A la ciutat de Barcelona, la gentrificació té una pèssima reputació. L’esquerra s’ha encarregat d’atribuir-li, aquesta pèssima reputació.

En efecte, l’esquerra barcelonina més nostrada creu que la gentrificació és l’expressió urbana de les “asimetries econòmiques i de poder pròpies del capitalisme”. La gentrificació s´inscriuria en la “lògica de les desigualtats socials i la seva plasmació en segregació residencial”. Tot comptat i debatut, la transformació d’una àrea urbana per la via de la “substitució del col·lectiu resident per població amb capacitat adquisitiva més elevada” –això és la gentrificació – implicaria una “reestructuració de l’espai en funció de la desigualtat d’ingressos entre grups i amb resultat de desplaçament/expulsió d’habitants de classes populars” i un “canvi en l’entramat de relacions socials, en els consums, en les pautes d’ús de l’espai” que beneficiaria les “noves classes mitjanes amb més capital relacional i cultural” que s’apropiarien d’algunes àrees urbanes per “desplegar estils de vida, projectes i identitats”. La conclusió: “la gentrificació és exclusió urbana, és la despossessió del dret a la ciutat” (Ricard Gomà, La metrópoli entre la gentrificació i el dret a la ciutat, 2018).

Una pèssima reputació, deia. Però, el cas és que la gentrificació és, i ha estat, inherent i consubstancial al desenvolupament de la ciutat. No hi ha ciutat moderna, ni ciutat regenerada, sense gentrificació. No es tracta de l’“asimetria de poder” capitalista, ni de la “lògica de les desigualtats” capitalista, ni de la “segregació residencial” capitalista, ni de l´“expulsió de les classes populars” capitalista, ni de la “despossessió del dret a la ciutat” capitalista. Es tracta d’un procés de recomposició de la ciutat, resultat d’una societat emergent de classes mitjanes emprenedores, pròpia dels països desenvolupats, que valora la qualitat de vida i vol continuar progressant.

La gentrificació regenera i recompon la ciutat

La gentrificació busca una vida millor per la ciutadania. La gentrificació millora la fesomia de l’espai urbà i el pacifica –més seguretat ciutadana i millors condicions de vida- tot transformant zones sovint degradades o desvaloritzades en àrees atractives. ¿Que la gentrificació afavoreix –qüestió d’oferta i demanda- que els grups socials d’un més alt poder adquisitiu s’instal·lin en el territori en procés de recomposició en detriment –potser- d’altres grups socials amb menys poder adquisitiu? Cert. ¿Una expropiació forçosa? A Barcelona hi ha molta gent que voldria viure, o continua vivint, a Pedralbes, Sant Gervasi, Gràcia o Les Corts, però no té els recursos suficients i s’ha de traslladar. I que ningú no s’estripi els vestits més del compte: això succeeix -Londres, París, Roma, Venècia, Lisboa, Madrid, Sevilla, València, Palma, Saragossa, Bilbao o Vigo- arreu.

En tot cas, val a dir que el trasllat o no dels ciutadans de la zona en procés de gentrificació té el seu benefici pecuniari: els llogaters joves que es traslladin trobaran lloguers més econòmics, els propietaris treuran beneficis de la venda –o lloguer- del sòl, de l’habitatge o dels locals comercials de les zones en vies de gentrificació, i els comerciants que es quedin obtindran beneficis dels nous clients amb més poder adquisitiu que arribin al barri. Més: ¿que potser als barris gentrificats no sorgeixen nous habitatges, rehabilitacions, espais públics i serveis socials, transports, negocis, llocs de treball i espais de cultura i oci dels quals es beneficiaran els habitants pertanyin o no a las noves classe mitjanes que s’instal·len a las zones gentrificades? ¿Que potser els barris gentrificats no atrauen noves inversions i més turisme? ¿Que potser l´Ajuntament no treu també els seus beneficis per la via d’una tributació a l’alça?

A tot plegat, cal afegir –assumpte no gens menyspreable- que els ciutadans que es traslladin més enllà de Barcelona contribueixen a revitalitzar l’àrea metropolitana i descobrir-ne les seves potencialitats. No tot s’acaba a Barcelona.

És cert, el bullying i els fons d´inversió anomenats “voltors”. Quant al bullying, la resposta és les mans de la Justícia. Quant al fons d’inversió anomenats “voltors”, cal recordar que estem davant d’uns inversors que busquen oportunitats i corren el seu risc. Voltors? Potser caldria recordar que aquests fons van ser la taula de salvació d’un bancs amb uns passius immobiliaris que ningú no volia comprar. Els fons els van comprar amb la qual cosa van donar liquiditat als bancs. Ítem més: els fons van posar a la venda els immobles a preu de mercat. Afany de lucre? Com tothom.

Val a dir que, en la majoria dels casos, la gentrificació no és sols el producte de la iniciativa privada, sinó també de la pública. Una iniciativa pública amb la intenció que s’hi sumi la iniciativa privada. Com? Invertint capital. A Barcelona, per exemple, cal recordar la Vila Olímpica, el Fòrum, el Poblenou o el Districte 22@?

El Poblenou com un model de gentrificació

Sense gentrificació –deia més amunt- no hi ha ciutat moderna ni ciutat regenerada. El Poblenou com un exemple de la gentrificació i els seus avantatges.

El Poblenou respon, amb matisos, al clàssic model de gentrificació definit per la sociòloga urbana Ruth Glass: “molts dels barris de la classe treballadora han estat envaïts per la classe mitjana, alta o baixa… quan aquest procés de gentrificació [gentry és un anglicisme que designa a la noblesa baixa o mitjana] comença en un barri, ràpidament s’estén fins que tots o la majoria dels ocupants de la classe treballadora són desplaçats i el caràcter social del barri canvia” (London: apects of change, 1964).

Efectivament, el Poblenou ha estat “envaït” –es tracta d’una manera de parlar, naturalment- per la classe mitjana o baixa. La pregunta: ¿per què? Doncs, perquè s’ha obert –urbanísticament i arquitectònicament parlant- a la realitat de la ciutat moderna. El Poblenou ha obert carrers, ha establert superilles, ha construït habitatges confortables privats i públics, ha aixecat edificis singulars, ha dissenyat parcs, ha rehabilitat fàbriques i edificis, ha recuperat la façana marítima. El Poblenou ha esdevingut –aquí la clau del procés de gentrificació- un focus d’irradiació i atracció. El resultat: al Poblenou s’instal·len les classes mitjanes de nou encuny i afany emprenedor i modernitzador, les empreses tecnològiques digitals, les productores audiovisuals, la universitat, les biblioteques, l’art, el museu, la música, el disseny, el pavelló esportiu, el comerç, la restauració i l’oci. La gentrificació ha fet del Poblenou un barri residencial, de serveis i d’equipaments. Així es regenera i modernitza un barri i una ciutat.

Tot plegat, conservant els aires del Poblenou de tota la vida, és a dir, la Rambla, el Casino l’Aliança, Ca l’Aranyó, Can Ricart, Can Saladrigas, el Club Esportiu Júpiter o l´orxateria El Tío Che amb el seu ninot de cartró a la porta. Cosa que ha estat possible gràcies a una gentrificació que, contràriament al que diu l´esquerra nostrada, ni és la “plasmació de la segregació residencial”, ni és l’expressió de la “despossessió del dret a la ciutat”.

En un aspecte sí que té raó l´esquerra nostrada: la gentrificació ha canviat les “relacions socials”, el “consum” i les “pautes d’ús de l’espai” al temps que s´han “desplegat estils de vida, projectes i identitats”. Sortosament ha estat així. I ho ha estat, perquè el “col·lectiu resident” habitual de les “classes populars”, a través del col·lectiu Fem Rambla, ha optat per un “barrinalisme” –manllevo el terme del treball del politòleg Pedro Limón López titulat Gentrificación y barrionalismo en Poblenou y Hortaleza: reapropiación, resistencia y resignificación vecinal, 2016) que ha negociat el procés de gentrificació del Poblenou a la recerca de l´interès comú. I ho ha aconseguit.

El futur dels barris de Barcelona depèn –el Clot està seguint ja el camí del model Poblenou- d’una gentrificació positiva, que els modernitzi i regeneri, que el salvi de la decadència i la invisibilitat.

*

Miquel Porta Perales és escriptor