El 10 de juny de 2010, al Museu Marítim de Barcelona, es presenta, impulsada per la Fundació Kreanta, la Càtedra Medellín- Barcelona. Una iniciativa –Pasqual Maragall com a copresident– que pretén impulsar la col·laboració directa entre ambdues ciutats en l’àmbit de la cooperació cultural. La targeta de presentació de la Càtedra està encapçalada pel següent lema: “Transferint, coneixement en cultura, educació i ciutat”. De fet, la Càtedra vol implementar el lideratge de les ciutats i, molt especialment, establir una relació de cooperació, estable i de continuïtat, entre les societats civils de Medellín i Barcelona amb l’objectiu de transferir, intercanviar i generar coneixements entre les dues ciutats.

Tot basant-se en la filosofia de la Càtedra –el treball comú– i en els seus principis –activar capacitats, talent, innovació, col·laboració, cooperació, formes d’acció diferents així com una governança que valori la creativitat–, fóra bo que la ciutat de Barcelona observés de prop la ciutat de Medellín que va ser designada “la ciutat més innovadora del món” –les altres dues finalistes van ser Nova York i Tel-Aviv d’un total de 200 ciutats de tot el món– en el concurs City of the Year organitzat per The Wall Street Journal, The Urban Land Institute i Citigroup l’any 2013.

 

El model Medellín. Els mèrits de la ciutat de Medellín per merèixer el guardó:

Mobilitat
Un sistema d’escales mecàniques que connecten els barris pobres amb –característica morfològica de la ciutat– la vall de la ciutat. Un programa de bicicletes públiques gratuïtes. Un Bus Ràpid de Trànsit, o Metroplús, totalment integrat amb carrils propis. Un sistema de metro net i silenciós que va serpentejant la vall. Un sistema de mobilitat intel·ligent que millora la seguretat viària. Una web amb programes de mobilitat que connecta els ciutadans per aconseguir una circulació pacificada. Un control de les emissions dels vehicles que circulen per la ciutat.

Edificis i espais
Unes intervencions arquitectòniques l’objectiu de les quals és atacar la pobresa i el crim. Un projecte urbà que millora la quantitat i qualitat dels espais públics, que ofereix parcs ambientals públics i passeigs urbans, que facilita la connexió dels vianants.

Cultura
Un seguit de museus entre els quals en destaca el museu educatiu de ciència i tecnologia. Centres culturals com el Centro de Desarrollo Cultural de Moràvia. Un jardí botànic. Biblioteques i Parcs Biblioteques. Un centre de música. (El què i el com de l’educació i la cultura a Medellín es pot trobar a la web de la Cátedra Medellín- Barcelona, pestanya “Aprendiendo de Medellín“).

Serveis
Una empresa municipal que subministra aigua, gas, electricitat, neteja i telecomunicacions.
(Font: https://meetingoftheminds.org/2013-innovative-city-of-the-year-6358)

 

Però, què hi ha de nou a Medellín?
Es dirà que el model Medellín ja s’ha aplicat a Barcelona amb un èxit notable. Fins i tot es podria afirmar que el model Medellín s’ha inspirat en el model Barcelona. Tot això pot ser cert. Però, en el model Medellín hi ha una característica –un tarannà, si es vol– que afavoreix la realització del model. Tarannà que a Barcelona sovint es troba a faltar.

En síntesi: la ciutat de Medellín ha sabut submergir-se en un zeitgeist –un esperit del segle o esperit del temps– que es defineix per la col·laboració entre el que és públic i el que és privat. I, més enllà de la sostenibilitat, la solidaritat i l’associacionisme, es proposa enfortir també la productivitat i la competitivitat empresarial –tèxtil, finances, salut, construcció, alimentació– i turística de la ciutat en el marc de la internacionalització i la globalització econòmica. El mètode: com avançàvem abans, l’aliança entre el que és públic i el que és privat sense manies particulars, ni de grup, ni de partit. Més: ni traves burocràtiques, ni prejudicis ideològics.

La ciutat de Medellín ha sabut fer una política subnacional que combina el local amb el global tot aprofitant els seus avantatges comparatius (la situació i el clima malgrat la topografia, per exemple) i competitius (la indústria, la tecnologia i la cultura, per exemple). I ho ha fet –aspecte clau que cal remarcar– sense aixecar fronteres, sense introduir peatges a l’automòbil –al respecte, cal destacar l’exitosa campanya del Turn off your engine, o Apaga el teu motor, davant els obstacles de tota mena que limiten la circulació viària–, sense posar obstacles a la inversió, el canvi i el desenvolupament, sense tancar-se sobre ella mateixa ni rebutjar el que ve de fora, sense desconfiar de la ciutadania, sense menysprear la iniciativa privada per sistema i sí signar, sense complexos, acords exteriors amb qui convingui.

El model Medellín accepta el repte de la globalització sense motxilles carregades de pedres identitàries o progressistes, genera espais d’intercanvi, és capaç de fer que la ciutat –aires de Saskia Sassen– jugui un paper a l’àmbit continental i internacional, aspira a ocupar els buits que deixa l’Estat nació tot practicant una diplomàcia centrífuga o multinivell. Tradueixo: una manera pròpia de projectar-se vers el futur tot traient profit d’una Constitució colombiana que, malgrat ser una “forma de República unitària” és “descentralitzada, amb autonomia de les seves entitats territorials” i amb “equitat, reciprocitat i conveniència nacional” (Constitución Política de Colombia, articles 1 i 226). Per tot plegat, com dèiem més amunt, cal observar Medellín. Una città aperta que integra els ciutadans i en la qual els ciutadans s’hi reconeixen. Una città aperta que sap negociar amb l’Estat i el Capital.

 

Nota. Per tal d´aprofundir en el tema, es recomana el treball Internacionalización de Medellín: 2013-2016 de Borman Rengifo Suaza, 2017.