Entre els 4037 carrers que, segons la recent edició de l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona 2021 hi ha a la ciutat, no he trobat l’Avinguda Josep Maria de Porcioles. Com si l’haguessin esborrat. Em sorprèn que el que fou alcalde de Barcelona del 1957 al 1973 no formi part del seu nomenclàtor. De mèrits, en té.

En primer lloc, cal dir que Josep Maria de Porcioles –talment com Pasqual Maragall– ha estat un dels dos alcaldes del segle XX –també, de les primeres dues dècades del segle XXI– que ha tingut una idea integral de ciutat.

En segon lloc, ningú no pot negar l’obra material de Josep Maria de Porcioles. Podríem parlar de l’aprovació de la Carta Municipal i la Llei de Règim Especial de Barcelona que crea impostos i permet l’endeutament municipal, del canvi d’usos de la ciutat en benefici de l’habitatge i el sector terciari, de la connexió dels diferents llocs de la ciutat gràcies a grans vies urbanes (II Cinturó), de la construcció de túnels que faciliten la comunicació (Tibidabo, la Rovira o III Cinturó), de les Ordenances Municipals d’Edificació, de l’externalització dels abocadors (Garraf i Sant Adrià de Besòs), de la construcció de Mercabarna, de l’eliminació de les barraques gràcies al Pla de supressió del barraquisme, de l’edificació de vuit polígons d’habitatge per acollir la immigració dels anys seixanta, de l’aposta pels edificis singulars i els aparcaments soterranis, del Pla del Morrot, del Pla de la Ribera, de la revisió del Pla Comarcal, de nous projectes a Montjuïc, del nou front marítim de la Barceloneta, de l’eliminació del tramvia, de l’ampliació de la xarxa de l’autobús i el metro, de la modernització del clavegueram, del projecte de l’Àrea Metropolitana que comença a prendre cos i forma, de la devolució del castell de Montjuïc a la ciutat, de la instal·lació del Museu Picasso i la Fundació Joan Miró, de la construcció d’espais públics, de la instal·lació d’escultures a la via pública, de la compra de lleva neus o de la Compilació del Dret Civil de Catalunya. A tot plegat, es podrien afegir tres fantasies de Josep Maria de Porcioles que, posteriorment, es fan realitat de la mà de Pasqual Maragall: les rondes que voregen la ciutat, uns Jocs Olímpics a Barcelona i una Exposició Universal que es va du a terme amb el nom de Fòrum Universal de les Cultures. Una altra fantasia encara pendent: la planificació d’embassaments per garantir l’abastiment d’aigua procedent del Ter.

Petits i grans projectes que fan realitat una frase de Josep Maria de Porcioles: “Estimo el detall, però valoro per damunt de tot les grans projeccions”. (El detall de l’obra de Josep Maria de Porcioles es pot trobar en el treball de Neus Mateu Vico titulat La Barcelona d’en Porcioles. La idea de ciutat de l’alcalde Josep Maria de Porcioles (1957-1973), 2011).

La magnitud de la seva obra –Josep Maria de Porcioles no sols va canviar l’aspecte de la ciutat sinó també el seu present alhora que anunciava el seu futur “desarrollista” a a la barcelonina– no ha merescut, però, que Josep Maria de Porcioles tingui un lloc en el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. Diuen: que si els beneficis que va treure el capital privat, que si l’especulació, que si l’ombra de la corrupció urbanística, que si l’amiguisme i el clientelisme, que si els nyaps i els bunyols urbanístics. A veure. Que potser la fesomia urbanística d’una ciutat de l’envergadura de Barcelona es pot canviar sense la col·laboració del capital privat? Que potser un ajuntament és una empresa constructora? Que potser l’especulació econòmica –l’intercanvi de mercaderies, valors o efectes públics amb l’afany d’obtenir benefici– està prohibida? Ítem més: l’ombra de la corrupció, l’amiguisme, el clientelisme o els nyaps i bunyols urbanístics, es troben únicament durant el mandat de Josep Maria de Porcioles? Una pregunta: els arquitectes de renom mundial i reconeixement social que van dissenyar una part de la Barcelona de Josep Maria Porcioles, cal titllar-los també de col·laboracionistes?

Quin és el pecat de Josep Maria de Porcioles? Deixant a banda que va afavorir la circulació del cotxe a la ciutat –avui una taca inesborrable en el currículum de qualsevol polític–, Josep Maria de Porcioles era franquista. Val a dir que era una catalanista –ni independentista ni d’esquerres– de la Lliga Regionalista partidari de l’ordre. Val a dir també que, per catalanista i catòlic, va ser empresonat a la Model durant els primers mesos de la Guerra Civil. En sortir de la presó, va fugir al bàndol franquista. Un detall: el franquista Josep Maria de Porcioles va autoritzar, el 1967, la introducció de la llengua catalana a les escoles municipals.

La figura de Josep Maria de Porcioles incomoda. Tot comptat i debatut, incomoda la imatge d’un catalanista –res de nou: llegeixin el llibre d’Ignasi Riera titulat Els catalans de Franco, 1998– adaptat al Règim. Al respecte, Josep Maria de Porcioles és el mirall de la plètora de catalanistes que van col·laborar amb el franquisme i van fer coses per la ciutat. Per això, voldrien esborrar-lo de la Història de Barcelona. Com si Josep Maria de Porcioles no hagués existit mai. Ítem més: Josep Maria de Porcioles també és el positiu d’una Barcelona en negatiu que avui no troba manera d’agafar color. I com les comparacions són odioses, s’imposa l’oblit programat o la desqualificació sistemàtica. Que potser és una casualitat que costi trobar un editor que publiqui llibres sobre l’exalcalde?

Ítem més: La figura de Josep Maria de Porcioles sols ha tingut un parell d’homenatges. El primer homenatge, el fa Josep Pla en el seu homenot titulat Un alcalde Barcelona: el senyor Josep Maria de Porcioles. Un homenot a qui li segueix una valoració del personatge que es pot llegir a Notes per a Sílvia: “Porcioles és un gran home d’acció… Tot això [Josep Pla es refereix al discurs sovint barroc de Josep Maria de Porcioles] no vol pas dir que Porcioles no sigui l’alcalde més i més fantàstic, indiscutiblement important, que Barcelona ha tingut de començament de segle ençà”.

El segon homenatge, el fa Joan Brossa amb una escultura poema, dedicada a Josep Maria Porcioles, en què es veu un bust de marbre tallat pel coll de l’alcalde, col·locat en una safata de bronze, damunt d’una cadira de notari. Als peus, hi ha una placa on es pot llegir “Record d’un malson”. L’escultura poema es troba al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya de Sant Adrià de Besòs. Es tracta, segons la Fundació Joan Brossa, d’un monument “anticonmemoratiu” que denunciava al promotor de l’especulació urbanística lligada a l’onada migratòria. En paraules de Joan Brossa: “hi ha escultures que serveixen per aplaudir, i altres que serveixen per xiular. Aquest és el cas de Record d’un malson“. Segons que sembla, el surrealista, avantguardista i poeta visual Joan Brossa i Cuervo podia haver dissenyat l’escultura poema al seu estudi del carrer Balmes al barri de sant Gervasi.

El cas és que, entre els uns i els altres, els que aproven, però callen per raons diverses, i els que es creuen els déus de l’univers, l’alcalde Josep Maria de Porcioles, precursor de la Barcelona d’èxit dels últims anys del segle XX, no té qui li demani el carrer o l’avinguda que es mereix.