La destrucció creativa –en síntesi: l’adaptació de l’empresa a les noves dinàmiques com a resultat d’una crisi o d’una fallida-, de què va parlar Joseph Schumpeter a Capitalisme, Socialisme i Democràcia (1942), té el seu vessant positiu. Resumidament: hi ha creació perquè, prèviament, hi ha destrucció. En d’altres termes, la destrucció és la condició de possibilitat del futur. Amb la pandèmia de la Covid-19 –talment com succeeix amb l’economia- també pot passar una cosa semblant. I, per concentrar-me en un sol aspecte, la pandèmia de la Covid-19 pot facilitar el futur de la ciutadania de l’oci. M’explico.

Per què la pandèmia de la Covid-19 obre les portes del futur?

Perquè –generalització ex professo-, propiciarà un desenvolupament accelerat de la ciència i la tecnologia. I són precisament la ciència i la tecnologia les que han obert, i continuaran obrint, les portes del futur. No es tracta d’una hipòtesi, sinó d’un axioma. És a dir, d’una proposició o enunciat tan evident que no requereix cap demostració. Concreto: la devastació produïda per la pandèmia de la Covid-19 posarà al nostre abast tot un seguit de productes farmacològics, així com de teràpies mèdiques i sanitàries, per combatre la infecció, dels quals ens beneficiarem. El mateix cal dir –amb alguna reserva, és cert- en el camp de l’economia, el transport, l’arquitectura o l’urbanisme.

¿Per què la pandèmia de la Covid-19 obre les portes a la ciutadania de l’oci?

Perquè –tot traient a col·lació a Milton Friedman-, la tecnologia que impulsa la Covid-19 afavoreix l’aparició de “l’home després del treball”. És a dir, reducció de la jornada de treball i, en conseqüència, més temps lliure. Cosa que ja està passant des de la Revolució industrial. I s’agilitzarà, per exemple, amb el perfeccionament i sofisticació –també, la rapidesa- del teletreball. Curt i ras, el teletreball obre les portes a la ciutadania de l’oci.

El teletreball obre les portes de la ciutat de l’oci, però cal travessar aquestes portes. ¿Què farem amb el temps lliure que el teletreball ens facilita? ¿Serem capaços de traure profit de l’espai de felicitat –qui vulgui pot posar cometes- que la tecnologia posa al nostre abast? ¿Serem capaços de gaudir del “relaxament” o compensació de la fatiga del treball, així com de la “diversió” o compensació de la monotonia i/o avorriment del treball, que el teletreball ens facilita? Un dilema que va plantejar aquest  clàssic de la civilització de l’oci que és el sociòleg Joffre Dumazedier en l’assaig Vers une civilisation du loisir? (1962) y el treball col·lectiu La civilisation des loisirs (1968).

El nostre sociòleg ens convida a desenvolupar la nostra personalitat a través d’un seguit d’ocupacions voluntàriament triades per l’individu. Notin el detall: ahir, l’oci era el privilegi de les elits; avui, l’oci pot arribar a una part important –cada vegada més important- de la ciutadania. Cosa que, de facto –probablement, també de iure-, acabarà convertint l’oci en un valor i un dret. Però, de quin oci estem parlant? A diferència d’ahir, quan l’oci s’associava únicament al repòs o el temps lliure, avui tenim la possibilitat de construir un nou oci. Aquesta és la definició del ja citat Joffre Dumazedier: “l’oci és un conjunt d’ocupacions a les quals l’individu pot lliurar-se de manera completament voluntària, sia per descansar, sia per divertir-se, sia per desenvolupar la seva informació o la seva formació de forma desinteressada, la seva participació social voluntària, després d’haver-se alliberat  de les seves obligacions professionals, familiars i socials”.

Cal afegir que el nostre sociòleg pren partit pel que anomena “oci actiu”: “l’actitud activa se’ns presenta com un conjunt de disposicions físiques i mentals susceptibles d’assegurar l’òptima eclosió de la personalitat en una participació òptima en la vida cultural i social”.

El teletreball facilita flexibilitat horària, temps lliure, augment de la qualitat de vida i canvi de mentalitat. Fixem-nos en un detall: fins fa uns mesos, el teletreball era una de les eines que podien afavorir la conciliació familiar, molt especialment de les dones. A partir de la pandèmia de la Covid-19, l’augment gairebé geomètric del teletreball afavoreix l’autonomia personal d’ambdós sexes (no entro en la qüestió del tipus de parella, perquè acaba sent irrellevant). I és l’autonomia –una conseqüència del que es deia abans: flexibilitat horària, temps lliure, augment de la qualitat de vida i canvi de mentalitat- la que ens pot conduir a la ciutadania de l’oci.

Compte, però!: no es parla d’una ciutat de l’oci entesa com un tot articulat, sinó d’un conglomerat d’individus que, cadascú a la seva manera, podrà organitzar-se la vida –la seva vida- al voltant de l’oci. Una ciutadania de l’oci que no implica, ni la fi del treball, ni la possibilitat, a mitjà o llarg termini, del sorgiment de la ciutat de l’oci. Resumint: 1) l’adaptabilitat, connectivitat i productivitat laboral que permet el teletreball, és la condició necessària –sense la plusvàlua capitalista no hi ha ciutadania de l’oci: l’oci és una creació de la societat industrial capitalista- per la nova civilització de l’oci; 2)  la ciutat de l’oci podria aparèixer quan la suma d’individus “ociosos” assolissin, per dir-ho a la manera de la termodinàmica, l’energia o massa suficient per canviar de fase.

Al respecte, un marxista –el cito, perquè el marxisme, durant els seixanta y primers anys dels setanta del segle passat, va preocupar-se de la qüestió- diria que la prioritat de la ciència sobre la tècnica, i de la tècnica sobre la producció, es converteix en la llei del desenvolupament de les forces productives que condueix a la creació de riquesa i, fins i tot, a l’abolició de l’alienació tal como la va teoritzar Karl Marx. Una manera de dir que la producció capitalista ens pot portar –parlo de l’Occident desenvolupat- a la civilització de l’oci. Un nou humanisme liberal? Un humanisme digital? Un humanisme que seria l’expressió d’una civilització en què l’home assoliria noves cotes de llibertat i benestar gràcies a un progrés tècnic susceptible de superar algunes de les contingències –econòmiques, socials o naturals- que ens depara l’existència.

L’altra cara de la moneda

El que queda dit, dit està. Però, ¿i si, finalment, el ciutadà renunciés voluntàriament a la ciutadania de l’oci? ¿I si renunciés voluntàriament –qüestió de cost/benefici- a una part dels avantatges que aquesta ciutadania promet  o dona? Un parell de preguntes que responen a un corrent que ja s’estaria manifestant entre els ciutadans lligats al teletreball. Curt i ras: una part indeterminada dels teletreballadors volen compartir presencialment l’horari laboral amb els seus companys de feina. Segons sembla, els ciutadans busquen el caliu dels altres i la interacció humana no mediatitzada per una pantalla. Segons diuen els psicòlegs, si l’ésser humà no interactua directament amb els seus congèneres pot ser víctima de trastorns psicosomàtics, ansietat i problemes musculars. Segons diuen els economistes i els empresaris, el teletreball podria reduir la creativitat, la productivitat i el compromís amb l’empresa. Així les coses –conjunció d’interessos-, potser anem cap a un teletreball parcial i una ciutadania de l’oci igualment parcial.

*

Miquel Porta Perales, escriptor.