Barcelona ja fa molts anys que va en descens. A l’any 2000 hi havia 45 cinemes en actiu. El 2010 n’hi havia 33. I actualment en queden 22. Les sales, especialment les més cèntriques, s’han transformat en diversitat de negocis o es queden en desús durant anys. Davant els reptes de la mutació de les sales d’exhibició cinematogràfica, existeix la possibilitat d’unes polítiques culturals amb capacitat de revitalitzar espais tancats en benefici de la ciutadania?

Primera part. Panoràmica

A la merda la nostàlgia
Cada vegada que es tanca una sala de cinema a Barcelona apareix gent donant-se cops al pit dramàticament en xarxes socials, prement tecles entre llàgrimes per expressar el seu més profund lament. A nivell emocional reconec que ajuda, permet tancar records personals i sentir-se part “d’alguna cosa”, d’unes experiències viscudes, d’una geografia urbana. Des de la perspectiva professional, no serveix de gaire. Lamentar-se cada vegada que tanca un cinema a la nostra ciutat, sense analitzar els perquès i els veloços temps que corren, sense preguntar cap a on va l’exhibició cinematogràfica, sense assaltar grupalment els murs de l’Ajuntament i la Generalitat si és que realment es pretén exigir alguna cosa des de l’esfera pública, és fum. El citat lament nostàlgic em recorda a Scarlett O’Hara en el seu clam crepuscular, no només per la seva actitud sinó també pel títol de la pel·lícula. Gone with the wind. Allò que el vent s’endugué.

Barcelona, la millor botiga del món
Aquest article no tracta, doncs, sobre la nostàlgia. Res es pot fer ja pel que fa als cèntrics cinemes Club Coliseum, clausurats el 2014, doncs actualment pertanyen a l’empresa Pangea, la botiga de viatges “més gran del món”. Tampoc pel que fa als Cinemes Alexandra, tancats el 2013 i convertits en una botiga de roba Mango. Ni pel Cine París, tancat el 2007, que va obrir el 2009 però sent una botiga de roba Zara… el Cine Publi, tancat el 2005, actualment és la boutique de cafès Nespresso (“la més gran del món”, sic), el Cine Savoy, que va tancar en un ja llunyà 2001, és la botiga de bosses, accessoris de moda i viatges Longchamp, i el Cine Fantasio, també desaparegut el 2001, és la botiga de roba Benetton. La cirereta d’aquest recorregut cèntric és per a la històrica sala Novedades, on es va fer cinema i teatre. Després de molts anys tancada serà en breu un hotel de luxe. Totes aquestes sales s’ubicaven en l’eix principal de la ciutat (entre Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya i Plaça Catalunya) i pràcticament les seves distàncies es podien recòrrer a peu. Així són els temps culturals que vivim, en part fruit de les polítiques d’aquesta ciutat, de l’anomenada “marca Barcelona”, dirigida cap al turisme i el consumisme.

Sales de cinema reconvertides
Totes aquestes sales citades són part d’una llista més llarga i complexa. Per exemple, algunes sales es van reconvertir en altres ofertes culturals. La sala Renoir Les Corts, tancada el 2012, va passar a ser l’espai de creació de dansa i arts escèniques La Caldera amb l’ajuda de l’Ajuntament. L’antiga Filmoteca, un cop fet el trasllat el 2011, va passar a ser el Teatre Aquitània. També el cèntric Cine Alcázar va esdevenir la megabotiga Casa del Libro des de 2006… Aquest article no és un estudi complet de totes elles doncs en cada edifici hi ha una llarga història. Només citaré dos exemples més per deixar constància breument d’aquestes vicissituds: des de la sala més gran de la ciutat, el Cine Urgell, que va tancar el 2013, i després d’una llarga negociació es va demolir, construint un supermercat i un espai pels veïns, fins a la okupació dels Lauren Sant Andreu el 2016, que havien tancat el 2011, per donar vida a la proposta cultural anomenada La Cinètika que es troba fora de tot marc de la indústria.

Sales de cinema abandonades
A part d’aquestes sales reconvertides per a d’altres usos, aporten encara més desassossec les sales que es van tancar i segueixen clausurades. Enormes sales de cinema sense cap ús durant anys, de vegades dècades. Buides. Abandonades. Teranyines. Esperant una bona oferta per vendre aquest espai. Actualment (setembre 2018) en trobem mitja dotzena:
1) Palacio del Cine. Tancat des del 2001, Via Laietana 53.
2) Cine Rex. Tancat des del 2010, Gran Via 483.
3) IMAX Port Vell. Tancat des del 2014, Rambla del Mar, s/n.
4) Cinesa Maremagnum. Tancat des del 2015, Moll d’Espanya, 5.
5) Lauren Universitat. Tancat des de l’agost del 2015, carrer Pelai 8.
6) Aribau Club. Tancat recentment, juliol 2018, Gran Via 567.
Aquest llistat d’abandonades de tant en tant s’ha d’actualitzar. Fa poques setmanes, per exemple, l’ex cine Casablanca Kaplan, situat a les portes de Gràcia i tancat el 2011, va obrir sent la botiga de sabates Zambo i va sortir de la llista per no tornar-hi mai més. També el cine Niza, prop de la Sagrada Família, va ser enderrocat aquest 2018. Estava tancat des del 2005. Segons informacions en premsa, s’obrirà un nou interior d’illa i un centre comercial.

New kids on the block
Davant d’aquest panorama tan poc optimista, hi ha qui ha resistit i també alguns valents que han obert un cinema. Set en aquesta dècada. Cal destacar que la majoria dels “nous” no segueixen un patró clàssic de sala comercial i que cap es troba a la zona cèntrica, sent el barri de Gràcia i voltants seva ubicació predominant. Són els següents:

El fenomen Phenomena, que va néixer d’una exitosa proposta mensual (festiva, nostàlgica, cinèfila, fetitxista) i es va convertir a finals de 2014 en una sala de programació dinàmica i esdeveniments constants, adquirint i remodelant els tancats cinemes Nàpols. La reinvenció dels Cinemes Texas, que van recuperar una idea comercial antiga, la dels cinemes de reestrena, oferint entrades a preus econòmics. Van obrir el 2014, reformant els cinemes Lauren Gràcia, que havien tancat un any abans. L’exquisidesa del cinema Zumzeig, cinema i cooperativa (projecte del qual formo part actualment com a soci col·laborador). Aquesta sala de nom original és el projecte de sala més plural i arriscat, cinematogràficament parlant, de tot Catalunya. És l’únic d’aquesta llista que no va reprendre una sala ja existent. Es va construir una sala nova, obrint el 2013, i després d’uns mesos de tancament el 2016, es va reformular com a cooperativa aquell mateix any. En una línia d’exhibició de vessant més clàssica, el 2013 van reobrir els cinemes Boliche Cinemes, tancats des de 2008, apostant per projectar en versió original i subtitular en llengua catalana -un fet que els allunya també del patró majoritari-, i els Cinemes Girona, de programació versàtil, que a l’inici en 2010 van recuperar els Casablanca Gràcia tancats un any abans. També Arenas de Barcelona dins el centre comercial Las Arenas, on hi havia l’antiga plaça de toros, obrí el 2011, i Balmes Multicines (que projecten en versió original), l’any 2013. Ambdues són de l’empresa Grupo Balañá i donen cabuda al cinema mainstream.

Killing me softly
L’any 2000 hi havia 45 cinemes en actiu a Barcelona. El 2010 n’hi havia 33. I actualment en queden 22. D’aquests, podríem considerar que 13 estan focalitzats en el cinema més comercial. Són grans multisales i més de la meitat són dins de centres comercials. Amb alguna excepció, projecten en versió doblada. Els seus propietaris són Yelmo (2 cinemes, 20 pantalles), Cinesa (4 cinemes, 57 pantalles) i el ja citat Grupo Balañá (7 cinemes, 61 pantalles). Aquest darrer grup empresarial necessitaria d’un capítol apart degut a la seva història. Només esmentar que bona part de les sales citades prèviament (les transformades i les abandonades) eren de la seva propietat (1).
Les 9 sales restants es dediquen a un cinema que omple un ampli espectre, des d’un àmbit també comercial, passant per una oferta diversa, fins arribar al cinema més alternatiu. Totes són en versió original. Acumulen un total de 32 pantalles, enfront les 138 pantalles que sumen les multisales comercials. Els Verdi (2 cinemes, 9 pantalles), Renoir (7 pantalles), Boliche (4), Texas (4), Girona (3), Méliès (2), Maldà (1), Phenomena (1) i Zumzeig (1), cadascú a la seva manera, semblen supervivents sioux.

– – – –
(1) Balanzá, Albert, Els Balañá, tres generacions de discreció i negoci, a l’Anuari Media.cat. Els silencis dels mediàtics de 2011. Disponible en línia.

*
Miquel Martí Freixas és programador, crític i docent cinematogràfic.

Aquest article s’ha publicat originalment a Blogs and Docs