Tota epidèmia té la seva imatge gràfica o visual que no sols retrata la realitat del moment, sinó que també reflecteix la sensibilitat del moment.  Deturem-nos –per concentrar-nos en allò que ens és més proper- en la ciutat de Barcelona. Viatgem de l’ahir a l’avui. Alguna conseqüència en traurem, de tot plegat.

Una visita a L’esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia -els setmanaris populars barcelonins per excel·lència que abasten l’últim terç del XIX i el primer del XX- serveix per constatar la imatge que s’ofereix de les epidèmies que va patir Barcelona durant el XIX. D’una banda, dramatisme. D’una altra banda, crítica y sàtira.

 

Dramatisme i sàtira

El dramatisme de la Barcelona delmada per la febre groga del 1821 el brinda L’Esquella de la Torratxa (18/1/1901) tot oferint-nos un gravat del campament militar sanitari instal·lat a Montjuïc. La imatge –que permet pensar el dolor i la mort que habiten dins la instal·lació, en el terreny de la qual hi va haver el cementeri jueu medieval i, posteriorment, el 1883, es construirà el cementiri de Montjuïc- es complementa amb d’altres representacions de l’època on apareixen de taüts i processons rogatives. El detall: si tenim en compte que el gravat de L’Esquella de la Torratxa es publica el 1901, no resulta gens difícil relacionar la febre amb la idea de la mort i el cementiri.

La crítica i la sàtira, que també van tenir el seu lloc durant l’epidèmia de febre groga del 1870, es percep en una coberta de  La Campana de Gràcia (2/10/1870) on ens trobem una il·lustració –un al·lusió a la Revolta de les Quintes que va coincidir amb l’epidèmia i va acabar amb el bombardeig de la Vila de Gràcia- on veiem una Barcelona que es troba entre l’espasa d’un militar i la febre groga (les dues il·lustracions assenyalades es poden trobar a la pàgina web AHCB 11975).

Un segle i mig després d’aquestes il·lustracions, l’imaginari gràfic i visual de l’epidèmia de la Covid-19 a la ciutat de Barcelona –el mateix es pot dir d’altres ciutats- continua girant al voltant del dramatisme i la sàtira.

Dramatisme i sàtira. Però, d’un caràcter distint. Anem a pams. A diferència d’ahir, el dramatisme que reflecteixen les imatges de la Covid-19 és de caràcter selectiu. Si es vol, de petit angular. A la manera de la difracció òptica, les imatges que posen al nostre abast els mitjans de comunicació eludeixen o eviten la realitat crua del dolor –el dramatisme- per il·luminar d’altres imatges. En general, la informació visual ens ofereix un pla obert que situa el personatge en el seu entorn. Sovint, l’entorn –per exemple, els respiradors, les mascaretes o una panoràmica de l’UCI- és el protagonista. Avui, s’eludeix –excepció feta d’algun reportatge- el patiment del malalt dins l’hospital i es realça –ara sí: plans conjunts, americans, sencers, mitjans o primers- el sacrifici del personal sanitari, l’heroïcitat del malalt “recuperat” i la solidaritat de la societat.

En el dramatis personae de la Covid-19, el gravat del malalt al llit o el taüt s’administren en comptagotes. De fet, han estat substituïts pel comiat alegre de l’hospital, així com la benvinguda festiva al domicili, dels malalts que superen la malaltia. I de les processons rogatives hem passat als aplaudiments de la ciutadania a les vuit de la tarda en homenatge al personal sanitari. Tot plegat, un canvi de sensibilitat que assenyala que, en la borsa de valors del nostre present, la consideració del sacrifici i de la professionalitat, talment com el respecte a la intimitat, la joie de vivre i la fraternitat –si volen, el proïsme-, cotitzen a l’alça en la nostra societat. Si més no en determinades circumstàncies. El “hàbits del cor”, diria el sociòleg nord-americà Robert Bellah –l´expressió està manllevada d’Alexis de Tocqueville- per referir-se als costums i sentiments no individualistes que afloren a la nostra societat.

Del dramatisme a la sàtira, la imatge d’ahir és més continguda i pedagògica que la d’avui. La sàtira d’ahir es mou al voltant d´una filosofia de l’humor –vocació expressiva, generació de complicitats, voluntat de crear una opinió crítica i raonada i un pensament per compte propi- que avui no acaba de quallar. ¿On és l’equivalent de la coberta de La Campana de Gràcia abans citada?

Quant a la premsa i el WhatsApps, ens trobem amb un munt d’il·lustracions, ninots, vinyetes, acudits del gènere casset de benzinera i historietes amb més o menys enginy. Exemples: caricatures de salvador Illa i Fernando Simón, lavabos plens de rotllos de paper higiènic fins el sostre, gossos que es lloguen per hores per passejar amb qui els contracti, estàtues amb la boca coberta per una mascareta, individus que surten al carrer amb una bicicleta estàtica, professors suportant les impertinències telemàtiques dels seus alumnes, i un llarg etcètera de gags que no es miren, sinó que es veuen. Tot comptat i debatut, un humor –de fet, una manera de trencar la rutina- que confirma la teoria freudiana segons la qual els acudits humorístics ens “protegeixen” –una mena d’efecte placebo-  dels entrebancs de la realitat.

 

Dues cobertes de “El Jueves”

Hi ha un parell de cobertes de El Jueves que mereixen ser tractades per separat. Dues il·lustracions que representen el drama i la sàtira pròpies de l’imaginari gràfic i/o visual de les epidèmies. Dues cobertes que satisfan els criteris de la comunicació gràfica i/o visual. Anem a pams.

Número 2236 del 31 de març de 2020. Títol de la il·lustració: Héroes. El contingut: una quantitat de punys que es perden en l’horitzó i representa el personal sanitari. Al capdavant, en un primer pla, la mà d’un malalt fent el senyal de la victòria. Una excel·lent il·lustració del drama que comporta la Covid-19.

Número 2231 del 26 de febrer de 2020. Títol de la il·lustració: ¡Epidèmia! El contingut: un coronavirus diu als seus companys: “Bah,con España ni os molestéis… aquí ya se matan ellos”. I al dessota un grup d´individus que es criden i atonyinen mentre exclamen “¡Franquista!, ¡Rojo!, ¡Indepe!, ¡Feminazi!, ¡Podemita!, ¡Facha!, ¡Etarra!” Una excel·lent il·lustració de la sàtira que possibilita el comportament de determinats individus o col·lectius davant el Covid-19.

Ambdues cobertes –una imatge frontal que s’abalança sobre l’espectador: especialment, la primera coberta citada- creen un espai gràfic i/o visual que sensibilitza i mobilitza, ja sia –primera coberta cotada- a favor de la lluita contra l’epidèmia o contra –segona coberta citada- els polítics que no entenen quina és la prioritat més enllà de les seves picabaralles corporatives. Més: les il·lustracions van lligades a valors o no valors: en el primer cas, la lluita i la solidaritat; en el segon cas l’egoisme del polític. Un parell de detalls: la tipografia –la caixa i el color- del títol de cada coberta en perfecte sintonia amb allò que es descriu; i la talla física dels protagonistes de les cobertes –personatges heroics i personatges grotescos- també en perfecte sintonia amb el paper que cadascú juga en el drama o la sàtira.

En aquesta ocasió, El Jueves ens mostra que una revista d’humor pot ser una cosa molt seriosa.

 

Addenda 1. L’imaginari musical

Tota epidèmia té també el seu referent o imaginari poètic i/o musical. Així l´epidèmia de febre groga de 1821 va popularitza un romanç que feia així:  Totas las portas tancadas,/ningú, ningú treballant,/resonant de quant en quant/las fúnebres martelladas/las caixas amontonadas,/y si rodas se sentían,/ ja nostres cors se oprimían,/pues sols se veyan anarhi,/ó nostre Amo ab lo vicari,/ó los metjes que assisitían… (extret del treball de José Antonio Ortiz García titulat Autoridad e imagen de la epidèmia. La fiebre amarilla en la Barcelona del siglo XIX, 2017).

De la seva banda, l’epidèmia de la Covid-19 ha popularitzat la cançó Resistiré -cantada pel Dúo Dinámico- la lletra de la qual és del cantautor, politòleg i periodista esportiu Carlos Toro Montoro. Una cançó contra la dictadura franquista –de fet, un homenatge al seu pare empresonat- que esdevé l´himne de la resistència davant el coronavirus: “… resistiré para seguir viviendo. Soportaré los golpes y jamás me rendiré. Y aunque los sueños se me rompan en pedazos. Resistiré, resistire”.

Ahir i avui la gent es confina i les portes es tanquen,  però l’actitud dels uns i els altres és ben diferent.

 

Addenda 2. Per continuar mirant

Si tenim en compte la varietat de l’imaginari gràfic i/o visual que ha generat l’epidèmia de la Covid-19, resulta interessant mirar un parell de propostes. En primer lloc, els cartells de la República i la Guerra Civil adaptats a la lluita contra el coronavirus que ens proposa M. Zé (https://www.mrzethecreator.com/). En segon lloc, The Covid Art Museum (CAM), endegat a Instagram per tres publicistes barcelonins, que aplega obres d’artistes anònims fetes –s’admeten noves creacions- durant el confinament (@CovidArtMuseum).

*

Miquel Porta Perales. Escriptor.