Barcelona és una ciutat pèndol. Una ciutat d’extrems que es mou d’una banda a una altra banda. Sense solució de continuïtat, sembla. Si ens deturem en els últims cent anys, hi ha un exemple del qual en podrem treure alguna conclusió. Parlem de la violència i la pau a la ciutat de Barcelona. De la Barcelona de les quatre primeres dècades del segle XX: la ciutat de les bombes i les pistoles. I de la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XXI: la ciutat de la pau. Què en podem aprendre d’aquesta Barcelona pendular i extremista? Primer, els fets. Després, la lliçó. Finalment, el desig.

Els fets. La ciutat de les bombes i les pistoles.
Text de Feliciano Baratech: “Las agresiones personales fueron haciéndose costumbre en las luchas sociales, primero utilizando el rudimentario medio de apedrear a los esquiroles y agredirlos a palos, martillazos y demás procedimientos contundentes. Luego se utilizaron los explosivos, reminiscencia de la actuación anarquista, y finalmente surgió el disparo como perfeccionamiento del ataque, dirigido ya no sólo contra obreros rompehuelgas, sino contra los patronos primero, luego contra las autoridades, y por fin contra todos los que se oponían a la parte que practicaba la violencia” (Los Sindicatos Libres en España. Su origen, su organización, su ideario, 1927).
Feliciano Baratech retrata els conflictes sindicals a la ciutat de Barcelona durant les dues primeres dècades del segle XX. El clima de violència i terror -a tot plegat, cal afegir la Setmana Tràgica- que es viu a l’anomenada Rosa de Foc que il·lumina aquell període. I, després de la crema d’esglésies, convents i escoles religioses durant la Setmana Tràgica, després del pistolerisme sindical, arriba la Guerra Civil.

Del periodista Feliciano Baratech al documentalista Miquel Mir Serra. L’autor, al llibre Entre el roig i el negre. Una crònica de la Barcelona anarquista (2005), recull, en forma novel·lada, les memòries d’un vell militant anarquista, de nom Josep, durant els inicis de la Guerra Civil a Barcelona. La violència segueix. Resumeixo: segrestar i executar l’enemic; fabricar i explotar bombes; robatoris a cases burgeses, bancs, benzineres i empreses; assaltar, profanar, saquejar i cremar. La filosofia, la mateixa de les primeres dècades del segle XX: creien que “un reduït nucli de purs decidits al sacrifici serien capaços de desvetllar les masses dels treballadors i desencadenar una revolució alliberadora de la humanitat”.

No es tracta de recrear-se en el passat més fosc, ni de generalitzar comportaments, ni d’oblidar o menystenir d’altres actituds ben diferents llavors també presents a la ciutat de Barcelona; es tracta de prendre nota de l’element fonamental d’una manera d’entendre el món que explicaria els mals del nostre passat i, de continuar, anunciaria els mals del nostre present i futur. Estic parlant de l’afany de puresa que construeix i enfronta el Nosaltres als Ells, que vol depurar i sanejar la societat de qui la contaminaria o corrompria, que vol edificar un nou món sense màcula. Aquest afany de puresa -aquesta coartada- que condueix a l’exclusió i, sovint, a la violència.

La lliçó. La ciutat de Barcelona no ha de tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.
No contemplo la possibilitat de tornar a reviure la violència i el terror de fa cent-deu o fa vuitanta anys. No estic dient que Barcelona tornarà a ser la ciutat de les pistoles. Estic parlant d’una altra cosa. Estic parlant -insisteixo- de bandejar l’afany de puresa, de no caure en la temptació de l’exclusió de l’altre, a la que hem sucumbit massa vegades.
Se’m dirà que aquest és un mal que ja hem superat. O és que Barcelona no és la ciutat de la pau? O és que Barcelona no és un exemple pel món?

Els fets. La ciutat de la pau
Com si d’un tsunami es tractés. OTAN no. Bases fora. No a la guerra. Pau. Consignes. Lemes. Cassolades. Balcons amb llençols blancs o amb l’Arc de Sant Martí. Adhesius. Pancartes. Pintades. Grafits. Càntics. Balls, Concerts. Espelmes. Trobades. Jornades. Manifestos. Crides. Campanyes. Iniciatives. Publicacions. Butlletins. Estudis. Llibres. Premis. Informes. Seminaris. Associacions. Fundacions. Manifestacions. Tot comptat i debatut, la performance pròpia de la plàstica pacifista.
I un Institut Català Internacional de la Pau que parla de la “construcció de la pau”, de la “cultura de la pau”, del “desarmament”, de la “resolució pacífica dels conflictes”, “d’abolició de la guerra”, del “paper important que les dones desenvolupen en la prevenció y solució dels conflictes i en la consolidació de la pau”.
I a l’escola primària els nens i les nenes dibuixen coloms de la pau, reprodueixen imatges del Guernica de Picasso, i canten Imagine de John Lennon. A les parets i als vidres de l’aula “No a la guerra” i “Guerra no, Pau sí”. I els nens i nenes que escriuen cartes als caps d’Estat, i al secretari general de l’ONU, demanant la Pau.
I a l’escola secundària els quaderns Global Express (2003), patrocinats i distribuïts per Intermón Oxfan, que -ja saben: el capital i el petroli- conclouen amb unes il·lustracions de destrucció pal·liades per manifestants pacifistes.
I el discurs per a la població adulta que gira al voltant d’una “educació per la pau” que entén la ídem com un valor absolut del gènere humà.
Però, sovint, apareix i reapareix -deixant a banda l’adoctrinament de menors i majors d’edat- el que resulta inacceptable: la desqualificació ètica, la coacció simbòlica i no simbòlica, i l’exclusió de la dissidència per qüestions d’ideologia o pensament. En el nostre cas: que si genocides, que si botxins, que si assassins, que si imperialistes. En definitiva, go home. Una mena de supremacisme polític, ideològic i moral que, irrefutable per definició, no admet la discussió ni la dissensió.

Barcelona ciutat de la pau. Però, que potser l’afany de puresa -pacifista, en aquest cas- no torna a treure el cap contra aquells que entenen que la pau no és un valor absolut del gènere humà? o que, en la tradició que va de Ciceró a Michael Walzer, creuen en l’existència de guerres justes i injustes? o contra els qui pensen que hi ha intervencions -Síria?- justes i injustes?

El desig. Que l´afany de puresa o la voluntat d’exclusió desapareguin de la ciutat.
No parlo només de la qüestió de la guerra i la pau. Parlo també d’altres àmbits com, per exemple, el model de ciutat, el comerç, els horaris comercials, el top manta, la cultura, el nomenclàtor, la memòria històrica, el turisme, el transport, les infraestructures, l’habitatge o l’okupació. I, naturalment, el “procés”.
Les forces polítiques tenen tot el dret a fer realitat els seus projectes. Però, resulten imprescindibles un parell de coses: 1) el respecte de la llei i 2) que l’afany de puresa no sigui la coartada de l’exclusió sistemàtica de l’altre. Cal una Barcelona sense pèndol ni extrems.

*

Miquel Porta Perales és un escriptor català llicenciat en Filosofia i Lletres.