Els catalans i els barcelonins, com succeeix amb tots els pobles, sempre s’han demanat quins podrien ser els valors que constitueixen -formen o conformen- la seva identitat o caràcter. O la seva manera d’entendre i estar en el món.

 

El que érem segons el catalanisme

La història recent d’aquesta qüestió la trobem en els segles XIX i XX.
Segons Valentí Almirall (1886), hi ha un caràcter genuïnament català “analitzador, reflexiu, positivista, mercantilista, constant i amic del treball”. Per a Enric Prat de la Riba (1894), el caràcter català està determinat per “l’esperit pràctic i utilitari, el geni mercantil i un temperament obert i decididament liberal i tradicionalista a la vegada”. Finalment, Josep Torras i Bages (1892) entén l’esperit català com la “unanimitat en els ciutadans”.
A aquesta primera generació de teoritzadors del ser català, li segueix una segona entre els membres de la qual destaquen Joan Maragall, Lluís Estasen, Ramon Albó, Antoni Griera i Lluís Domènech i Montaner. Mentre Joan Maragall (1904), Lluís Estasen (1907) i Lluís Domènech i Montaner (1912) emfasitzen el treball i la laboriositat, i Ramon Albó (1907) remarca la caritat, Antoni Griera (1923) sosté que els catalans són de “temperament i complexitat forts, robustos, valerosos, acostumats a patir treballs; no efeminats, ni delicats i regalats, sinó valents per resistir adversitats i treballs”.

Existeix una tercera generació formada per Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyer, Josep Ferrater Mora, Josep Trueta i Jaume Vicens Vives. Breument: Antoni Rovira i Virgili, en un seguit d’escrits dels anys 20 i 30 del segle passat, parla del geni català; Carles Pi i Sunyer (1927) assegura que el català es distingeix per l’aptitud vers el treball, l’afany de lucre, l’estalvi, la propietat, el sentiment de família, el seny, la seriositat, l’honradesa, la intel·ligència, l’afany per aprendre, l’afició vers la cultura i el progrés, l’enginy, el bon fer, la cortesia, el cosmopolitisme, l’adaptabilitat i l’assimilació; Josep Ferrater Mora (1944) codifica una forma de vida catalana vertebrada al voltant de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia que “il·luminen l’existència”; Josep Trueta (1946) creu que el català és treballador, comerciant, fraternal, amic del progrés, pacífic, lliure, partidari de l’educació i d’elevar la dignitat humana, positivista, curiós i realista; i Jaume Vicens Vives (1954) conclou que el català es distingeix pel seu europeisme i vocació comercial.

Finalment, podríem parlar d’una quarta generació que gira -amb les variacions, matisos i manifestacions que es vulgui- al voltant del Jordi Pujol que -sense arribar a concretar- parla de “nosaltres som un poble que té mil anys d’història, que té una llengua, una cultura, una voluntat de ser, una consciència col·lectiva… una terra que és la nostra terra, unes tradicions, uns costums, una manera de ser, una nacionalitat, una sentit nacional… un ser, un esperit”. Com s’aprecia, Catalunya, en sintonia amb el romanticisme herderià, és una realitat nacional essencial dotada d’una identitat pròpia constituïda sobre la llengua, la cultura, la tradició o la manera de ser pròpies. Val a dir que, en tot cas, la filosofia que es desprèn de la pràctica de Jordi Pujol recorda al Carles Pi i Sunyer de l’aptitud econòmica de Catalunya (1927-1929) del que hem parlat més amunt.

 

Josep Pla, és clar

El desembre de 2017 es va presentar un llibre de Josep Pla (Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, edició de Francesc Montero) que recull textos inèdits de l’autor escrits a finals del 50 i principis dels 60 de segle passat. En aquest volum, Josep Pla parla del català com un “home sense pàtria” que és adjectivat com “irònic”, “individualista”, hipercrític”, malaltís”, “desconfiat”, “anguilejant”, “displicent”, “solitari”, “trist”. Més: “fugitiu”, a vegades “covard”, portador d’una “careta” que “li produeix un febril desassossec intern”. El dubte: de qui parla Josep Pla? Del català o d’ell mateix?

 

El que som segons la sociologia

Durant les darreries del segle XX i les primeres dècades del segle XXI, la qüestió dels valors i la identitat s’ha -admetin el neologisme- sociologitzat. Però, no del tot.

L’any 1990, amb el patrocini del llavors Institut Català d’Estudis Mediterranis, es publica l’enquesta anomenada El sistema de valors dels catalans. Els valors als quals els catalans donen més importància són el següents: la família, el treball, els amics i coneguts, i el lleure. Quant a la família, l’enquesta destaca que és una font de satisfacció i que el conflicte entre pares i fills havia perdut vigència. Del matrimoni -de la parella- els catalans esperen afecte mutu, respecte, fidelitat, comprensió, tolerància, fills i una relació sexual feliç. Quant al treball, el veuen com un deure i una manera d’accedir al benestar. Més valors del catalans: obediència, sentit de l’economia, estalvi, escepticisme polític, relativització de la religió tot i creure majoritàriament en Déu, i un cert tarannà discriminatori vers els estrangers -també drogoaddictes, persones amb antecedents penals, malalts de sida i homosexuals- en qüestió de treball i veïnatge.

Posteriorment, tenim al nostre abast els estudis i treballs de L’Observatori dels Valors -una iniciativa de la Fundació Carulla i la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d´ESADE- que periòdicament veuen la llum. Un observatori que, a banda d’oferir des de 2013 anuaris de valors tot seguint les notícies de la premsa escrita, realitza l’Enquesta Europea de Valors a Catalunya (2009). El resultat el trobem en el llibre Valors tous en temps durs (2011) amb la direcció de Javier Elzo i Àngel Castiñeira i la col·laboració de Pau Mas, Teodor Mellén. Carlos Obeso, Ferran Sáez i Lluís Sáez. Els valors dels catalans: família, igualtat de sexes, amics, treball, associacionisme passiu, secularització, sentiment de pertinença, interès per la política i crítica del polític, i suspicàcies o recels davant la immigració.

A aquests informes, cal afegir l’enquesta del CEO sobre Valors socials i polítics a Catalunya.2015 que constata que el catalans valoren la família, el treball, els amics i coneguts, i el lleure. D’altra banda, la política i la religió serien els valors a la baixa. I una conclusió final: la majoria de catalans està satisfeta amb la seva vida actual.

 

El que podríem ser segons una percepció no científica dominant

Paga la pena d’assenyalar que, més enllà de l’estudi de camp i la reflexió sociològica acadèmica, la qüestió dels valors dels catalans ha tingut el seu protagonisme en el pessebre de Nadal (2017) que l’Ajuntament de Barcelona instal·la cada any en la plaça de Sant Jaume de la ciutat.

Deixant a banda la instal·lació dissenyada per l’arquitecte Jordi Darder, unes figures al·lusives de metacrilat situades en la part alta d’uns pals d’alçada variable, cal remarcar que en cada un d’aquests pals apareixen escrits -com assenyala el plafó explicatiu- a aquells valors que “ens parlen de qui som com a poble”. Aleatòriament repartits en la instal·lació, els 25 valors del ser del poble català són els següents: senzillesa, dignitat, esperança, humor, creativitat, saviesa, determinació, coratge, rauxa, prudència, fermesa, tolerància, curiositat, fidelitat, memòria, renovació, innocència, constància, justícia, generositat, imaginació, humilitat, perseverança, astúcia i elegància.

Sorprenentment, no hi apareix el seny. I, tampoc, els valors dominants segons els clàssics del catalanisme (família, treball, mercantilisme, utilitarisme, honradesa, altruisme o sentiment de nació) i els estudis sociològics de camp (família, treball, amics, lleure, escepticisme i sentiment de pertinença). Però, tinc la impressió que els valors escrits o inscrits als pals del pessebre són l’expressió d’una percepció dominant -certa o no- en bona part de la ciutadania.

No resulta gens fàcil treure’n alguna conclusió, de tot plegat. Probablement, uns i altres -clàssics del catalanisme, estudis sociològics i percepció de carrer- tenen la seva dosi de raó. Cosa que, al cap i a la fi, mostraria la pluralitat -identitat, valors, maneres de ser, comportar-se i entendre el món- dels ciutadans de Catalunya. O, millor, dels individus que formen i conformen Catalunya. En resum: set milions dues-centes mil identitats.

*

Miquel Porta Perales és un escriptor català llicenciat en Filosofia i Lletres