La salvaguarda de la memòria històrica ha esdevingut una obligació moral de la nostra època. Però, en ocasions els records cometen grans injustícies amb el present

David Rieff
El olvido es la única venganza y el único perdón

Jorge Luis Borges

Les ciutats han de preservar la història i conservar la memòria. Les ciutats han de preservar els fets y conservar les experiències subjectives. Al cap i a la fi, les ciutats han estat el que han estat. Però, les ciutats no han de ser hostatges ni de la història ni de la memòria. Al cap i a la fi, les ciutats són el que són. Per això –en benefici de la convivència-, les ciutats haurien de posar entre parèntesi, o oblidar durant un lapse determinat de temps, una part de la història o la memòria. La ciutat de Barcelona, per exemple.

Ley de la Memoria Histórica (Ley 52/2007 de 26 de Diciembre)

Artículo 15. Símbolos y monumentos públicos.
Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura. Entre estas medidas podrá incluirse la retirada de subvenciones o ayudas públicas.
Lo previsto en el apartado anterior no será de aplicación cuando las menciones sean de estricto recuerdo privado, sin exaltación de los enfrentados, o cuando concurran razones artísticas, arquitectónicas o artístico-religiosas protegidas por la ley.
El Gobierno colaborará con las Comunidades Autónomas y las Entidades Locales en la elaboración de un catálogo de vestigios relativos a la Guerra Civil y la Dictadura a los efectos previstos en el apartado anterior.
Las Administraciones públicas podrán retirar subvenciones o ayudas a los propietarios privados que no actúen del modo previsto en el apartado 1 de este artículo.

En virtut d´aquesta llei –també, del desig de l´Alcaldessa i l´Alcaldia-, aprovada durant el primer mandat del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, a la ciutat de Barcelona és previst de continuar la depuració de l´espai públic de les restes d´història i memòria que encara quedin quant a “escuts, insígnies, plaques i d´altres objectes o mencions commemoratives d´exaltació personal o col·lectiva de la rebel·lió militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura”.

Un cas controvertit: les plaques que encara es troben en alguns habitatges construïts durant la Dictadura. Text de la placa: “Ministerio de la Vivienda. Instituto Nacional de la Vivienda. Edificio construido al amparo del régimen de Viviendas de Protección Oficial”. ¿On és l´exaltació de la rebel·lió, la Guerra Civil o la repressió de la Dictadura? Es dirà que a l´esquerra de la placa hi ha el jou i les fletxes de la Falange. Però, això –cal recordar que el jou i les fletxes és un emblema dels Reis Catòlics adoptat posteriorment per la Falange-, ¿justifica la retirada de la placa sencera? ¿Que potser la placa no conté, d´acord amb l´apartat 2 de la Ley de la Memoria Histórica, “raons artístiques” per ser conservada? No cal exagerar, argüiran alguns. A Itàlia, sense anar més lluny –on no hi ha una llei d´aquesta mena tot i haver viscut sota el règim de Mussolini-, no són pocs els records del feixisme –inscripcions incloses- que es conserven. A Roma, per exemple, no s´han esborrat els sotarrelleus de l´exèrcit feixista que hi ha al pont Duca d´Aosta que dóna accés al Fòrum. Els fets, afirmen. I ningú no s´estripa els vestits.

Tornem a casa. A la Barcelona del disseny, ¿que potser no es podria dissimular o contextualitzar el jou i les fletxes de les plaques dels habitatges? El mateix es pot dir d´altres records del franquisme. Però, no es fa. La partida la guanya l´afany purificador del consistori i determinats partits i organitzacions de la dita societat civil que, per convicció o oportunisme, volen reescriure a la carta –política, social o ideològica- la història i la memòria de la “seva” ciutat. ¿Desig venjatiu? ¿La manera de guanyar una guerra que es va perdre? ¿Una forma d´esborrar –literalment parlant- que molts catalans van forma part del guanyadors d´aquella guerra y del Règim que en va resultar? Cosa que dóna lloc a una mena de síndrome de la memòria històrica que no sols es manifesta amb el que es relaciona amb la Dictadura. ¿O és que no s´ha volgut i encara es vol purificar la ciutat d´allò que té a veure –escultures i nomenclàtor, fonamentalment- amb els Borbons, el descobriment i conquesta d´Amèrica, la guerra del Marroc, els inquisidors o els esclavistes (encara que col·laboressin estretament amb la burgesia catalana)?

La síndrome de la memòria històrica que s´escampa per Barcelona vol fer desaparèixer una part de la història i la memòria de la ciutat y els seus ciutadans. Així les coses, ¿quina alternativa? Torno al principi d´aquestes línies. Les ciutats no han de ser hostatges ni de la història ni de la memòria. Posar entre parèntesi o oblidar durant un temps, deia. En benefici de la convivència. I també de la història i la memòria, tan si ens agrada com si no. El laissez faire, laissez passer liberal aplicat a la història i la memòria de la ciutat. Segur que els noms d´alguns carrers, places o avingudes, en ser batejats –Secretari Coloma, Felipe II, Carles III, Karl Marx , Lluís Companys i tants d´altres- no agradaven a una part de la ciutadania. I, potser, encara no agraden. Però, existeixen i formen part del paisatge urbà. Convivim amb les plaques i les plaques conviuen amb nosaltres. Com a Itàlia on, finalment, s’ha preservat i conservat una part de la història i la memòria d´un règim mussolinià que no agrada a tothom. La realitat, diuen. I el temps passa i les ferides es curen. O no.

Fora tòpics. Als que estan preocupats per la desaparició de les ensenyances de la història els dic un parell de coses: 1) cal preservar la història, però no sempre cal retolar-la o esculpir-la a les parets o places de la ciutat, 2) cal acceptar que aquells que no recorden la història no estan –com es diu- necessàriament condemnats a repetir-la, 3) cal advertir que aquells que han après dels errors del passat en poden cometre d´altres, fins i tot de pitjors. I de la memòria col·lectiva, ¿què? No existeix. La memòria, per la seva naturalesa, és personal i intransferible.