La massa és un producte de la ciutat. La ciutat permet d’aplegar i acumular els ciutadans tot transformant-los en massa. I és a la ciutat on la massa neix i es cohesiona. I és a la ciutat on la massa actua, sia per iniciativa pròpia o sia per inducció. I és la ciutat que, sovint, paga les conseqüències de la massa. Anem a pams i comencem per la massa. Després, apareixerà la ciutat.

 

La multitud psicològica i l’instint gregari

Sigmund Freud, avançant-se a Elias Canetti, assenyala que la massa és més irracional, intolerant i desinhibida –fins i tot, immoral: sentiments hostils i agressivitat- que l’individu (Psicologia de les masses i anàlisi del jo, 1921). De tot plegat, sortiria l'”instint gregari” que va teoritzar el psicòleg social i neurocirurgià Wilfred Totter (L’instint de ramat i la seva relació amb la psicologia de l’home civilitzat (1908). Val a dir que tant Sigmund Freud com Wilfred Totter son els hereus del sociòleg francès Gustave Le Bon que sosté que el ésser humà està dotat d’un instint que anul·la la voluntat de l’individu en benefici del grup. “La multitud psicològica”, deia a Psicologia de les masses (1895). Gustave Le Bon afegia que la massa, hostil envers el racionalisme de l’individu, tenia una “ànima” o inconscient col·lectiu que la dirigia. Una mena de determinisme biològic –Sigmund Freud no es troba tan lluny de Gustav Le Bon com es podria pensar- que prescindiria de la reflexió i el raonament de l’individu. Cosa que no impedeix, matisa Sigmund Freud, que “a la vida de l’individu l’Altre entri amb tota regularitat com un ideal, com un objecto, com un auxiliar, com un adversari”. Cosa que fa que la vida exterior de l’individu –la família, l’educació, el treball o l’ambient- condicioni la vida interior del Jo. En tot cas -conclou el metge vienès-, la massa actua i es manté unida gràcies a les “relacions d’amor” i els “llaços emocionals” que conformarien la “ment –l’ànima, diria Gustave Le Bon- de la massa”.

 

L’home-massa

L’any 1930, José Ortega y Gasset va publicar l’ assaig La rebelión de las masas on parlava d’un home- massa incapaç de decidir el seu futur. Una “muchedumbre” que omple la ciutat, els estadis, les botigues, els hotels, els espectacles i el que es vulgui. Una massa que es fa visible –abans passava desapercebuda- i esdevé un personatge principal. Però, un personatge principal que, pròpiament parlant, no és protagonista. Un personatge principal quantitatiu que, sociològicament parlant, és sols “una massa social” que es mou al servei de les “minories directores” de la societat. De fet, son aquestes minories directores les que mouen un home-massa “dòcil” que, en el millor dels casos, només té unes “quantes abstraccions” i prou. Un home-massa que “no es valora individualment” i no és res més que “una repetició”, “un genèric de desitjos i idees” i “una manera de ser i actuar a la carta”. És a dir, al servei de les minories directores de la societat. Un home-massa que només reclama i exigeix i creu “tenir drets”, però no “obligacions”. L´home-massa, conclou José Ortega y Gasset, no és sinó “l’home sense la noblesa que obliga”. Un home-massa que “està satisfet de considerar-se idèntic als altres” i mai no “s’autoexigeix” res. I és aquesta massa la que “enamora als polítics”. I són els polítics els que diuen que s’ha d’anar a la conquesta d’una “hiperdemocràcia” o govern de la multitud. I són els polítics –les dites minories directores- els que diuen que s’ha d’escoltar la massa, perquè “tot el món” –una manera d’excloure tota dissidència- pensa com ella. Una massa, per cert, que prèviament ha estat adoctrinada o pressionada per les dites minories directores. “Veig pujar la pleamar del nihilisme”, va sentenciar Nietzsche.

 

La massa mai no està satisfeta

Trenta anys després de La rebelión de las masas, l’escriptor i assagista Elias Canetti publica Massa i poder (1960). Diu: “la massa que de cop apareix… el moviment d’uns contagia als altres… la massa ja no es conforma amb piadoses condicions i promeses, vol experimentar ell mateix el suprem sentiment de la seva potència… la massa mai no està satisfeta”.

Torno, breument a José Ortega y Gasset. ¿Quin és el lloc on es poden fer realitat els desitjos de la massa? El filòsof espanyol respon: “la ciutat ha permès que la vida passi de dificultats i perills i escassetats a possibilitats pràcticament il·limitades”. D’aquí, que la ciutat sigui, sovint, el camp de batalla de tota reivindicació.

 

El retorn a l’Edat Mitjana

Alcuí de York –teòleg, gramàtic, matemàtic, pedagog i erudit britànic del segle VII-, en una coneguda carta adreçada a Carlemany, escriu el següent: “I no hauria d’escoltar-se als qui solen dir que la veu del poble és la veu de Déu, doncs guirigall de la plebs està molt a prop de la bogeria”.

La màxima llatina a què fa referència Alcuí de York –vox populi, vox Dei- planteja una qüestió: ¿s’ha d’equiparar –a la manera llatina- la voluntat popular a un designi diví que, per la seva naturalesa, s’ha d’acomplir? Si és cert que a l’Edat Moderna –també, a finals de l’Edat Mitjana- la identificació entre veu del poble i veu de Déu va legitimar algunes democràcies naixents, també ho és que la dita identificació obre la via a una degradació de la democràcia –el “poble” té sempre l’última paraula sense restriccions- coneguda com a populisme. De la qual les ciutats acostumen a pagar les seves conseqüències negatives.