L’exposició que el CCCB dedica al Marquès de Sade –Sade. La llibertat o el mal- convida a parlar de Donatien Alphonse François, conegut com a Marquès de Sade o com –així el van rebatejar els surrealistes d’André Breton a Luis Buñuel- com el diví marquès. Del Marquès de Sade, els surrealistes valoraven i reivindicaven el seu aire revolucionari, la defensa de la llibertat d’expressió, la vocació provocadora, la voluntat per alliberar sense fre el desig, la crítica dels valors tradicionals, l’anhel de llibertat d’un literat i pensador que va ser un perseguit –presó i execució en efígie- al llarg de tota la seva vida.

Un personatge que ja forma part del panteó de la cultura oficial francesa. Una cultura que l’ha canonitzat en editar la seva obra en la Bibliothèque de la Pléiade (1990), en declarar la seva obra –Biblioteca Nacional de França- “tresor nacional” (2012), en celebrar el bicentenari de la seva mort amb una exposició en el Musée d’Orsay (2014) o en impedir –tot adduint la condició ja dita de “tresor nacional”- la venda a qualsevol país estranger de l’original de Les 120 jornades de Sodoma (2017).

El llegat

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se per què el personatge –”perversió”, “plaer morbós”, “crueltat”, “agressió”, “violència”, “humiliació”, “aberració”, en definitiva, sadisme: “complaença en el sofriment d’altri”, diu el diccionari- mereix la nostra atenció. Quatre raons:

Pel seu llegat polític i social. Doncs, és un fill de la Il·lustració, la sobirania popular, la Constitució, els drets fonamentals i una aposta pel benestar que es tradueix –una anècdota prou significativa- en una proposta del Marqués de Sade que aconsegueix que en els llits dels hospitals públics no hi hagi quatre malalts, sinó únicament dos malalts;

Pel seu llegat literari. Doncs, és un mestre en l’administració del llenguatge, en la mecànica narrativa que prescindeix del que es diu, en la victòria del significant sobre el significat, en el triomf de la narrativa en si, en la dramatització del discurs, en la hipèrbole, en els detalls, en la caracterització dels personatges i en l’avantsala del romanticisme; pel seu llegat filosòfic. Doncs, és el representant d’un materialisme determinista –aires d’Holbach, La Mettrie, Helvetius o Diderot- fonamentat exclusivament en els sentits i les lleis de la Naturalesa que condicionen el nostre comportament i les nostres passions; pel seu llegat històric- Doncs, brinda una crònica en viu i en directe del vici propi de les grans ciutats. El Marquès de Sade és el notari del París del segle XVIII –Justine, Juliette o Les 120 jornades de Sodoma alguna cosa tenen a veure- que, segons el Tableaux de París de 1790, tenia 600.000 habitants i 40.000 prostitutes censades en prostíbuls de luxe o populars que anunciaven els seus serveis en Le Journal de Paris i Le Journal de France– i els seus costums, orgies i comportaments llibertins i llicenciosos protagonitzats pels nobles, els clergues i els plebeus. Hi ha més: a la seva manera –probablement, sense voler-ho ni saber-ho- el Marquès de Sade també fa de notari de la gran ciutat del segle XVIII amb els seus murs, els seus convents, les seves aglomeracions, els seus carrers, places i edificis, els seus mercats, les seves presons, els seus hospitals, els seus teatres, els seus costums, els seus illots, els seus privilegiats i els seus marginats, els senyors i els servidors, les seves lleis, l’oposició de camp/ciutat, els poders i els poderosos, les revoltes i les revolucions, la seva administració o les seves corporacions.

De vicis i virtuts

Un altre llegat del Marquès de Sade: la relació entre vici i virtut. Cal sospitar que el Marquès de Sade no era un deixeble del Descartes que definia la virtut com aquella resolució i vigor amb la qual ens inclinem a fer les coses que creiem bones, tenint en compte que aquest vigor no procedeix de l’obstinació. El nostre Marquès era un obstinat que tenia una concepció relativa d’una virtut que s’aproparia més a la creença que alguna altra cosa. Tot amb el benentès que cadascú és responsable del seu comportament. Per la seva banda, si Descartes entenia el vici com la inclinació vers allò que es considera dolent, el Marquès de Sade responia, igualment, amb la idea –relativista- de la creença i la responsabilitat.

Allò que ens interessa de tot plegat, més enllà d’un Marquès de Sade que efectivament mostrava una voluntat de poder i dominació, és que el comportament humà s’assembla a una pintura de Kokoschka on conviuen diversos punts de color i un cúmul de formes amb una acceptable harmonia. La virtut de tot plegat: la tolerància. El vici de tot plegat: la tolerància que esdevé intolerància en acceptar comportaments que són un atemptat contra la llibertat personal.

Així les coses, hauríem de complementar la lectura del diví Marquès de Sade (“Soc un llibertí, no un criminal”) amb la de Quint Horaci (“La virtut és el punt mitjà entre dos vicis”) i Molière (“Qualsevol vici que està de moda passa per ser una virtut”) i rebutjar la d’Emile Cioran (“Qui té inclinacions vers la luxúria és compassiu i misericordiós; els que tenen inclinació vers la puresa no ho són”). I com sempre, Aristòtil: “La insensatesa és el vici de què és racional, la irascibilitat i la covardia ho són del que és apassionat; la intemperància i la incontinència del que és desitjable i de l’ànima tota, la injustícia, l’avarícia i l’estretor de ment”.