus al 22 @”, l’elaboració del “City Protocol amb la col·laboració de ciutats, empreses i institucions”, un “Pla Apps de Barcelona”, fer de “BCN una ciutat intel·ligent Smart City”, la “creació d’una City Situation Room al temps que organitza la “Smart City Week” i la “Smart City Expo World Congress”. Val a dir que al darrere d´aquests projectes –segons assenyala l’Ajuntament de Barcelona- hi ha un triple objectiu: 1) garantir que la tecnologia s’aplica per millorar la qualitat de vida de tota la ciutadania (humanitzar la tecnologia, prioritzar les persones, modernitzar i transformar l’Administració, oferir millors serveis a la ciutadania), 2) aconseguir que la tecnologia estigui al servei d’una societat justa (nous models econòmics, formes de treball més democràtiques, fiscalitat més justa, noves formes de relacionar-se, participació en el funcionament de la ciutat, garantir els drets de tots els ciutadans i la igualtat tecnològica), 3) assolir una tecnologia econòmicament i socialment sostenible (compromís amb l´emergència climàtica i el desenvolupament sostenible, la cohesió social, la preservació de la diversitat cultural, l’equitat, la millora de la qualitat de vida, l´apoderament de les persones i els valors democràtics). ¿El renaixement de la utopia o el sorgiment d’una distopia? 

* * *

El 17 de desembre de 2014, Steven Poole va publicar un reportatge al The Guardian amb el títol The Truth about Smart Cities: “In the end, they will destroy democracy”. En el seu dia, el reportatge va propiciar un debat sobre la possibilitat de que les ciutats intel·ligents acabessin o no destruint la democràcia. El 3 de febrer de 2020, The Guardian va publicar una versió modificada del reportatge que ha tornat a provocar el debat sobre la relació de les smart cities amb la democràcia. Un debat que, d’una o altra manera, interpel·la a la ciutat de Barcelona si tenim en compte que el periodista britànic –un clàssic de la crítica cultural: The Independent, The Times Literary Suplement, The Guardian i New Statesman– la situa entre les smart city cretivity del món al costat de Londres, Nova York i Sant Francisco. 

* * *

Aparentment, les smart cities podrien satisfer el tres objectius ja citats que marca l´Ajuntament de Barcelona. Resumint: una millora de la qualitat de vida de la ciutadania, una tecnologia al servei d’una societat justa i  una tecnologia sostenible. Potser sí. 

Al respecte, Steven Poole –tot recorrent a fonts científiques- assaja una ciutat smart on els cotxes elèctrics s’aparquen sols i carreguen la bateria mentre el propietari es dedica als seus quefers, on un dron sanitari equipat amb un desfibrilador arriba abans que l’ambulància per socorrer a una persona que ha patit un infart, on un conjunts de robots que “viuen” en la terrassa d’un edifici arreglen de forma autònoma les esquerdes i les fugues d’aigua al temps que netegen les fulles de les canaletes. Tot plegat, sense oblidar-se de l´anomenat Internet de les coses que ja ha aconseguit que la tecnologia geek -la tecnologia que ens fascina- faci que un smartphone connectat a una paella cuini receptes, que un frigorífic faci selfies que ens envia al mòbil, que un aire condicionat reguli la temperatura en funció de les fases del son o que una rentadora o un rentavaixelles compri detergent quan s’acaba. Conclou Steven Poole que del “viure millor a través de la bioquímica” hem passat “al somni de viure millor a través de les dades” i la “banda sense fil  i els sensors computats”.  

Potser sí que la ciutat smart satisfà els objectius plantejats per l’Ajuntament de Barcelona. A bon segur que es redueix la contaminació de la ciutat i que se salven vides. També, es facilita la comoditat de la ciutadania que pugui accedir a determinats estris –necessaris o innecessaris- de la tecnologia geek. I és clar que l’Internet de les coses –aires de Herbert Marcuse i la dècada dels 60 del segle passat- propicia una nova onada de consumisme que crea/inventa  noves necessitats –falses necessitats, diria el filòsof alemany- que el Sistema satisfà generant –tot depèn de la productivitat de les noves tecnologies de fabricació- nous llocs de treball i nous treballadors amb prou recursos econòmics per inserir-se en la societat de consum. La consolidació de la raó instrumental i el mercat de les tecnologies. Fins i tot, un refermar la cohesió social per la via de l’accés a la tecnologia i el consum. La carrera tecnològica té uns perdedors: aquells que no poden comprar les últimes mercaderies –em refereixo ara a les mercaderies d’ús personal- de la llar smart. Però, el contrari també pot ser cert: no posseir  determinats estris geek equival a deslliurar-se d’un esclavatge tecnològic que no sabem encara si millora realment la nostra qualitat de vida. Per dir-ho en termes marcusians: no tenir els estris smarts podria suposar l’alliberament de l’alienació que implica el nou model de consum. Cosa que, en la nostra societat, significaria la pèrdua d´estatus o, en paraules del filòsof, no gaudir d’un “signe de prestigi”. ¿Una millora de la qualitat de vida? ¿una tecnologia al servei d’una societat més justa?  

* * *

Steven Poole es pregunta quina pot ser la imatge d’una smart city. ¿Potser un laboratori vivent? ¿Potser un teixit de xarxes i dispositius inserits en carrers centenaris i hàbits socials profundament arrelats? ¿Potser una ciutat plena de sensors, càmeres i drons que segueixen els moviments del ciutadà tant si somriu com si està trist? ¿Potser un gran robot d’allò més eficient? Potser una imatge que té a veure amb l’eficiència, l’optimització, la previsibilitat, la conveniència i la seguretat? ¿Potser una territori fet amb una plantilla –edificis amb climatització automàtica i accés informatitzat i carreteres plenes de sensors que permeten que el cervell de la ciutat rastregi i respongui al moviment dels residents- que transmet una sensació inquietant de control? Anota l’autor: “Podràs arribar al treball a temps;  hi haurà una experiencia de compra perfecta; seguretat a través de les càmeres, etc. Totes aquestes coses fan que una ciutat sigui suportable, però no fan que sigui valuosa”. ¿Una distopia “amable” fonamentada en solucions tecnològiques?   

* * *

Steven Poole es pregunta: ¿i quin paper jugarà el ciutadà? Possibles respostes: ¿una persona que aporta informació a una base de dades? ¿un píxel que es mou per la ciutat d’un cantó a un altre la imatge del qual es visualitzarà en una pantalla 3D? Steven Poole es pregunta què diran els administradors de la ciutat quan el ciutadà els demani explicacions i responsabilitats. La resposta: “jo no vaig prendre les decisions, van ser les dades”. ¿Un 1984 “amable”?  

 

 * Miquel Porta Perales és escriptor