Des de fa unes dècades, la qüestió de la frontera està damunt la taula de la reflexió. L’assumpte, per així dir-ho, esclata als Estats Units durant els anys a cavall entre finals dels 80 i principis dels 90 del segle passat. És llavors quan apareix un nombre important d’estudis i assaigs –també, un debat gairebé sense solució de continuïtat- sobre l’emigració dels mexicans i centreamericans als Estats Units. Un gènere -que va superar la frontera nord-americana y es va exportar arreu- que va ser batejat com a border studies o border theory. Uns treballs/estudis de la frontera -o una teoria de frontera- realitzats, analitzats i valorats des la perspectiva multiculti, és a dir, multiculturalista. Uns estudis amb un índex prou ampli que aplegava qüestions com ara la identitat, l’home i la dona, la nació, la cultura, la literatura, l’art, la música, la cançó, l’economia o la política.

*  *  *

En un període curt d’anys –como ho mostra l’exposició del CaixaForum Des de la frontera amb el comissariat de Mei Huang-, els estudis de la frontera s’han ampliat d’una forma gairebé geomètrica. Tot seguint l’esmentada exposició, podem dir sense equivocar-nos que vivim en un món on hi ha més fronteres que mai. Un seguit de fronteres “físiques” i “invisibles” que han estat dissenyades i construïdes per la tecnologia i –entre d’altres- els discursos polítics, econòmics, socials, ideològics o identitaris.

L’exposició –vuit obres dels artistes Vanessa Beecroft, Pep Durán, Asier Mendizabal, Annette Messager, Paulo Nazareth, Francesc Torres, Isidoro Valcárcel Medina y Akram Zaatari-, que explora la frontera o la “línia divisòria”, des d’angles diversos como ara la geografia, les banderes, la cultura, el color de la pell, la religió o la ideologia, posa al descobert la correlació existent entre la nostra manera de ser, pensar i fer y la frontera. Una frontera que nosaltres construïm i que –interacció dialèctica-  acaba modelant-nos d’una o altra manera.

Al respecte, la comissària Mei Huang assenyala que “l’art contemporani i les seves practiques tenen una capacitat per  transcendir fronteres i inspirar diàleg i connexió entre individus i comunitats”. Un exercici –diàleg i connexió- al qual ens conviden uns autors i unes obres d’art que ens parlen del rigor del temps escenificat en una bandera, del color negre allunyat dels altres colors, de les fronteres (in)existents entre persones que comparteixen una mateixa cultura o un mateix territori, de la solidaritat perduda.

*  *  *

Més enllà de les exposicions i les crides al diàleg, de la negociació i la connexió, les fronteres acostumen a estar vigilades i protegides per reixes, trampes de tota mena, prismàtics, càmeres, guàrdies i piquets. Al costat d’aquesta protecció hard existeix una altra protecció soft -política, ètnica, nacionalista, cultural, identitària, antropològica, històrica, filosòfica, econòmica, social, ideològica, o  geogràfica- que justificaria igualment la frontera. “El recel davant els estranys”, diria el sociobiòleg Edward Wilson.

Tot plegat, una protecció -sia hard o sia soft– que entre d’altres qüestions –economia i geopolítica, per exemple- no busca altra cosa que la segregació. En aquest sentit, pensar en la frontera és pensar en la distinció o la diferència. De la qual cosa en surt la idea de reforçar-ne l’una i l’altra. És a dir, reforçar la frontera. Si és cert que hi ha zones frontereres de diàleg i entrecreuament, també ho és que n’hi ha de conflicte, de desigualtat, d´estigmatització i, fins i tot, de guerra. A tot plegat s’haurien d’afegir igualment les fronteres simbòliques que es construeixen i deconstrueixen amb criteris variables sovint de caràcter contingent. Les fronteres són canviants i la gent es trasllada, es vulgui o no es vulgui. I no cal oblidar que les fronteres són límits.

Uns límits que demarquen –de forma visible o invisible- un territori o una línia en el mapa. Uns límits que són un constructe subjecte a la conjuntura política, econòmica, social o ideològica. Posem per cas la ciutat de Barcelona.

*  *  *

Si és cert que el terme límit pertany a la topografia, també ho és que ha estat afillat per la filosofia –posem per cas el “ser del límit” d´Eugenio Trías, inspirat en Martin Heidegger, on el límit deixa de ser un mur- en parlar del pensament del límit, o dels coneixements que necessiten d´altres coneixements, o d’una línia que marca la fi de l’enteniment, o del límit d´una acció o d´un poder. En el cas de la ciutat de Barcelona, l’Administració municipal actua d’acord amb la concepció kantiana del límit entès com un criteri de demarcació.

Barcelona o la ciutat dels límits. La Barcelona que limita –ja ho sé que són coses necessàries, però no totes aconsellables de fer en una metròpoli en perill de descontrolar-se per si mateixa- la velocitat de circulació, que vigila la via pública –amb càmeres- per on circulen els ciutadans i els cotxes, que reglamenta els horaris comercials, les llicències de construcció de nous hotels i superfícies comercials, la concessió de nous pisos turístics, els focs d´artifici, la cursa de bous i un llarg etcètera. A tot plegat, cal afegir l’anomenada “arquitectura hostil” –pensada per posar límits als sense sostre: Arrels Fundació ha estudiat el tema- que instal·la bancs circulars amb la intenció de que ningú no pugui estirar-se, que col·loca papereres prop del semàfors i no dels bancs per no perllongar l’estada en el banc, que no enjardina determinats indrets per evitar que la gent els freqüenti, que planta pinxos, barrotes, barreres o testos en l’escalonada d’un edifici per obstaculitzar que la gent s’acomodi. I un llarg etcètera que marca límits als sense sostre i als que sí que tenen sostre.

Als límits invisibles, o no, ja esmentats, convé afegir la Barcelona proteccionista que controla i modela el comportament dels ciutadans i s’immisceix sovint -¡no beguis!, ¡no mengis tant!, ¡no corris!, ¡no aparquis aquí!, ¡no siguis desendreçat!- en la vida privada. Last but not least cal afegir els límits invisibles més visibles de la ciutat com ara les fronteres nacionals, nacionalistes, socials, econòmiques, polítiques, culturals, identitàries,  lingüístiques i digitals.

*  *  *

Tot comptat i debatut, cal prendre nota d’uns límits invisibles, o no –els d’una ciutat com Barcelona, assumits mecànicament-,  que abasten dues categories generals de ciutadans: els del bon viure i els del mal viure.

*  *  *

El teló de fons: d’una banda, un exercici d’enginyeria social deliberada; d’una altra banda, la síndrome de defensa i custòdia en benefici –diuen- de tothom. Un exercici i una síndrome que sol dificultar el dia a dia, que incrementa l’estrès i l’ansietat en saber que estem vigilats aquí i allà, que configura la nostra personalitat sense tenir cap permís. Probablement, Michel Foucault diria que els ciutadans de Barcelona són víctimes dels poders ocults municipals. El  “subjecte represaliat”, conclouria.

*  *  *

Un exercici i una síndrome que també es mereixen –talment com passa a l’exposició del CaixaForum titulada Des de la frontera– una exposició amb el nom Des del límit. El guió ja està escrit: un món on hi ha més límits que mai. Invisibles i divisoris.