A Retrats de dones, el crític literari i escriptor francès Charles Augustin Sainte-Beuve (1804-1869) posa a la nostra disposició una col·lecció de retrats de les dones més cultes, refinades i intel·ligents de l’Europa que va del segle XVII fins a principis del segle XIX.

Tractant-se d’un treball de Sainte-Beuve –crític literari que interpretava l’obra d’un autor tot recorrent a la seva biografia, criteri que enutjà a un Marcel Proust que es va veure obligat a publicar un assaig titulat Contra Sainte– Beuve on s’albira una nova manera de llegir l’obra literària més enllà dels fets en si–, no cal dir que en el llibre trobarem apunts històrics i literaris, caracteritzacions psicològiques, reflexions romàntiques i fins i tot místiques, així com descripció d’ambients i costums. Una manera de retratar un temps de la mà d’unes dones –Madame de Sévigné, Madame de La Fayette, Madame Geofrin, Madame de Pompadour, Madame de Staël o la Madame Récamier que va immortalitzar Jacques-Louis David entre d´altres– que podrien ser definides pel seu pensament i la seva sensibilitat, passió, finesa i afany de conversa. De totes aquestes dones que van organitzar i dirigir els coneguts i celebrats “salons literaris” de l’època, se’n poden aprendre moltes coses. De Madame de Caylus, per exemple.

* * *

Segons que assenyala Sainte-Beuve,posseïa un “enginy acerat, viu i mordaç” i una “ment clara i ferma, observadora i sensata”. Més enllà de les “diversions” i “frivolitats mundanes” es distingia per la seva solidesa intel·lectual i el sentit de l’humor. Els que millor la coneixien l’anomenaven la “urbanitat pura”. Després d’uns anys agitats –desterrada de la Cort per les seves relacions amb el duc de Villeroy als divuit anys i havent passat una etapa devota-, Madame de Caylus retorna a Versalles fins a la mort de Lluís XIV. Finalment, acaba vivint en una casa dels jardins de Luxemburg on dirigeix el seu últim saló literari fins a la seva mort l’any 1729. De Madame de Caylus s’acostuma a assenyalar la seva perspicàcia –capacitat d’observació, intel·ligència, agilitat, sentit de l’humor i segones intencions- a l’hora de caracteritzar personatges i ambients. El fris d’una societat aristocràtica que dóna claus per entendre una època ja passada. Passa, però, que Madame Caylus encara té, avui, coses a dir-nos o, millor, a oferir-nos. La urbanitat pura, dèiem més amunt.

* * *

En un temps en què les bones formes –la cortesia, la mesura, l’atenció i les bones maneres- no proliferen en excés, convé recordar-se de Madame de Caylus. Concretament, en una ciutat com ara Barcelona, l’Ajuntament de la qual ha editat més d’un manual o guia de civisme, convé recordar-se de Madame de Caylus. En qüestió d’urbanitat, Madame de Caylus és el complement indispensable de Civisme i urbanitat (1993) i de les Guies pràctiques per al civisme –neteja, soroll, espais de convivència, animals de companyia i mobilitat- que defineixen el Pla per a la Promoció del Civisme (2004).

* * *

En qüestions d’urbanitat, per mirar endavant ens hem d’emmirallar de nou en el segle XVIII. Dos noms: Madame de Caylus i l’abbé Gédoyn. A Madame de Caylus ja hem tingut el gust de conèixer-la. L’abbé Gédoyn era un contemporani de Madame de Caylus interessat en la bona educació i el bon gust. Les seves fonts d’inspiració eren Quintilià i Madame de Caylus. A la seva època (1667-1744) va ser conegut per tres llibres: Reflexions sobre el gust, L’educació dels infants i Memòria. Val a dir que, encara avui, tot i ser considerat un personatge menor en el seu temps, les seves reflexions continuen reeditant-se (Œuvres Diverses de M. L’Abbé Gedoyn, de l’Académie Françoise. Classic Reprint. 2018).

L’assaig Memòria es clou amb un Elogi de Madame de Caylus les idees de la qual l’abbé Gédoyn considera el punt de referència i inspiració –al costat de la cultura romana– de la urbanitat i la bona educació. En síntesi: 1) la urbanitat té a veure amb la dolçor i la puresa del llenguatge, la manera de parlar i l’estil de les persones, 2) és l’expressió d’una virtut social i moral que fa que l’home sigui amable amb els altres, cosa que el fa més atractiu i facilita el tracte humà, 3) exigeix bondat fins i tot en la malícia i qualsevol ironia ha de ser amable i s’ha d’entendre com la sal de la urbanitat, 4) és la manifestació dels bons costums entre les quals cal assenyalar la modèstia i la consideració de l’altre, 5) requereix bondat, esforç, aplicació, jovialitat, discreció, finesa, i llunyania de l’extrem i dels excessos.

* * *

L’abbé Gédoyn i Madame de Caylus recomanen quin tipus d’accions han de considerar-se desitjables, valuoses, necessàries, bones, sensates o correctes. De fet, estableixen un ideal o norma de conducta o caràcter –de fet, una manera de relacionar-se amb els altres– que cal considerar el summum bonum. La urbanitat a la manera de l’abbé Gédoyn i Madame de Caylus lliga la urbanitat amb l’ètica. Una ètica bàsica, o de primer ordre, que permet discernir els comportaments i judicis que mereixen aprovació o desaprovació, que separa el que és correcte del que és incorrecte, que distingeix la virtut del vici i el que és desitjable del que és indesitjable. D’aquesta manera, la urbanitat esdevé una mena de ciència o sagesse que ens assenyala quines obligacions, o quins comportaments preferents, hem de tenir amb els nostres congèneres i conciutadans.

* * *

Tot parafrasejant l’Aristòtil que defineix el bé com allò al que totes les coses tendeixen, podríem dir que la urbanitat és allò al que tots els ciutadans haurien de tendir. Per dues raons: perquè –per dir-ho a la manera Plató–, l’home savi –fortalesa i temprança– ha de fer allò que és correcte. Perquè –traient a col·lació a l’abbé Gédoyn–, amb la urbanitat “il avait [l’ésser humà] puise tout ce qu’il y avait de bon en lui“. En efecte, la urbanitat ens permet treure tot allò que tenim de bo.

* * *

I si la urbanitat, a la manera de la cultura romana clàssica que reprèn Madame de Caylus, fos un primer pas en la construcció/recuperació d’una Barcelona moralment esgotada o demolida? I si la urbanitat fos indispensable per reconquerir la salut col·lectiva? Augustus: Festina lente. Afanya’t a poc a poc.

*