L’any 1994, Hans Magnus Enzensberger va publicar el seu conegut assaig Perspectives de guerra civil. L’intel·lectual alemany diagnosticava la guerra civil molecular que havia esclatat a les metròpolis de les societats desenvolupades. No es tractava –deia- ni d’una revolta juvenil ni dels efectes de l’anomenada crisi de valors. Es tractava –aquesta era la seva conclusió- d’una violència autista sense contingut. Una mena de ritus de pas que era el reflex de la tendència autodestructiva dels nous vàndals. Més. L’autor afirmava que ja havia arribat l’hora d’acomiadar-se de les fantasies de l’omnipotència moral i establir prioritats. Parlant de prioritats, Hans Magnus Enzensberger sostenia llavors que “per a nosaltres els alemanys, això significa que no hem de donar prioritat a Somàlia, sinó a Hoyerswerda y Rostock, a Mölln y Solingen”. La seva conclusió: “First things first”. El que és primer és primer.

Amb posterioritat, l’autor va editar El perdedor radical (2007) on, més enllà del subtítol del llibre, Assaig sobre els homes del terror, el nostre intel·lectual remarcava l’energia destructiva que genera la frustració d’aquelles persones que perceben el fracàs, o la no realització,  de les seves idees o projectes. Un fracàs que té culpable: l’Altre. Fos qui fos, l’Altre, associat al Mal, és el culpable per definició d’aquest perdedor radical que va de decepció en decepció. Com fer front al fracàs? Transgredint l’ordre existent o violentant –així es canalitzaria l’energia destructiva del fracàs- la figura de l’Altre.

Si Hans Magnus Enzensberger es passegés avui per Barcelona -ciutat que, d’altra banda, coneix prou bé: aquí edita els seus llibres i no li falten amics i coneguts-, a bon segur que constataria la “bondat” de les seves hipòtesis. Per exemple; turismefòbia, bretolades al transport públic, vandalisme urbà, crema de contenidors, trencament de vidres d’aparadors, ocupacions d’habitatges, bancs “expropiats”, enfrontaments de caràcter “lúdic” amb les forces de l’orde públic, interrupció de la circulació viària i ferroviària, hooliganisme i diverses conductes incíviques que van des de fer les necessitats fisiològiques en públic fins a pintar parets, edificis, bancs, gronxadors, autobusos o trens. Segons quin dia passegés per Barcelona, el nostre turista accidental podria veure como funciona la política informativa dels piquets sindicals.

Probablement, el nostre autor pensaria en la guerra civil molecular –amb els matisos que calgui- de què parlava en el seu llibre, en les tendències autodestructives de qui destrossa un material urbà que ell mateix utilitza o podria utilitzar, en el narcisisme de qui provoca aldarulls per tenir la seva quota mediàtica a la televisió, de qui existeix en la mesura en què destrueix. I no li resultaria gens estrany –ja ho va veure a la Alemanya fa unes dècades- que alguns d’aquests individus justifiquessin la seva conducta parlant de resistència organitzada, de revolta, d’acompliment del somni, de la misèria –l’Altre o el Mal surten  a escena- del sistema capitalista i patriarcal, de la reapropiació de la vida, de la recuperació  dels carrers per veure-hi. Fins i tot, no li resultaria estrany que un representant públic s’hagués tatuat la paraula “odi” als dits d’una mà. Un residu propi d’estètiques i polítiques periclitades, pensaria.

Tot plegat –conclouria el pensador alemany-, un segell de distinció o ritus de pas. O una performace. O ànsia de diversió o afany de notorietat, que de tot hi ha en un món com el nostre en què predomina la societat de l’espectacle. La seva reflexió podria ser aquesta: si en les societats antigues el jove havia de mesurar les seves forces enfrontant-se a una dificultat o contrincant (sia un ser humà o sia un animal), ara ho fa enfrontant-se a l’Altre, a l’Ordre, al Sistema. O això pensen.

Una cosa, però, el sorprendria. A la ciutat de Barcelona, el ritus de pas no el protagonitzen únicament els joves, sinó també els adults. Per millor dir –matisaria el nostre pensador-, els adults elaboren la teoria i els joves la practiquen. Una teoria que qüestiona la propietat privada, que pensa que totes les idees i opinions són lícites i respectables excepció feta de les dels partidaris del Sistema, que afirma que el vandalisme urbà –ai, aquests pobres nois i noies als quals el Sistema no ofereix cap alternativa!- obeeix a la desesperació dels joves o dels perdedors socials engendrats pel Sistema.

Potser, sobre tot plegat, l’alemany prendria alguna nota. Per exemple: no hi ha vàndals bons i dolents, no es pot tolerar el vandalisme urbà en qualsevol de les seves manifestacions, no es pot justificar –per activa o passiva- a qui atemoreix o utilitza el “diàleg” per imposar la seva veritat i concepció del món, no es pot tolerar als intolerants. I, probablement, l’autor, negre sobre blanc, formularia la següent qüestió: Quant de temps necessiten algunes autoritats municipals per oblidar-se del bonisme interessat i fer front a les pràctiques incíviques amb normes, reglaments i sancions que es compleixin? Dues acotacions al marge de l’autor: Ai, aquest rousseaunisme que creu en la bondat intrínseca de l’espècie humana! Ai, aquest judo moral que practica el  progressisme amb els que pensen diferent!

Possiblement, Hans Magnus Enzensberger tancaria les seves notes amb alguna reflexió sobre la pulsió de mort de Freud i el nihilisme de Dostoievski que alimenten el desordre i la metàstasi social. Freud o l’impuls primari dels sers vius de tornar a allò que és inanimat on domina una desintegració que coexisteix amb l’impuls secundari que busca el reconeixement sota la forma de l’agressió destructiva (El malestar de la cultura).  Dostoievski o la lògica de la brutalitat i la destrucció il·luminada del Nikolai Stavroguin d’Els dimonis que no té cap codi ètic i s’erigeix en jutge suprem que decideix sobre els altres a través d’uns actes gratuïts.

Un dubte. Hans Magnus Enzensberger –que va pertànyer a l’esquerrà Grup 47 i és considerat un pensador progressista i un crític del totalitarisme i els convencionalismes socials de la nostra època-, gosaria a demanar, avui, a Barcelona, el first things first del seu llibre?

 

*

Miquel Porta Perales és escriptor