En temps d´incertesa, contratemps i mudança cal rellegir els clàssics. Jaume Balmes, per exemple. El prevere, pensador, publicista i polític –també, historiador- que, a meitat del segle XIX, es pregunta pel futur de Catalunya i de Barcelona (1). Un intel·lectual que escriu amb la voluntat d´orientar el país i els seus ciutadans en qüestions com ara la moral, l´economia i la política.

Val a dir que Jaume Balmes escriu en un context agitat i crispat que, com si d´un rizoma es tractés, surt quan menys s´espera. Una situació, la que va viure Jaume Balmes, que, amb tots els matisos que calguin, ens serveix per analitzar el present. Llavors: d´una banda, el general Baldomero Espartero –regent d´Isabel  II- intervé la ciutat de Barcelona amb la intenció de sufocar l´alçament contra el seu govern; d´altra banda, el desenvolupament de la ciutat de Barcelona. Avui: d´una banda, el “procés”; d´altra banda, també el desenvolupament de la ciutat de Barcelona.

Els problemes de fons: la relació amb Espanya i el futur de Catalunya i Barcelona. El debat nostre de cada dia.

*  *  *

Assenyala Jaume Balmes que ja ha arribat el temps en què Catalunya pensi amb seriositat i, en conseqüència, faci tot el possible per aconseguir el benestar que el futur li pot deparar alhora que defugi de les adversitats que li sobrevinguin.  Un futur que depèn de nosaltres mateixos si tenim en compte que la sort pròspera o adversa de les nacions està en les mans de qui ha de gaudir-la o patir-la.  Hem de ser conscients –diu- de que quan ens queixem de l´infortuni que patim, o de la felicitat que ens alegra, no fem res més que inculpar-nos o lloar-nos. Els pobles i els individus són fills de les seves obres.

La situació de Catalunya –afirma Jaume Balmes- pot ser crítica, però no desesperada. Els nostres mals poden ser greus, però no sense remei. Els nostres perills poden ser molts, però es poden prevenir. Compte: tot això, tots aquests mals i perills, no emanen d´Espanya i de la seva circumstància. On és el problema? Què fa que no puguem gaudir de la nostra riquesa? El problema no és la monarquia ni la situació política. Anglaterra en té la culpa. Patirem fins que Anglaterra deixi d´estar sotmesa a la fatal alternativa de vendre o morir. Llavors, Anglaterra renunciarà a la rivalitat i les demès províncies espanyoles compraran les manufactures catalanes i no angleses.

A Jaume Balmes, pròpiament parlant, no li preocupa la política. O no li preocupa tant. Allò que li preocupa es gaudir d´una política econòmica proteccionista. Al respecte, és contundent en afirmar que la veritat pura i neta –“sin ambages, sin amaños ni lisonjas: persuádase de ella Cataluña, no la pierda nunca de vista”, diu-  rau en una economia que decideix la situació actual i decidirà la que vindrà. En definitiva, la clau és la fàbrica i el comerç. O, en termes marxistes, la clau es trobaria en la infraestructura econòmica i no en la superestructura política. Potser n´hauríem de prendre nota, d´això. Però, no del seu proteccionisme.

En tot cas, Jaume Balmes sí que es preocupa, avant la lettre –estem parlant de 1843 i La Jove Catalunya es va fundar el 1870 i Valentí Almirall va publicar Lo catalanisme el 1886-, de la política catalana/catalanista quan fa la següent reflexió: “no cal somiar en absurds projectes d´independència, injustos per si mateixos, irrealitzables per la situació europea, insubsistents per la pròpia raó e infructuosos a més de nocius en els seus resultats”. Més endavant, reivindica un govern que aconsegueixi que la majoria del poble no tingui motius per viure descontenta tot posant a l´abast de la gent la prosperitat i els mitjans de subsistència i benestar amb la intenció d´evitar la desgràcia. Jaume Balmes té futur.

* * *

Assenyala Jaume Balmes que la ciutat de Barcelona ha d´estar orgullosa de la seva prosperitat. Una Barcelona que ho ha aconseguit   tenir una Cort. Un dels secrets de la ciutat –diu- es troba en la magnífica posició  topogràfica: la costa de la Mediterrània, un clima suau, un cel formós, un terreny fèrtil i la companyia de les Balears, França  i  Itàlia. Un nus de comunicació. Uns habitants treballadors i actius. La perseverança a l´hora d´impulsar l´agricultura, el comerç i la indústria. La tenacitat quan es tracta de fer front a les calamitats.

Davant el centralisme barceloní que llavors ja es criticava (1844), Jaume Balmes es planteja la següent qüestió: és possible disminuir la puixança de Barcelona de tal manera que allò que es perd ho guanyin les altres poblacions? El seu raonament: si es construeix una xarxa de carreteres i canals per oferir moviment i participació a l´interior del Principat, de tal manera que d´altres poblacions es beneficiïn també de la topografia i la producció de la gran ciutat; si aquestes carreteres i canals es fan, es podrien instal·lar fàbriques a l´interior que traslladarien els seus productes als corresponents mercats. I Barcelona també en trauria el seu profit construint fàbriques i magatzems a l´interior. Comptat i debatut, els uns i els altres es proporcionarien –mútuament- comunicacions, indústria, fàbriques, treball, activitat i vida en el comerç.

A bon segur que , davant les propostes de Jaume Balmes, es dirà que el nostre pensador ha descobert la Mediterrània. No és exactament això. Cal corregir-la, la valoració: Jaume Balmes redescobreix la Mediterrània. Redescobreix un seguit de valors avui a la baixa en la borsa de valors dits progressistes com ara la perseverança i tot el que implica, redescobreix la necessitat dels emprenedors i la competència. Dues coses més: percep –avançant-se al Gabriel Alomar d´El Poble Català– la necessitat de construir una  Catalunya ciutat de serveis, diferent de la Catalunya ciutat d´Eugenio Trias que s´inspira en Joan Margall; redescobreix la necessitat de ser ambiciosos.

Així acaba un dels seus articles publicats en una revista anomenada La Sociedad (1844): “Un hombre de estatura regular es un gigante al lado de un pigmeo, y un pigmeo al lado de un gigante”. Ho deia abans, Jaume Balmes, el “filòsof del sentit comú” (2), té futur.

Notes

(1)Balmes, Jaume. Escrits sobre Catalunya. Pròleg de Josep M. Fradera. Institut Universitari d´Història Jaume Vicens i Vives. Eumo Editorial. Vic. 1998.

 

(2) Balmes, Jaume. Los muchos callan y los pocos gritan. Reflexiones breves de un filósofo original. Edició de Gregorio Luri. Rosamerón. Barcelona. 2023.