“L’obra d’art és un enigma clar.” En la tercera sessió del cicle Guinovart. La realitat transformada, Fèlix Riera cità un dels Pensaments de Joseph Joubert (1754-1824), assagista i moralista francès unit per llaços d’amistat amb Chateaubriand, l’insigne autor d’El geni del cristianisme. Llavors l’art encara distava molt de la pèrdua de “l’aura” que W. Benjamin diagnosticà al segle XX, quan el desenvolupament tècnic introduí la reproductibilitat en el mateix pla de construcció de les noves manifestacions artístiques com el cinema, els productes del qual ja naixien amb la finalitat intrínseca de ser reproduïts massificadament.

L’aura, que revestia les obres d’art d’un caràcter sagrat, va ser una herència de la pràctica religiosa consistent a exhibir davant del poble, només en festes assenyalades, certes imatges o figures que restaven normalment ocultes en el santuari. Així la religió es mantenia fidel als seus orígens ancestrals en el culte a la natura, ja que l’aura que definia l’experiència de la bellesa natural era, per a Benjamin, “l’aparició única d’una llunyania fins i tot en la màxima proximitat”. Sempre es tractava, doncs, d’una imatge com a esdeveniment efímer, d’un “aquí i ara” (hic et nunc), que conferia autenticitat a les obres d’art tradicionals. Des d’una perspectiva més crítica, T. W. Adorno remarcava que l’autenticitat se secularitzà en forma de “luxe de propietari” arran de la moderna adquisició d’obres d’art destinades al gaudi privat. Aquest doble vessant de l’aura, el profà i el sagrat, ens permet d’interpretar ara la màxima de Joubert. Enigmàtica és –segons F. Riera– “la distància que separa la paret del cel”. Adorno hi veuria l’anhel de transcendència inassolible des de l’“interior burgès” com a espai privat en el doble sentit físic i psíquic. Ara bé, tampoc s’hi val adduir que les noves arts de masses van posar fi a aquesta esperança que només era un miratge. El judici del mateix Benjamin sobre els beneficis de la tal desmitificació no vessava d’optimisme.

V. Kandinski, il·lustre exponent de l’art d’avantguarda del segle XX, i un nou exemple del revolucionari penedit –aquest, ben aviat, de la revolució russa, en lloc de la francesa com Joubert– escrigué De l’espiritual en l’art contra “la manca de sentit de l’art materialista”. Ell advocava per un “principi interior espiritual” sense el qual els artistes no crearien bellesa ni les obres tindrien cap ressò en els qui les contemplen. Però, atès que el transmissor de sensacions és la matèria, l’autor conjectura que la distinció entre matèria i esperit potser es redueix a una qüestió de “matís”. Sigui com sigui, espera que l’obra d’art del futur desvetlli “sentiments subtils que encara no tenen nom a hores d’ara”. Rebutja, en canvi, els que ja en tenen, com la joia o la tristor, perquè “no son res més que estats materials de l’ànima”. Identificables verbalment.

L’esperit és vida, que decandeix en materialitzar-se. I el llenguatge usat amb fins pràctics, també la comunicació de sentiments, es limita a re-presentar, o sia, tornar a dir allò que ja s’ha dit un munt de vegades. De fet, la reproductibilitat està inscrita en el mateix origen dels mots, semblantment a les produccions cinematogràfiques. Qui anheli noves aparicions haurà d’acudir al llenguatge privatiu de l’art. Amb aquest anhel, Kandinski explora, per tal de transcendir-los, els límits espacio-temporals de la representació. En vista dels seus principis estètics, que relegaven el discurs, la claredat discursiva aconsellada per Joubert als artistes en bé de l’expressió de “l’enigma” ja era obsoleta.

El significat de l’obra d’art, els discursos que elaborem en interpretar-la, no li és constitutiu. Maria Guinovart ho plantejà en la susdita sessió de La realitat transformada. Àlex Susanna hi correspongué amb la idea que el valuós de l’obra d’art és la seva existència. D’aquí ve, per mi, l’enigma. Del fet que l’existència és enigmàtica en la seva singularitat –que li dona la matèria. Perquè aquesta fa l’existència de cada cosa com a única i irrepetible. Li devien l’aura les obres d’art, però més per llur inexhaurible singularitat que no pas per autèntiques.

Matèria és, doncs, sinònim de realitat. Marko Daniel ens ho recordà apel·lant als quadres de Guinovart que incorporen elements materials extrets directament de la naturalesa, com ara la sorra del desert marroquí. No vaig tenir l’ocasió de preguntar-li si, a la superfície del quadre, la sorra no havia esdevingut una entitat abstracta. Altrament dit, com que la realitat només s’assoleix en art –si no també en la mateixa vida– a través de l’artifici, “l’enigma clar” de Joubert em suscità, aquell vespre, la temptació d’una lectura poc fidel. No devia estar l’enigma, paradoxalment, en l’aparent claredat? A la fi, “mai no ha volgut semblar davant del món una altra cosa que aquella per què la prenen, però justament per això tampoc no la prenen mai per la que és”: vet aquí l’esperit de la matèria.

*

Mercè Rius és professora titular del Departament de Filosofia de la UAB i és autora d’una dotzena de llibres. La seva darrera publicació, Matèria. El grau zero de la filosofia ha rebut el V Premi d’Assaig de la Càtedra Josep Lluís Blasco de la Universitat de València.