L´epidèmia de coronavirus que s´ha desfermat a la Unió Europea ens està retornant a l´Europa de les muralles de l´Edat Mitjana. O, per dir-ho d´una altra manera, a l´Europa de les ciutadelles medievals on es distingien tot un seguit de nuclis de població vigilats per un sèrie de baluards, estratègicament col·locats, amb l´objectiu de protegir els habitants. I si l´analogia amb l’Edat Mitjana no agrada –l´època medieval és víctima de tota mena de prejudicis-, podríem dir que a Europa estan reapareixent una mena de ciutats premodernes que han decidit de posar una barrera per deslliurar-se de la barbàrie. En aquest cas, del coronavirus. Tot comptat i debatut, una ciutat assetjada que intenta sobreviure.

Val a dir que les muralles medievals estaven perfectament justificades si tenim en compte els perills reals que assetjaven la ciutat i la població europea de l´època: des de la invasió i saqueig dels bàrbars fins les ràtzies dels normands passant pel bandolerisme i el terror que ocasionaven els exèrcits de mercenaris sota les ordres dels senyors feudals. Davant d’això, la muralla era l’única protecció que tenien a l´abast els habitants de les ciutats medievals i premodernes. Tot un símbol davant de la por, el perill, l’amenaça o la destrucció. També, davant de la malaltia. La pesta negra de 1347, per exemple.

Gairebé set segles després de la pesta negra que va arrasar Europa, una altra pesta –el coronavirus o Covid-19- torna a visitar-la. I els europeus –la ciutat assetjada- no tenen altre remei –amb el concurs de primer ordre de la ciència mèdica, naturalment- que adoptar un patró de comportament semblant al d´ahir. D´això, se´n diu les lliçons de la història.

La lliçó de sis segles d´epidèmies

Si és cert que la pesta negra, amb diverses onades o rèpliques va durar un segle i mig -amb el balanç d´uns 30 milions de morts: una tercera part dels ciutadans d´Europa- fins el 1490, també és cert que la por a noves onades o rèpliques va està present fins la meitat del segle XVIII per culpa dels brots de La Laguna (1582), Milà (1629), Sevilla (1649), Londres (1665), Viena (1679), Marsella (1720), Àustria (1738) o Moscou (1770) que van costar –sense comptar les epidèmies de còlera i verola- al voltant de 700.000 morts. Això, sense sumar els 40 milions de morts com a conseqüència de l´anomenada “grip espanyola” de 1918. Sis segles de por mostren que Europa ha après a defensar-se confinant persones i aïllant agents patògens.

Augsburg, la Diagonal, la Meridiana i les Glòries

Res no és com ahir, però hi ha semblances de les quals en podem treure alguna conclusió i alguna lliçó. Anem als fets.

Jean Delumeau –en el seu llibre El miedo en Occidente, la versió espanyola es del 1989- relata l´experiència viscuda per Montaigne el 1580 en visitar la ciutat d´Augsburg. A l´assagista francès, el sorprèn la “falsa porta” que, custodiada per guàrdies, filtra els viatgers que volen entrar a la ciutat. El visitant ha de superar una porta i un pont abans d´arribar a una plaça on s´identifica i indica l´adreça on s´allotjarà. Tot seguit, un guàrdia acciona un ressort que obre una barrera de ferro que condueix –la barrera es tanca- a un pont llevadís. Al final del pont, hi ha una altra porta –“molt espessa, que és de fusta i està reforçada amb diverses i grans fulles de ferro”, escriu Montaigne- que condueix a una sala on el visitant es troba tancat, sol i sense llum. Però, una altra porta el permet de passar a una nova sala en què “hi ha llum” i on descobreix un recipient de bronze que penja d´una cadena en què deposita el diner del passatge. Finalment, s´obre “una gran porta que es tanca bruscament quan ha passat, i ja el tenim [el visitant] a la ciutat”. El detall que observa Montaigne: sota las sales hi ha “un gran celler capaç d´allotjar a cinc-cents homes d´armes amb els seus cavalls per enfrontar-se a qualsevol eventualitat”.

La ciutat assetjada per la pesta i altres pors, en un clima d´inseguretat, ha perfeccionat els seus mecanismes de protecció. Un manera de debilitar el perill per intentar de viure millor. I, també, cal dir-ho, una por que, en la línia de la biologia i l´etologia, funciona com un mecanisme, producte de la selecció natural, que ens avisa i sensibilitza davant el perill. La porta d´Augsburg –tot un símbol de la ciutat “emmurallada”- ens convida a preguntar-nos per les “portes” de la Diagonal, la Meridiana i les Glòries. Ara, en diuen quarantena o confinament. “Jo em quedo a casa”: aquest és, avui, el l´objectiu. Però, como no n´hi ha prou, cal posar controls –Mossos o Guàrdia Urbana- a les que serien, seguint Montaigne, les “falses portes” de la Diagonal, la Meridiana o les Glòries. I, posats a dir, cal recordar el detall que observa Montaigne: els ocupants que hi ha sota les sales per enfrontar-se a qualsevol eventualitat. Pacíficament, com no podia d´una altra manera.

La vida i la seguretat tenen un preu

A hores d´ara, hem descobert el que ja sabien els nostres avantpassats medievals: la vida i la seguretat tenen un preu. I aquest preu té la seva manifestació concreta: limitació transitòria de la llibertat de moviments. I no es tracta sols d´allò que legalment permet l´estat d´alarma decretat per l´Estat, sinó que es tracta també de la “responsabilitat de protegir” que l´Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el setembre de 2005. Una resolució que reclama que cada Estat ha de preservar a la seva població del genocidi, els crims de guerra, la neteja ètnica i els crims contra la humanitat. Perills als quals s´han afegit els atacs cibernètics i la pirateria. ¿Per què no protegir la població de les pandèmies? ¿Per què no transformar la “responsabilitat de protegir” en el “deure de protegir”?

¿Que la llibertat de moviments és una llibertat que no es pot limitar? Fora dogmatismes. Fora ingenuïtats. Fora inconsciències. Fora progressismes de via estreta. Hem de ser conscients del perill que s´acumula als carrers de les nostres ciutats, hem d´adonar-nos que alguns de nosaltres podem ser un perill per els nostres conciutadans, hem d´acceptar la nostra vulnerabilitat davant els virus –en plural, com demostra la història- que ens ataquen, hem d´entendre que la llibertat i la seguretat –afegeixin la salut i la vida- no són gratuïtes. Cosa que no implica que estiguem més a prop del despotisme asiàtic que de la democràcia liberal. Sovint, la seguretat que necessita la llibertat implica restriccions de la mateixa llibertat. El contrari equival a defugir la realitat i/o a sotmetre´s a la ideologia o la tirania –com deia Alexis de Tocqueville- de la majoria.

Sí: baluards, portes i ponts llevadissos –sense el peatge econòmic d´Augsburg, és clar- a la Diagonal, la Meridiana i les Glòries. És a dir, l´autodefensa col·lectiva en benefici propi. En benefici de tothom. Una autodefensa que recorda “l´estètica de l´existència” de Michel Foucault que remet a una ètica de l´automoderació, a la manera de la polis grega, que demana la renúncia a alguns dels privilegis –en el nostre cas, drets- en favor del bé comú. A veure, ¿quina alternativa als baluards, les portes i els ponts llevadissos? El budisme o el conformisme.

La ciutat assetjada deixarà de ser-ho quan erradiqui o controli el virus que avui l´ataca. Serà llavors quan la muralles podran enderrocar-se. No sabem durant quant de temps.

*

Miquel Porta Perales és escriptor