El comunisme és el camí més llarg per anar del capitalisme al capitalisme. El comunisme és l’enciclopèdia de les mentides que ha tingut èxit entre les esquerres. Res no era/és cert. El materialisme dialèctic és una fantasia, el materialisme històric ja fa temps que ha estat arxivat, la teoria del valor marxista reposa a la paperera, el proletariat –si és que ha existit mai- no vol la revolució i sí vol integrar-se en el sistema capitalista, la dictadura del proletariat és la dictadura dels camarades comunistes que atresoren el poder, la plusvàlua és un conte de fades, la lluita de classes no és el motor de la història sinó el fre del progrés i el desenvolupament, la socialització de l’economia i les forces productives condueix a la ruïna i l’art no és una superestructura ideològica.  Com no pot ser d’una altra manera, el súbdits cubans no van de Miami a L’Havana, sinó de l’Havana a Miami. O a Barcelona.

En qualsevol cas, el comunisme resulta prou interessant en brindar-nos un bon exemple del que no s’ha de ser ni s’ha de fer. En aquest sentit, Occident –l’Occident democràtic- li deu molt al comunisme fracassat sense pal·liatius. N’hem aprés molt –economia, política, societat, seguretat o relacions internacionals-, de tot plegat. I encara podem aprendre més. A Barcelona, per exemple.

* * *

Owen Hatherley -periodista britànic que escriu sobre arquitectura, estètica, política i cultura: The Guardian, London Review of Books o New Statesman– ha publicat recentment un excel·lent treball, titulat Paisajes del comunismo (1), del qual es poden aprendre algunes o moltes coses que poden ser del nostre interès. L’autor, des d’una perspectiva d’esquerres, analitza i valora l’arquitectura dels països comunistes d’Europa de l’Est. No vol ser alliçonador, però alliçona. Aquesta és la lliçó del llibre.

No es pot sotmetre una ciutat al continu zigzagat d´estils diferents, no es pot establir un estil arquitectònic oficial, compte amb el número de monuments patriòtics commemoratius, no cal abusar dels panells prefabricats de formigó i sí cal oblidar la utopia del formigó, s´ha de tenir mesura amb l´espai públic del metro que al cap i a la fi és un transport públic, tota planificació ha de ser democràtica i no autoritària, cal defugir dels edificis pantalla esplendorosos que amaguen la trista realitat que hi ha al darrera, sí a la unió d´arquitectura, disseny i art, s´haurien de limitar els immensos blocs d´habitatge –una espècie de metròpolis inhumanes manufacturades i acolorides on destaquen columnes dòriques i escales envidrades per dissimular el producte: condensadors socials i districtes dormitoris- tot ells fets amb el mateix patró, cal oblidar-se de les grans avingudes cerimonials i de la competició entre gratacels, no s´ha de caure en la temptació d´una arquitectura monumental que no és sinó el reflex d´una societat estancada i immòbil, no ens hem d´entrebancar amb una arquitectura retòrica e ideologitzada, no hem d´obsessionar-nos amb els Memorials que homenatgen a un mateix o a uns mateixos, és indispensable controlar les improvisacions producte de la democràcia del poble, la creativitat popular i l´art de carrer que apareixen i desapareixen en places, parcs, carrers, parets i façanes de les ciutats. Ítem més: no té cap mena de sentit una arquitectura intermitent que va del moviment modern al classicisme passant pel barroc, el rococó despòtic, el brutalisme i tornem al moviment modern. Tal cosa va passar a la Unió Soviètica i els seus satèl·lits de l´Europa de l´Est.

* * *

Vladimir Paperny (2), professor de cultura eslava a la Universitat de Califòrnia, historiador de l’arquitectura soviètica, ha classificat l’arquitectura soviètica i assimilats en dues cultures. O, si es vol, patrons o etapes. D’una banda, la “cultura u” o de les ciutats uniformes, col·lectivitzades, lineals i de blocs horitzontals de pisos. D’altra banda, la “ciutat dos” o les ciutats d’edificis monumentals, sòlids, gegantins, immòbils, verticals, siluetes a l’horitzó, formades per capitells i oficines estatals, façanes amb graons, piràmides i ziggurats. Val a dir que la “cultura u” correspondria a l’època revolucionària de naturalesa igualitària i la “cultura dos” enllaçaria amb l’època jeràrquica i conservadora de Stalin. Finalment, durant el desgel de l’època de Khruixtxov i l’estancament de Breznev es consolidaria la “cultura dos”.

* * *

De tot plegat, cal treure una conclusió que cal afegir a la lliçó ja citada d’Owen Hatherley: l’arquitectura sempre –sigui qui sigui el règim polític- està prop del poder i el poder sempre està prop de l’arquitectura. El poder tracta amb l’arquitectura allò que el poder fa/farà a/amb la ciutat i els ciutadans. En definitiva, l’arquitectura també parla amb el poder i viceversa. Doncs, siguem-ne conscients i prenguem nota.

* * *

Si ja hem arxivat –com dèiem a l’inici de aquestes línies- el materialisme dialèctic i el seus companys de viatge al no-res, caldria fer el mateix amb alguns dels tics esquerrans, progressistes o patriòtics, sovint d’aire filosoviètic arquitectònicament parlant –també, artísticament i des de la perspectiva museística-, que hi ha a la ciutat. Ni “cultura u” ni “cultura dos”. Es tracta sols d’un suggeriment. És clar que tot arquitecte pot fer el que vulgui amb el permís o no de l’autoritat. A Barcelona –a diferència del que va passar a la Unió Soviètica- no es persegueixen –sembla- els arquitectes.

Notes

(1)Hatherley, Owen: Paisajes del comunismo. Traducción de Noelia González Barrancos. Capitán Swing. Madrid.2022

(2)Paperny, Vladimir: Architecture in the Age of Stalin: Culture Two. Cambridge University Press, 2002