Quan es parla de l’anomenada Generació dels 50, o Escola de Barcelona –Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Alfonso Costafreda, Alberto Oliart, Juan i José Agustín Goytisolo o Jaime Ferrán-, s’acostuma a assenyalar el tarannà d’un grup, la seva formació cultural, la mirada cap a Europa, la ironia latent, la qualitat lírica, la poesia introspectiva i reflexiva així com la coneguda consigna de Jaime Ferrán que demanava “menys història i més geografia”.

 

En qualsevol cas paga la pena dir que les persones que formen part del grup van més enllà de la poesia. La Generació dels 50, o Escola de Barcelona, ens brinda una manera de ser –amb excepcions, és clar- que es tot un model de comportament que avui potser caldria tenir en compte. Posats a triar un exemple, em decideixo per l’advocat, editor, traductor, crític literari, poeta, memorialista, senador, eurodiputat i mariner Carlos Barral. Posats a recomanar un model, escullo el que es desprèn del segon volum de les seves memòries (1).

 

*  *  *

El model: una manera d’articular la transició de la joventut a la maduresa tot tenint en compte els conflictes, les circumstàncies i els límits de l’època i de la persona. Compte!, Carlos Barral ens parla del temps de la dictadura del general Franco. Però, el model del nostre escriptor és intercanviable. Avui –crec-, encara val.

 

*  *  *

El treball nostre de cada dia: la responsabilitat, l’esforç, la determinació, la perseverança, l’intercanvi d’idees, l’aprenentatge diari, els contrastos d’opinió, les converses inacabables fins i tot en qüestions menudes a l’àtic del carrer de Sant Elies. I la modernització constant que facilita l’èxit i l’existència de l’empresa i el treball. El mercat continua sent el mercat. Tot plegat en un ambient preferentment amable, gratificant o, fins i tot, divertit. Carlos Barral: “El cuarto de los sabios [la redacció d’una editorial], aquella cueva de polvo afectuoso o asfixiante, según se mire, me convenció, me forzó a echar raíces en unas dedicaciones y subvocaciones que en circunstancias menos divertidas y amables no hubiera podido asumir”.

 

*  *  *

La cultura que ens fa i ens refà: impulsar la cultura tot el que es pugui, com es pugui, on es pugi. Per exemple: editant revistes i organitzant lectures, cursets, conferències, seminaris, trobades o premis. I allò que vostès vulguin afegir. Una cultura oberta que defugi –sigui quin sigui, diu el poeta- l’encapsulació nacionalista. Una cultura que es viu setmana a setmana, que intercanvia notícies, llibres o opinions. Una cultura que dialoga, que divaga, que planteja conjectures, que les refuta, que discuteix, que ens compromet o que ens avorreix. Que no té fronteres. Que ens fa independents. Que, sovint, s’escola per un pla inclinat que no du enlloc. Sovint, un pour parler que, vulguis o no, ens vivifica. Carlos Barral: “El ático de la calle de San Elías, sala de constante tertulia y torre de márfil de la nocturna independència del poeta”.

 

*  *  *

La maduresa: l’art de sortejar la por física, la falta de resposta del cos, el temor a tornar-se tonto o a perdre la imaginació i la memòria; la por a la inseguretat o a enmalaltir, a veure’s disminuït; la por a un mateix i a no suportar-se.

 

Carlos Barral: “El acarreo del miedo, de toda classe de vagos temores confesables, però que no interesan a nadie, y sobre todo del miedo  al desacuerdo definitivo con la pròpia imagen, es una constante de la conciencia de madurez. Y es natural que el miedo nos asalte principalmente en los paisajes del ocio, en el secreto de las pausas en las que somos nuestro propio interlocutor”.

 

*  *  *

No es tracta d’una variant de l’autoajuda. Es tracta de superar la rutina o el no-res a través del treball, la vocació, la cultura, el diàleg, l’oci i la memòria. De la conversa, la lectura, l’escriptura o el pensament. De la cultura. Dels viatges que ens fan conèixer el món. De treure profit de l’oportunitat sobrevinguda. De superar l’autoengany que paralitza i de superar la situació o condició de deutor permanent de no se sap ben bé què i amb qui. De superar els límits –reals o imaginaris-, la por i tot allò que comporta el ser major d’edat. A la manera d’Aristòtil –“la felicitat és una certa activitat”, deia el filòsof- Carlos Barral supera el pessimisme d’un dels companys de generació: “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes, yo vine/a llevarme la vida por delante./Dejar huella quería/y marcharme entre aplausos/-envejecer, morir, eran tan sólo/las dimensiones del teatro./Pero ha pasado el tiempo/y la verdad desagradable asoma:/envejecer, morir,/es el único argumento de la obra” (Jaime Gil de Biedma, No volveré a ser joven).

Es tracta també d’apostar per la llibertat i la imaginació tot fent una vida potser, o fins i tot, despreocupada. Egoista, si així es vol dir. Un egoisme, però, que té en compte l’Altre. Un egoisme racional. Ja ho deia José Bergamín: “solo los solitarios pueden ser solidarios”. O el que és el mateix: només els individualistes poden ser solidaris. I és que l’individualisme, en acceptar i promoure la riquesa virtual de cada individu, i en assumir que tots els individus en la seva diferència tenen la mateixa dignitat, representa l’única forma no hipòcrita ni ideològica d’altruisme i de solidaritat.

*  *  *

Un model de vida que, com assenyala Carlos Barral, permet de defugir de “los jirones de  niebla matutina, las opacas y roídas balizas que señalan la bocana aún lejana de un puerto en el que sería preferible no tener que amarrar”.

 

Nota 

(1) Carlos Barral. Los años sin excusa. Memorias II. Barral Editores. Barcelona. 1978.