La majoria dels escriptors no catalans que han escrit sobre Barcelona –“la ciutat viscuda i jutjada”, en paraules de Lluís Permanyer- ho han fet de la Rambla, el Raval i el Paral·lel. Entre aquests autors en destaquen un parell, Henry de Montherlant i André Pieyre de Mandiargues. Uns escriptors que han deixat uns clixés de Barcelona que encara perduren.

Henry de Montherlant (La petite infante de Castille, 1925), ens parla d’una “ciutat vella i on hom nota la vellesa, on al contrari tot es més fàcil, més pràctic, més modern que en qualsevol altre lloc, on les coses agradables –refrescos, cotxes, i no ho he dit pas tot- venen a posar-se a les vostres mans”. Afegeix que “els barris populars del Paral·lel tenen una aire de festa continua”, que els “cafès anuncien estupendos conciertos”, que a “les terrasses hom s´entaula davant un gotet de vi blanc de dos rals i de les olives més fesques”, que els “joves obrers, seguint el son del piano de manubri, ballen el vals, llisquen, giren, s’allunyen ballant encara amb una gràcia de moviments que només es re troba Itàlia, però en les línies del cos més, més gràcia que a Itàlia”.

Aquesta visió idíl·lica de la tríada Rambla-Raval-Paral·lel, es matisa en un André Pieyre de Mandiargues quan a La marge –novel·la consagrada a la ciutat de Barcelona publicada el 1967-,  tot seguit d´haver parlat de la Rambla on passeja “amb un goig singular”, ens presenta la Barcelona del Barri Xino amb els seus “carrerons en plena foscor”, la “persistència de la pudor”, els carrers  d’“ampla trinxera sinistra empedrada amb llambordes de grans juntures plenes de pols i escombraries”, les botigues i clíniques “d’aparells i objectes  d’higiene íntima, els petits injectors uretrals, les esponges vaginals”. De fet, un retrat  neorealista dels estralls socials del franquisme a la ciutat (1).

* * *

En el seu últim llibre, Félix Ovejero -un dels millors assagistes espanyols-, en conversa amb Julio Valdeón (2), ens brinda un retrat del que ha estat/potser és encara el Raval de Barcelona. Félix Ovejero, nascut a Barcelona l’any 1957, és un fill de la immigració associada al Plan de Estabilización de 1959. Una peculiaritat: la seva família, en lloc d’instal·lar-se a la perifèria, como llavors era habitual, ho va fer al Barri Xino. Al Raval.

Ens explica que al Raval hi havien els “catalans derrotats” a la manera dels personatges que apareixen a les novel·les de Juan Marsé. Els catalans perdedors, no per catalans, sinó per pobres. Gent que treballava al port o vivia del contraban, el tripijoc i –el cas del seu carrer- la prostitució masculina. En el barri, hi havia també una aristocràcia: els gitanos. I allò més important que va passar al barri, fou el rodatge de la pel·lícula Los tarantos, amb Carmen Amaya.

Un Raval que ja avançava els “pisos pastera” on s’instal·laven provisionalment els emigrants que venien del pueblo a Barcelona. Uns pisos amb dues habitacions, manca de llum natural, sense bany –el calderó ho suplia-, on vivien els llogaters i dormien els nouvinguts del pueblo –generalment, els familiars- mentre no trobaven un altre lloc generalment en el mateix carrer. Uns emigrants pluriocupats que treballaven –de la construcció a la Telefónica passant per pelar pollastres- allà on podien. Alguns –aquells que aconseguien de millorar la situació econòmica- es traslladaven del Raval al Poble-sec. D’altres –els que tenien una millor posició econòmica-, es compraven un terreno on anaven a dinar els diumenges. Terrenys on, amb el temps, construïen un garatge que feia la funció  de segona residència.

Al respecte de tot plegat, paga la pena de prendre nota de la sorpresa que van rebre els joves comunistes barcelonins al passar unes hores en un dels pisos del Raval.

Resulta que Félix Ovejero, aprofitant un dels caps de setmana de la família en el terreno, va oferir el pis a les Joventuts Comunistes del PSUC per fer una reunió clandestina. Els seus camarades –fills de metges i advocats- van quedar “perplexos” en veure “un piso sórdido, sin luz, y dos habitaciones”. Félix Ovejero completa la fotografia: “cuando abrías el piso había un comedor que no se usaba como tal, con una mesa de ornamento, y lo que llamábamos comedor era otra habitación que daba a otra esquina, desde la cual se veía un solar con un muro de unos tres metros donde habían caído bombas en la guerra. Estaba tapiado y los vecinos tiraban la basura desde los balcones, que se iban acumulando. De pequeño me pasaba horas en el balcón viendo ratas del tamaño de un elefante adulto, y moscas durante todo el año”. Això era el Barri Xino. Així era el Raval.

Félix Ovejero rebla clau dient que el seus camarades no tenien ni idea de la vida dels obrers que volien alliberar. Probablement –goso d’afegir-, els seus camarades barcelonins coneixien millor la realitat de la classe obrera britànica gràcies a la lectura del treball de Friedrich Engels titulat la La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845).

* * *

El Barri Xino, el Raval, sempre ha estat, i continua sent, un objecte de contemplació, examen i anàlisi. Val a dir que, gairebé sempre, els observadors del Raval fan la seva feina proveïts d’un parti pris que tot ho condiciona. En la majoria dels casos, els observadors arriben a la ciutat, i contemplen la ciutat, i analitzen i valoren la ciutat –en aquest cas, el Raval-, des d’una hipòtesi que verifiquen a la força. Gairebé per decret. Sigui el Raval feliç d’Henry de Montherlant, el Raval canalla d’André Pieyre de Mandiargues o el Raval de la misèria de Félix Ovejero.

 

Notes

(1)Les cites s’han extret del llibre de Lluís Permanyer titulat Cites i testimonis sobre Barcelona. La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2000 anys. La Campana. Barcelona. 1993.

(2) Julio Valdeón conversaciones con Félix Ovejero: La razón en Marcha. Pròleg d’Andrés Trapiello. Epíleg de Pablo Lora. Alianza Editorial. Madrid. 2023.