Article publicat originalment el 14 de maig de 2018.

L´anomenada pedagogia progressista sempre ha estat present a Barcelona. A tall d´exemple –mirant un segle enrrere i sense entrar en detalls-, podríem parlar de la l´Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia o de l´Escola del Bosc de Rosa Sensat. En el primer cas, aires de Tolstói, Bakunin, Malatesta o Kropotkin. En el segon, de Rousseau, Dewey, Decroly o Ferrière. I, mirant cinquanta anys enrrere, ens trobem l´Associació de Mestres Rosa Sensat, el Col·lectiu d´Escoles per l´Escola Pública Catalana (CEPEPC), els Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya o la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya que, a través dels documents Per una Nova Escola Pública Catalana (1977) i Per una nova educació pública (2005), impulsen i implementen la dita Nova Escola.

Tot plegat, una utopia educativa i un higienisme educatiu –aires de Rousseau, Dewey, Pestalozzi, Fröbel, Montessori, Freinet o Ferrière- que proposa una manera de viure i una moral que tot ho impregna. Al respecte, hi ha dos títols d´Adolph Ferrière –un clàssic de la pedagogia catalana- que resulten prou significatius: El progrés espiritual (1927) i L´alliberament de l´home (1942). Definitivament, a l´escola i a la pedagogia se’ls demana massa.

La qüestió: aquesta pedagogia –per cert: avalada d´una o altra manera pels informes Faure i Delors de la UNESCO- és la que avui necessita la nostra escola, si tenim en compte els resultats poc reexits dels informes que valoren la qualitat educativa?

Si fem cas del Consorci d´Educació de Barcelona i del programa Xarxes pel Canvi –em remeto al quadernet titulat En l´educació, fem equip i a la pàgina web de Xarxes pel Canvi, una mena de joint venture formada per el Consorci d´Educació de Barcelona, Escola Nova 21, l´ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona i Rosa Sensat-, resulta que sí. Resulta que els quatre pilars d´aprenentage de la UNESCO –aprendre a conèixer, aprendre a ser, aprendre a fer i aprendre a viure junts- són generadors de millora pedagògica. Potser sí. O potser no, si fem cas dels ja citats informes que mesuren el rendiment acadèmic dels alumnes en matèries com ara matemàtiques, ciències i lectura.
Així les coses, potser caldria inspirar-nos en unes altres fonts.

Casualment, durant l´any 1996 es van publicar un parell d´informes sobre l´educació. La UNESCO va editar L´educació amaga un tresor, conegut com “Informe Delors”. De la seva banda, el Banc Mundial va fer públic l´informe Prioritats i estratègies per l´educació. A casa nostra, es va fer molt de cas a la UNESCO. Però, gairebé ningú no va tenir en compte el Banc Mundial. ¿Per què no recuperar –encara que molts ja ho fan sense saber-ho o sense dir-ho o sense reconèixer-ho- les prioritats i estratègies del Banc Mundial?

El Banc Mundial o el sentit comú que ens diu que l´educació, a més de produir coneixements, capacitats, valors i actituds, és una eina fonamental per assolir un creixement econòmic sostingut que contribuieixi al benestar material i la reducció de la pobresa. Sí, és el Banc Mundial. I què? O és que no fora bo inspirar-se en els suggerimnents d´un Banc Mundial que parla –val a dir que es refereix tant al professorat com a l´alumnat- d´establir “normes de rendiment clares i estrictes en las assignatures principals”, de “conèixer la matèria”, de “mesurar resultats”, de “formació suficient”, de “coneixement demostrat”, de “capacitació”, de “resultats”, “d´inversions”, de “costos i beneficis”, de “taxes de rendibilitat” i “d´eficiència”.

El Banc Mundial ens està parlant –tot adaptant el seu discurs al llenguatge actual- dels continguts, del control de qualitat, de la cultura de l´esforç, del treball, de l´excel·lència, de la igualtat d´oportunitats, de la meritocràcia i l´èxit escolars, de la necessitat de rendibilitzar –en tots els sentits- la inversió. I, fins i tot, adverteix, que “els materials de l´ensenyament més eficaços són les pissarres, el guix i els llibres de text” i que “els materials de lectura complementaris són particularment importants per millorar el nivell de lectura”. Sí, l´informe és del 1996. I qué? Al cap i a la fi, la docttina de Francesc Ferrer i Guàrdia prové del 1908 i d´altres institucions educatives encara es mouen en la década dels 60 del segle passat. Que potser la filosofia del Banc Mundial no és avui tan actual com ho era ahir? Probablement, avui és més actual que ahir. El Banc Mundial ens dóna una bona lliçó.

 

*

Miquel Porta Perales és escriptor