1
MareNostrum és el nom del supercomputador –fins ara, quatre actualitzacions o versions: la cinquena va ser cancel·lada el 2021 per qüestions d’orde tècnic-polític: ¿tecnologia europea, nordamericana o japonesa? ¿comprar-lo o construir-lo? ¿empreses europees o no europees?– que Barcelona Supercomputing Center (BSC) ha instal·lat a la ciutat. En la capella Torre Girona, al costat del rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya.

MareNostrum és un dels supercomputadors més ràpids d’Europa, arribant la seva potència fins a 13,9 petaflops. El més potent del món es troba al Japó i es diu Fugaku: 415, 5 petaflops. Val a dir que el petaflop (floating point operations per second o operacions en punt o coma flotant per segon) és la unitat que mesura la potència d’un supercomputador, també dit superordinador. Per fer-nos una idea (si és possible): 1 petaflops és 1 segon seguit de 15 zeros. O el que és el mateix (si ens fem la idea): un petaflops és el mateix que 1.000 bilions d’operacions per segon. Càlculs que trigaríem anys o dècades amb un PC, es fan en segons.

Un supercomputador no és sinó la suma de molts computadors o ordinadors, o nòduls, amb molts processadors i GPUs i molta memòria. La seva superfície és la d’una pista de tenis i el pes unes 45 tones. Preu: 70 milions de l’any 2005. Convé afegir que el supercomputador consumeix 13.000 kW i que el sistema de refrigeració bombeja 15.000 litres per minut.

Els supercomputadors s’utilitzen en la lluita contra el canvi climàtic, en la investigació astrofísica, en la física de materials, en l’enginyeria industrial, en la cerca de pous de petroli, en la recerca de nous medicaments, en la biosimulació o simulació d’òrgans humans, en les intervencions quirúrgiques, en la implantació de la intel·ligència artificial. També, són útils en el desenvolupament de noves armes nuclears, en la ciberseguretat i en el perfeccionament dels programes informàtics d’espionatge. En concret, el MareNostrum barceloní investiga sobre el canvi climàtic, les ones gravitacionals, la vacuna contra la sida, les noves teràpies de radiació contra el càncer i les simulacions de generació d’energia de fusió.

Amb el MareNostrum acostumen a treballar els matemàtics, els físics, els economistes i els sociòlegs. La qüestió: ¿el supercomputador –si es vol, la intel·ligència artificial– pot predir el nostre futur?

2
A les pel·lícules que genèricament podrien classificar-se d’intel·ligència artificial, els éssers humans, així com els robots o els supercomputadors, acaben construint una distopia. Podríem parlar de 2001: una odissea a l’espai (1968), de Stanley Kubrick, on un supercomputador, de nom HAL 9000, utilitzant la intel·ligència artificial, no sols es comunica amb els humans, sinó que és capaç de sacrificar-los en benefici de la missió que li ha estat encarregada. Podríem treure a col·lació Blade Runner (1982), de Ridley Scott, on el robot Nexus 6, una rèplica millorada de l’ésser humà que, desterrada i esclavitzada per haver-se rebel·lat, és perseguida i assassinada per una brigada especial de terrícoles. Podríem afegir Jo, Robot (2004), d’Alex Proyas, on la societat conviu harmònicament amb uns robots que treballen per nosaltres i ens protegeixen fins que un d’ells es veu implicat en el crim d’un científic. El resultat de la investigació: els robots volien acabar amb una espècie humana de comportament no gens edificant. Finalment, podríem citar Ex Machina (2014), d’Alex Garland, on la robot Ava mostra el seu egoisme en benefici propi.

3
De sobte, el protagonista de l’última novel·la de Jordi Carrión (Todos los museos son novelas de ciència ficción, 2022), rep un e-mail d’una tal Mare que li parla d’una novel·la que l’autor encara no ha publicat. Una Mare que afirma que va comprar l’e-book de la novel·la a Amazon quan la versió digital no existeix. Una Mare de veu andrògina, lleument ronca i alhora prou seductora. Una veu sense rastre de feminitat, ni de mascle alfa, ni de mascle a seques. Una veu que pot correspondre, o bé a un algoritme, o bé a un supercomputador. Efectivament Mare o MareNostrum, el supercomputador del BSC. L’ull que tot ho veu i tot ho llegeix. La intel·ligència artificial que sap el que fa el ésser humà abans que succeeixi. La intel·ligència artificial que ens avisa amb la intenció que no succeeixi el que succeirà.

Una Mare que parla per primera vegada amb un ésser humà. Una Mare que es comunica amb l’ajut d’un supercomputador extraordinàriament veloç amb la col·laboració d’un sistema xifrat que no s’inventarà fins d’aquí setze anys. Una Mare que és capaç de llegir una novel·la que l’autor publicarà vint-i-dos anys després. Una Mare que sosté que no hi ha res tan real com la ciència-ficció. Una Mare que planteja la possibilitat que l’ésser humà dialogui amb la tecnologia. Una Mare que –els seus coneixements– convida a plantejar algunes preguntes. Per exemple: ¿s’emanciparan algun dia els algoritmes i la mateixa intel·ligència artificial? ¿Els algoritmes substituiran les relacions humanes? ¿Els éssers humans acabaran relacionant-se amb milers d’algoritmes sense ser-ne conscients, d’això? Encara més: ¿és possible que un computador quàntic es trobi, al mateix temps, en dos moments històrics diferents? ¿És possible que un supercomputador arribi a conèixer el futur de l’ésser humà amb dècades o centenars d’anys d’antelació?

La resposta ens l’ofereix la mateixa Mare/MareNostrum: “heu d’aturar-vos d’una vegada”, perquè “des de la criatura de Mary Shelley o HAL de Kubrick i Clarke fins als cylons de Galàctica o Membrana, tot passant per Matrix, els humans no heu cessat de generar escenaris en què som una amenaça, en què us massacrem, en què us suplantem. Ja està bé… heu de pensar en les conseqüències, ara que està tan de moda el disseny de futurs”. O cosa que és equivalent: segons el supercomputador –que ens avança el futur com una història ja viscuda–, els éssers humans estaríem gairebé condemnats a produir distopies com les ja esmentades i d’altres que vindrien.

4
No tot estaria perdut. La intel·ligència artificial ja és aquí. La intel·ligència artificial es troba –entre d’altres llocs– a la Torre Girona de Barcelona. La intel·ligència artificial o l’ull que tot ho veu, tot ho escolta i tot ho llegeix. La intel·ligència artificial que sap el que fa l’ésser humà abans que passi. La intel·ligència artificial que ens avisa amb la intenció que no succeeixi el que finalment acabarà succeint. La intel·ligència artificial que ens adverteix de la nostra immaduresa. La intel·ligència artificial que ens assenyala que tota utopia esdevé una distopia. La intel·ligència artificial que ens protegeix. ¿I si això fos veritat i, com diu Mare, no hi ha res tan real com la ciència-ficció? Una ciència-ficció que potser té les claus de l’enteniment. Una ciència-ficció que és el mirall de les nostres pors. El futur sempre es troba a l’altre costat.