La nova directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose, nomenada pel Consell General del Consorci del MACBA, a proposta del comitè d’experts que valora les candidatures presentades en un concurs públic internacional, ha entrat amb pas ferm en el museu. Cosa que es dedueix de les seves declaracions a la premsa.
Paga la pena de recordar aquestes declaracions –aparegudes en gairebé tots els mitjans de comunicació que es publiquen a Catalunya –perquè són el preludi d’un canvi, pròpiament parlant, de la consolidació d’un canvi– en la geografia museística de Barcelona. Un canvi que podria fer-se realitat si l’organigrama del MACBA ho permet.

Aquestes són, sense solució de continuïtat, les declaracions d’Elvira Dyangani Ose: “vull un museu dissident que no sols sigui de ràbia i rebel·lia, però i si ets dissident vull que aquí et sentís sa i estalvi; no deixaré que el museu s’acomodi o s’aburgesi, vull que sigui un lloc de consciència i cura; hem de ser més permeables al temps, a la realitat que vivim i a les comunitats amb què vivim; hem de tornar a connectar amb la ciutat i amb el barri i ser un agent dins d’un ecosistema que ja existeix i del qual en formem part i volem ser protagonistes amb la resta de la gent; hem de preguntar a l’altre i als veïns què volen de nosaltres; hem d’implementar els canvis possibles, perquè si generem una altra estructura elitista que no arriba a la gent haurem fallat; hem de fer un MACBA com si el món que volem ja existís; la creació col·lectiva és super important; el MACBA no ha de ser sols un museu d’art sinó també un espai de convivència, divertiment i solitud on podràs passejar per la planta baixa, llegir i descansar; el ciutadà s’ha de sentir el propietari del MACBA: és el teu museu!, la col·lecció del MACBA és teva!; és important que donem la benvinguda a la gent i hem de crear una atmosfera de cordialitat, suport i entusiasme perquè la gent tingui ganes d’entrar-hi; volem fer exposicions que agradin a la gent i la sorprengui; hem de trencar el model de ‘no sé de què va‘ o ‘no m’interessa‘ i hem de guanyar la confiança i després vindran a veure coses més complexes i gaudiran igual; si a algú no li agrada el MACBA hem de preguntar-nos per què i treballar en l’assumpte”.

Per dir-ho en poques paraules, el discurs –millor, el programa– d’Elvira Dyangani Ose és una impugnació en tota regla de la majoria dels museus, diguem-ne convencionals, de Barcelona. Ítem més: la nova directora del MACBA sembla voler introduir, a tota màquina, la filosofia de l’anomenada Nova Museologia. Filosofia que no és tan nova si tenim en compte que la Declaració de Quebec que dóna el tret de sortida “oficial” de la Nova Museologia data de 1984 i que, a Barcelona, la majoria del museu, públics i privats, tenen alguna mena de relació amb aquest moviment. Relació que s’aprecia especialment en les dites Fàbriques de Creació que s´estenen per diversos barris de la ciutat com Sant Martí (Hangar, L’Escocesa, Nau Ivanow), Sant Andreu (Fabra i Coats), Sants-Montjuïc (Illa Philips o Graner), Les Corts (La Caldera), Ciutat Vella (La Seca, Escenari Joan Brossa) o Nou Barris (Ateneu Popular).

Val a dir que el programa de la nova directora del MACBA, com no podia ser d’una altra manera, està avalat per un Consell General del Consorci del MACBA que assenyala la “seva voluntat [d‘Elvira Dyangani Ose] d’aportar una mirada innovadora sobre el paper del museu en l’escenari local i internacional, incorporant una clara voluntat de connexió amb els debats contemporanis sobre el paper de l’art, sense fugir d’un declarat compromís amb les problemàtiques socials que envolten les institucions culturals”.

En tot cas, si el programa d’Elvira Dyangani Ose aconsegueix de tirar endavant, es podria parlar de l’oficialització institucional de la Nova Museologia a Barcelona. Una Nova Museologia que, a la ciutat de Barcelona, culminaria el recorregut de la museística moderna i contemporània que comença amb el désir de musée de la il·lustració francesa y conclou -de moment- amb la Nova Museologia tot passant pels museus d’art modern i contemporani del segle XX i el centres de cultura contemporània.

Davant el col·leccionisme reial, aristocràtic i eclesiàstic d’un art desamortitzat per la Revolució Francesa que obre les portes al ciutadà via Musée du Louvre (1793); davant el MoMA de Nova York (1937) que estableix els criteris –característiques del fons, política d’adquisició, incorporació de la fotografia, el cinema, el disseny i l’arquitectura, maneres i formes d’exposar a l’interior i l’exterior de l’edifici entès ell mateix com obra d’art, inclusió del restaurant i la botiga d’art– del que ha de ser un museu d’art modern i contemporani; davant el Centre Nacional d’Art i de Cultura George Pompidou (1977) que amplia el camp del museu a qualsevol manifestació artística i intel·lectual, que adjunta la documentació, la investigació i la difusió; davant tot plegat, apareix una Nova Museologia “activa” i “alternativa” (1) que vol superar els museus tradicionals –per la Nova Museologia tots els museus, malgrat els esforços de modernització, continuen sent tradicionals- amb programes interdisciplinaris d’orde artístic, cultural, social, educatiu i ecològic, que no sacralitza l’art, que busca el protagonisme de la col·lectivitat, que desenvolupa una gestió i comunicació amb l’objectiu de sortir del museu per integrar els usuaris i els veïns, que es preocupa pel desenvolupament dels pobles i la gent, que ofereix projectes de futur al servei dels principis humanitaris, que vol apropar el coneixement mutu de persones i pobles, que vol incidir a l’entorn físic i humà, que remarca la seva vocació global.

Benvinguda sigui la Nova Museologia a Barcelona. Benvingut sigui un MACBA-Nova Museologia que pot esdevenir un espai –fonamentalment un ecomuseu i/o un museu comunitari a la manera canadenca i mexicana- que canalitzi determinades inquietuds artístiques, polítiques, ideològiques, socials, sociològiques, culturals, generacionals o associatives. Però, cal no oblidar que, en una Barcelona artísticament disminuïda, falten noves instal·lacions o museus, diguem-ne, convencionals.

(1) Cinc recomanacions per introduir-se en el tema

—Ignacio Díaz Balerdi: ¿Qué fue de la Nueva Museología? El caso de Québec, 2002.
–Alonso Fernández. Luis: Nueva museología. Alianza. Madrid, 2012
—Óscar Navajas Corral: Una “Nueva” Museología. Deconstruyendo el museo, 2013.
—Movimiento internacional para una nueva Museología– ICOM.
—Revista Digital Nueva museologia.