El sociòleg i antropòleg francès Marc Augé, en el seu assaig Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité (1992), parla d’una sobremodernitat que es caracteritzaria per l’excés de temps, l’excés d’espai i l’excés d’individus. L’acceleració de la història o dels esdeveniments –tret distintiu de la sobremodernitat- provocaria aquests excessos. Com si la història i la realitat el perseguissin, l’home sobremodern es trobaria immers en una superabundància d’esdeveniments que es produeixen a l’instant (l’excés del temps), de llocs de trànsit per on circular (l’excés de l’espai) i d’egos (l’excés d’individu) que dificultarien la recerca del sentit.

En aquest context sobremodern, Marc Augé enfronta el “lloc” modern al “no-lloc” sobremodern. En síntesi: mentre el “lloc” modern és un punt d’identitat, de relació i d’història; el “no-lloc” sobremodern és el punt de pas –vies ràpides, aeroports, espais d´intercanvi, hotels, centres comercials, caixers automàtics- duna sobremodernitat definida per la idea de trànsit. El matís: el “no-lloc”, tanmateix com el “lloc”, existeix. Però, d’una forma impura. En el “no-lloc” -diu Marc Augé-, els “llocs es recomponen, les relacions es reconstitueixen” i les “arts del fer –l’autor recorre a L’invention du quotidien de Michel de Certeau- poden obrir-se allí un camí i desplegar les seves estratègies”. Talment com succeeix amb la festa de Sant Jordi a Catalunya i, especialment, a Barcelona.

La festa de Sant Jordi ha esdevingut un no-lloc –si es vol, un no-dia-, on transitòriament, durant vint-i-quatre-hores, les persones i les institucions despleguen, a la manera de Marc Augé, el seu “camí i les seves estratègies” alhora que la diada es “recomposa” i “reconstitueix”, anualment, segons convingui als seus protagonistes. És a dir, a les seves emocions, creences, ideologies, projectes, intencions o interessos.

Així, hi ha l’alliçonador que rememora –“Hi havia una vegada una ciutat aterrida per un temible drac…”- Sant Jordi tot seguint el relat medieval de la Legenda Aurea de Iacopo de Varazze, també conegut com a Iacobus de Voragine (1264). En la legenda sanctorum del nostre recopilador i hagiògraf, apareix Sant Jordi amb la seva armadura que, damunt del cavall, acaba amb el drac i allibera la princesa del seu cruel destí, ser devorada per l’ésser malèfic. Una llegenda amb diverses versions i un missatge: l’exemple d’un soldat romà del segle IV que derrota el mal, que salva la princesa entesa com símbol de la perfecció, que rescata la font de la vida. I no cal oblidar la llança, l’axis mundi que uneix la terra i el cel. I la rosa vermella que broda de la sang de la ferida. L’amor que tot ho pot. La llegenda alliçonadora de Sant Jordi –“la llegenda viva de Sant Jordi”, asseguren- es transmet en no-llocs de pas com ara el carrer, l’escola, el teatre, la ràdio, la televisió o el llibre.

A Catalunya, hi ha el notari del país etern que cada any ens recorda que, a Ripoll, el 1032, Sant Jordi va “ressuscitar” gràcies a l’abat Oliva. Aquell Sant Jordi que esdevé el patró dels cavallers catalans en haver ajudat Pere I en la lluita contra els sarraïns. Aquell Sant Jordi que la Generalitat farà seu el 1456 gràcies a la festa del Palau de la Diputació General: exposició de roses i ball dels enamorats. La rosa com expressió de l’amor, el color vermell com a manifestació de la passió, l’espiga de blat com signe de la fecunditat. Set-cents anys després –el país etern- la festa continua amb la “tradicional benedicció de les parades de roses” que s’exposen en aquest no-lloc que és el Pati de Carruatges del Palau de la Generalitat. A diferència de l’època medieval, els enamorats són al carrer: el no-lloc més gran del món –altre cop el país etern- que embadaleix tothom, però no qualla enlloc més. Al carrer, tot recordant un document de 1613 –país etern-, es feia la festa “ab gran solemnitat i regosijo de suavísima i regalada música i cantòria de dos cors i orgue, i amb gran abundància de ramelletes de feseques roses”. Com ara. La novetat d’engany: “Llibres, roses i la Grossa”. La butlleta de la rifa, un altre no-lloc.

Com no podia ser d’altra manera, hi ha qui polititza –la “recomposició” i “estratègies” de Marc Augé- Sant Jordi.

Els Uns, a partir dels anys 60 del segle passat, aprofiten la diada per reinventar-la en clau reivindicativa nacional catalana. Sant Jordi, la nació, la rosa i el llibre. Una bona combinació. Al respecte, encara conservo un punt de llibre de fa uns anys. Per davant: “23th April. Saint George. Books & Roses”. Per darrere: “Catalonia is a country in Mediterranean Europe with a thousand years of history. Its capital is Barcelona. The Catalan language, which is spoken by some seven milion people, is one of the Romance Languages. Thus the Catalan people have a history, a culture and character of their own …” La firma: “Generalitat de Catalunya. Autonomous Government of Catalonia”. Amb raó, el politòleg Benedict Anderson va destacar -en el seu clàssic Imagined communities– el paper del llibre i de l’edició en la creació i consolidació del sentiment de pertinença nacional.

Els Altres –en clau nacional espanyola- recorden que va ser Vicent Clavel Andrés, escriptor i editor valencià establert a Barcelona des de 1920, on dirigia l’Editorial Cervantes, qui va voler realçar la figura de l’escriptor espanyol tot celebrant en honor seu un Día del Libro Español (el 7 d’octubre, perquè creia que era la data del seu naixement). En tot cas, el Día del Libro va ser instituït l’any 1926, gràcies a un Reial Decret firmat per Alfons XIII, sota el govern de Primo de Rivera. Detall: el Día del libro -que finalment es va celebrar el 23 d’abril, data de la mort de Cervantes- ja contemplava la venda al carrer i els descomptes. Segons sembla, a Barcelona -a Madrid la festa popular no va quallar i tot es va limitar a l’aspecte institucional de la qüestió-, el Sant Jordi inicial es deu a una Llibreria Bosch –les llibreries també tenen les seves recomposicions i estratègies de Sant Jordi: com la premsa, la ràdio, la televisió o els grans magatzems- que hauria entès les possibilitats comercials d’aquest no-lloc transitori que es la parada de llibrers al carrer.

Més enllà de tot plegat, el no-lloc i no-dia de Sant Jordi té molt a veure amb alguns dels no-llocs de Marc Augé. ¿O és que Sant Jordi no és un espai d´intercanvi –també una particular superfície comercial i un particular caixer automàtic- de mercaderies, relacions, emocions, sentiments, promeses, projectes i interessos? L’home sobremodern, accelerat, sense temps, amb un ego al qual satisfer, troba el seu espai en aquest gran carrer de pas que és la festa de sant Jordi.

Encara hi ha més. Torno a Marc Augé. En el seu treball, assenyala que el “lloc” –la realitat fixa- i el “no-lloc” –la realitat que passa- són polaritats falses. El primer no queda mai esborrat i el segon és un palimpsest on es reinstal•la el joc confús de la identitat i la relació. Però, afegeix que, en tot cas, el “no-lloc” és la mesura de la nostra època. Així les coses, ¿que potser Sant Jordi, malgrat les aparences -una manera de fer visible el que és invisible-, no és un exemple de l’individu que, perdut entre la massa, té pressa per arribar ves a saber on? Si això fos cert, per dir-ho a la manera de Marc Augé, la festa de Sant Jordi seria el no-lloc ideal per observar i teoritzar una etnologia de la soledat a l’era de la sobremodernitat. Sant Jordi com a laboratori de la sobremodernitat.

*

Miquel Porta Perales