La caiguda del Mur i el vaivé de la globalització liberal ens ha deixat sense un guanyador irrefutable. És cert que el capitalisme liberal ha guanyat la partida al comunisme i la socialdemocràcia. Però, el problema és aquí. Les seves conseqüències també.

* * *

Fins fa unes dècades, el socialisme es presentava com la gran esperança que ens portaria a un món millor, més igualitari, més just, més lliure i més net. Avui, el socialisme està a la intempèrie. Ha perdut la batalla de les idees. El projecte socialista col·lapsa, perquè es trenca/es rebutja una aspiració i una ideologia. L´aspiració o l´afany de redempció i la voluntat d´arribar a la societat reconciliada. La ideologia o el predomini d´allò col·lectiu sobre el que és individual així com l´intervencionisme arreu. A hores d´ara, ja sabem que l´afany de redempció amaga un model de societat tancada, que l´afany d´assolir una societat reconciliada condueix a una utopia de conseqüències indesitjables i que el predomini del que és col·lectiu trinxa la llibertat de l´individu.

* * *

Fins fa unes dècades, el capitalisme liberal ens havia instal·lat en el millor dels mons possibles: propietat privada, treball, educació, sanitat, etc. Però, des de fa un temps ens trobem en un període en què la rancúnia i el ressentit emergeix aquí i allà. Sovint, l´odi a la banca, les multinacionals, els rics i els tenedors de habitatges. Tot plegat, per què? Doncs, perquè hi ha qui se sent sent marginat, humiliat, agredit o explotat. D´aquí, l´aversió i l´hostilitat que, sovint, es manifesta amb un ímpetu venjatiu.

* * *

Tot comptat i debatut, la implosió del comunisme/socialisme, així com la frustració davant del capitalisme liberal, ha dut, de facto, a la crisi de la Modernitat i també de la Il·lustració. Una crisi que, de retruc, ha perjudicat/desqualificat a les ideologies emancipatòries. De fet -per un nombre important de ciutadans-, tot plegat ha estat falsat. Una qüestió que resulta prou preocupant si tenim en compte que la Modernitat i la Il·lustració formen part de la columna vertebral de la civilització i la cultura occidentals. Defugir de la Modernitat i de la Il·lustració significaria també qüestionar o menystenir les llibertats fonamentals, la democràcia liberal, la divisió de poders, la igualtat davant la llei que busca l´equitat, la propietat privada o la seguretat que es proposa garantir els drets i les llibertats. Significaria qüestionar el sentit del límit, creure´s el determinisme històric o sacrificar-se per un món perfecte que mai no arribarà. Significaria, tot comptat i debatut, no entendre la política com la representació i gestió d´interessos i no com l´emancipació -impossible: siguem realistes- del gènere humà. Dit d´una altra manera, la fugida o menyspreu de la Modernitat i la Il·lustració pot conduir a maximalismes i il·luminismes que, més tard o més d´hora, acaben generant uns efectes perversos.

* * *

En aquesta conjuntura, no resulta estrany, ni sorprèn, que una part determinada de la ciutadania es decideixi pel camí del, diguem-ne, antisistema. Un camí -els exemples ens sobren- que no és sinó la manifestació d´una anomia que condueix a l´aïllament. De tot plegat, l´antropologia -per exemple Margaret Mead i Marcel Mauss- en diu «atipisme»: en un grup humà definit per una cultura o ideologia, l´ideal comú tendeix a aïllar l´individu que, en situar-se fora de les normes establertes, s´ensorra en una soledat que pot arribar a ser, fins i tot, patològica, o també pot servir de projecció al grup sencer sobre aquest desviacionisme. Val a dir que aquest «atipisme» o «anomia» estan prou estesos en la nostre civilització o cosmovisió. Tan és així que Émile Durkheim -autor d´un dels clàssics de la sociologia com és El suïcidi: el títol és prou explícit- va caracteritzar la nostra societat moderna com una societat destructora o autodestructora en la qual l´individu o el grup juguen un paper prou important. D´aquí, que l´Estat aprovi certes lleis i reglaments.

De l´antropologia i la sociologia a la realitat nostra de cada dia, cal dir -tornant a la crisi de la Modernitat i la Il·lustració- que a la nostra societat existeix un «atipisme» -una anomia, si així es vol qualificar- que voldria ensorrar el sistema avui en crisi. Cal dir que Émile Durkheim, quan va introduir el terme «anomia», era conscient de que el terme, en grec clàssic, volia dir «sense llei».

* * *

En aquesta conjuntura -tornem de nou a la crisi de la Modernitat i la Il·lustració-, no resulta estrany, ni sorprèn, que una part determinada de la ciutadania es decideixi pel camí del placebo. Una ciutadania que no és antisistema. No li agrada el sistema, però tampoc està disposada a enterrar-lo. Sap que, millor o pitjor, el sistema juga el seu paper -millor o pitjor- positiu. El placebo és l´alternativa a un antisistema que, de forma conscient, empitjora la situació per treure’n profit.

Segons que sembla, el placebo -que mai no fa mal- és avui un bon lloc on refugiar-se. Val a dir que ens trobem amb un placebo de segona generació que ha superat la gimnàstica, l´autoajuda, la gastronomia i el paganisme laic de tota mena. Avui, el placebo de la bona intenció es refugia en una espiritualitat tradicional/moderna i/o religiosa/laica que busca el sentit de l´existència en l´espiritualitat per camins diversos. Reapareix la fe, sembla. Una fe més personal/emocional i menys oficial/institucional a la recerca del sentit de les coses en temps d´incertesa. Una espiritualitat que podria remoure l´ordre en la borsa de valors. No es tracta d´una moda. Es tracta d´una necessitat. D’aquí, per exemple, l’èxit d’un producte tan remarcable com Lux, de Rosalia.

Complexitat, innovació, aspiració de trascendència. I moltes coses més que produeixen el seu efecte positiu, perquè creen expectatives de millora. Com tot allò que forma part de les arrels occidentals -la democràcia grega, el dret romà, el cristianisme, la ciència moderna i la Il·lustració- i ha ajudat a mantenir la mala salut de ferro que ens ha sostingut durant segles.