Hi ha una frase d´Adam Smith de La riquesa de les nacions que hauria d´encapçalar tota reflexió sobre, per exemple, el comerç. Fa així: «No hem d´esperar que el nostre menjar provingui de la benvolença del carnisser, ni del cerveser, ni del forner, sinó del seu propi interès. No apel·lem al seu humanitarisme, sinó al seu amor propi». Així condensa el nostre economista el nucli de l´economia liberal o de la llibertat de comerç. Una economia que és la nostra economia. Una economia que és la que millor satisfà les nostres necessitats tot i que acostuma a ser desacreditada per aquells que han estat incapaços de trobar un alternativa millor.

*  *  *

Deixem que treballin el carnisser, el cerveser i el forner i concentrem-nos ara en la cafeteria. En la cafeteria del nostre entorn, per exemple. ¿Per què hi ha tantes cafeteries que s´instal·len en determinats llocs de la ciutat? Perquè, la llibertat de mercat inclou la llibertat d´iniciativa individual i la lliure competència. Perquè, l´afany de lucre no està prohibit. Així les coses, ¿per què no estem contents d´aquesta invasió -diuen- de cafeteries? ¿Que hi ha moltes cafeteries -no totes- regentades per xinesos? I què, si tenen els papers en regla. ¿Potser no fora millor que es quedessin aquí les cafeteries de tota la vida? Cap problema, si ells ho volguessin. Aquí es troba el quid de la qüestió.

*  *  *

Des de fa uns mesos, els ajuntaments del nostre entorn s´entretenen amb les franquícies anomenades macroforns. De fet, un cafeteria que alhora és també un forn. Amb tota la seva bona voluntat, l´Ajuntament vol defensar el forn de tota la vida. La botigueta, que es deia en els temps de Jordi Pujol. Cosa rara si tenim en compte que la majoria de forns de tota la vida pràcticament han desaparegut o s´han transformat al gust de l´amo i el consumidor.  Avui, els forns cafeteries -els successors dels vells forns-, regentats en bona mesura pels xinesos, estan guanyant la partida al forn tradicional que defensen els ajuntaments. De fet, no és cert que hagin guanyat la partida si tenim en compte que el forn tradicional s´ha retirat del mercat. Un forn que no pot competir malgrat les subvencions, que no té continuïtat familiar, que prefereix llogar o vendre el local a qui més diners ofereixi. Els xinesos no tenen la culpa, perquè si compren es perquè algú vol vendre. Els ajuntament s´equivoquen i perden el temps retorçant els reglaments. Obvi, la llei s´ha d´acomplir. Però, no cal retorçar-la. Una batalla perduda.

*  *  *

Una batalla perduda, perquè el ciutadà ja s´ha pronunciat al respecte i ha decidit omplir els nous locals. Les cafeteries de nou encuny brinden un horari ample, uns productes variats que inclouen el pa de consum diari, una estètica moderna tot i que sigui convencional, un lloc per reunir-se o citar-se, molta llum, wifi, calefacció a l´hivern i refrigeració a l´estiu, música de grans magatzems, serveis higiènics, sofàs i finestrals que conviden a veure el carrer i, a vegades, terrasses. Els preus, assequibles. Sovint, són llocs de sociabilitat on es troben els veïns o els amics. També, sovint, atrau a una clientela que podria comprar determinades mercaderies a d´altres negocis del carrer o el barri. Soroll, el just. I l’alegría dels llums oberts en carrers de locals tancats i foscos.

*  *  *

Vivim -res de nou- en una societat  de mercat lliure on subsisteix qui s´adapta millor al mercat. Això val pel forner de tota la vida que entén  que la millor alternativa es treure tot el que es pugui de la venda del seu negoci, com també val pel xinès, pel català  o  qui sigui  d´on sigui que entén que la seva millor/oportunitat es invertir en una cafeteria moderna. Si els va bé, perfecte. Si no els va bé,  tornar a començar on es cregui que hi ha negoci.

L´ascens imparable -de moment- de les cafeteries no és res de nou. Aquí o allà ens trobem els supermercats que han enfonsat les botigues de comestibles, les grans i mitjanes superfícies comercials, així com les franquícies, que anul·len el comerç d´un barri o d´un poble, les botigues de marca que monopolitzen la venda de determinades mercaderies, així com els restaurants, les grans llibreries  i un etcètera que fan i desfan els negocis. ¿Quin sentit té avui protestar perquè alguns negocis fan competència al petit comerç? Cap. ¿Quina alternativa?  La modernització o l´especialització. Cert, tot i això no és gens fàcil i sí molt difícil. Pels uns i els altres. ¿O és que -tornant al tema inicial- no fan fallida els forners de tota la vida com les cafeteries d´última generació?

*  *  *

Malgrat tot, els ajuntaments -a vegades, poc amics de la llibertat de mercat- insisteixen i persisteixen  en la batalla contra les cafeteries o macroforns. Ara -se les pensen totes-, per la via de nous plans d´usos. No són conscients -no volen ser conscients- de que això acabarà perjudicant el ciutadà i el desenvolupament de la ciutat. ¿Alguns beneficiats? Els clients.

*  *  *

Per poder vendre les seves mercaderies, el productor no té altra alternativa que la d´introduir en el mercat els productes més demandats i a bon preu. La lliure competència o lliure concurrència s´encarrega de seleccionar els articles, preus i competidors -la «destrucció creadora» de Joseph Schumpeter- que subsistiran. D´aquesta manera, els diversos interessos existents en la societat -el productor i el consumidor- arriben al punt d´equilibri. De nou, Adam Smith:  l´interès del carnisser, el cerveser i el forner -en el nostre cas, l´interès de qui inverteix en cafeteries d´última generació- esdevé l´interès del ciutadà.  L´interès general.

*  *  *

La llibertat de comerç ens fa lliures. L´intervencionisme municipal, no.